Noctas

Montilla entre reixes!

2012-01-31T10:07:00.004+01:00

Val a dir que Vidal Quadras l'encerta de ple quan diu que Montilla hauria d'estar entre reixes per haver deixat Catalunya en fallida. Té raó el Sr Vidal Quadras i aquests catalans que sempre miren cap a Espanya farien bé d'escoltar-lo en comptes de passar-se el dia llegint propaganda d'allò més falsària sobre l'espoli espanyol. Es ben cert que ha estat el tripartit qui amb la seva seva gestió ens ha deixat en fallida tècnica. Es ben cert que Mas es veu ara obligat a fer tota mena de retallades per tal de sanejar la desfeta de Montilla i la seva banda d'independentistes. No pas d'Espanya. Es ben cert que els catalans hauríem de mirar molt més cap endins i no tant al defora. I no tant cap a Espanya. Vidal Quadras diu tota la veritat i fóra un exemple que Montilla i la seva banda independentista romanessin quiets un bon temps en una cel.la de màxima seguretat. Allà tancats i amb un tros de pà i una miqueta d'aigua com a únic aliment. Caldria que sentissin quant de mal han causat a Catalunya, els molt bergants.

En comptes d'això, el premi per Montilla és poder parasitar en aquesta casa de jubilats que és el senat espanyol i el premi per la banda de separatistes -Anna Simó and company- és poder treure pit i poder seguir donant lliçons de catalanitat i encara culpar a Espanya -sempre a Espanya- de la fallida que ells mateixos causaren. I mentrestant, els indepes vinga a aplaudir, vinga a fer pinya amb ells, com si tinguessin el síndrome d'estocolm i aplaudissin a aquells que els tenen segrestats ¡Increïble! Anna Simó hauria de compartir cel.la amb Montilla. Tots dos haurien de cagar -cul contra cul- dins el mateix forat ronyós de la gàbia. Aquesta hauria de ser la resposta de Catalunya per a tots els qui ens han enfonsat. Però no: ben al contrari., la resposta és aquesta colla d' imbècils que només veure Vidal Quadras, diuen- treu aquest impresentable- i encabat elogien l'Anna Simó o qualsevol altra pirata d'Erc. Així no anem enlloc.

Entre galloles i la Chacon

2012-01-29T11:48:00.007+01:00

Ahir escoltava la Chacon xerrant sobre la igualtat, amb aquesta veu de pito que la caracteritza, dient que les dones son igual que els homes i en fi jo estava al sofà tot relaxat i pensava en quan tenia tretze anys i ens la pelàvem en grup mirant una peli porno. No som iguals i no ho hem estat mai d'iguals. Pensava en una tarda quan acabàrem les classes i anàrem a casa un amic que vivia al costat de l'escola a pelar-nos-la. Huaaaaa quines pelades més pistonudes ens havíem pegat amb els amics!

Aquella tarda estàvem al sofà els vuit o nou nois amb les vergues enfora matxaca que matxacaràs quan de sobte va sonar l'interfono. Eren les nenes. Les nostres companyes de classe que preguntaven per l'interfono- què féu?...podem pujar?- Recordo que ràpidament totes les vergues es capficaren endins els pantalons i algun que altre company que havia expulsat la befa va corre al lavabo a netejar-se amb el paper de water. Les noies varen entrar al pis i varen prosseguir amb la seva habitual cantarella- què estàveu fent? ens ho direu?- i nosaltres esclar no varem dir res, ens varem quedar callats i segurament les nostres mirades, els nostres somriures de complicitat ens varen delatar, no ho sé, el cas és que les noies tornaren l'ambient de plastilina i posaren fi al què havia de ser una magnífica tarda de virilitat masculina. No som iguals, com diu la Chacon i quan els nens tenim tretze anys, ens la matxaquem junts i les noies quan tenen tretze anys en aquest sentit només fan que molestar

Les nenes no es masturben en grup, no han fet mai això. I nosaltres apenes quan som majors d'edat descobrim que elles també es masturben. Bé, potser ara no és així, tenint en compte com es diverteix la canalla, però en els meus temps un no començava a saber que les noies es masturbaven fins que no tenia setze, disset o divuit anys, inclús. En canvi, elles, aiiii elles sabien des d'un bon principi que nosaltres, els nens, no paràvem de donar-li a la manola. I això elles ho sabien, però feien com si res i se n'aprofitaven elles, d'aquesta sinceritat nostre, i jugaven ja des que tenien tretze anys a escalfar braguetes, a manipular-nos gràcies a aquest coneixement. Es diu que les nenes maduren més ràpidament ¡Quina estafa! En realitat maduren d'una manera ben diferent, silenciosament maduren, amb el desig de la vagina ben amagat, maduren.

La Chacon per la tele, vista aíxi endormiscat al sofà, no hi ha per on follar-se-la. Un no comprèn com hi ha home que pugui trempar amb aquest posat de ressecor que fa la Chacon. Com si fos un arbre sense branques ni fulles ni res més que el tronc. Ara la veig acompanyada per la lloro aquesta de la Teresa de la vega ¡Quina fila fan les dues sobre la trona, pregonant la igualtat! Amb lo guapes que estarien si en comptes de comportar-se com a mascles ho fessin com a sol.lícites enfermeres...La bellesa és sobretot un posat.

Soraya Saenz de Santamaría

2012-01-27T13:23:00.008+01:00

Soraya va mal pentinada. Es una dona guapota, de llavis molsuts i ulls grans que sembla que sempre estiguin somrient, -inclús quan està del tot seria- . Em recorda a una amiga, antiga companya d'Universitat, que avui és jutge i que en aquella època, quan estudiava amb mi, es pegava unes borratxeres de cervesa importants i era amiga de la festa. Però aii quan hi havia exàmens i calia estudiar: ella era la primera, la primera, sempre! Soraya no em sembla, de moment, una mala política i si alguna cosa hem d'agrair-li al Partit Popular és que com a mínim ha posat al capdavant del govern persones que han estudiat, ben preparades. Soraya ,sense anar més lluny, és advocada de l'estat.

Dit això, aquesta dona ha d'anar a la perruqueria d'immediat. Es del tot urgent que li retallin aquesta cabellera ondulada que li cau per la banda esquerra del seu front, de tal manera que el seu cabell no li tapi la cara i sobretot l'ull esquerra. Perquè veure una vicepresidenta amb un sol ull és francament desagradable, a banda que Soraya no té perquè amagar res, tenint com té, una cara bonica i dolça. A Soraya li cauria bé una cua, una simple cua que recollís el cabell i així ens mostrés la seva cara.

He conegut dones com Soraya que si bé son molt intel.ligents estan plenes de complexes. Es diu que quan més intel.ligent és una dona, més complexes té i més bajanades fa per estar més guapa, bajanades com aprimar-se en excés i caure així en el precipici de l'anorèxia o aquesta mania de Soraya de tapar-se la cara amb el seu cabell.

Soraya deu ser una d'aquestes dones intel.ligents però plena de complexes físics. I és una llàstima perquè els espanyols mereixem una vicepresidenta que cregui en llurs possibilitats intel.lectuals, però també físiques, sempre físiques, a banda que també ho agrairíem quan la veiéssim per la tele a cara descoberta.

Es com si aquest cabell que oculta el seu ull, agrandés encara més la misèria que comporten les mesures fiscals que sol enunciar, com si intensifiqués el drama de l'atur i demés drames que pateix Espanya. Potser si és preocupés de mostrar-se més guapa -que ho és- les mesures també s'alleugerien més, serien escoltades més amablement i diríem- Mira la Soraya, ens diu que ens apuja el Irpf, però està molt bonica ara que s'ha recollit el cabell-

Tremosa. No és pot ser més imbècil!

2012-01-26T12:12:00.006+01:00

Que Tremosa és idiota ja ho sabíem des d'un bon principi, quan es presentà per primera vegada a les eleccions europees i varem poder estudiar el seu careto convergent. Perquè hi ha cares convergents així com hi ha cares sociates. El seu somriure tancat, el coll inclinat cap a dalt -com els ànecs- la seva mirada amb una subtil lluor de subnormalitat, a la vegada segura i massa convençuda, el cabell amb la clenxa molt ben perfilada. La cara convergent de Tremosa, o millor dit, el posat de Tremosa, el posat d'home excessivament satisfet de si mateix. Les aparences no enganyen. Doncs bé, l'última ocurrència d'aquest ilús ha estat molestar a la comissió europea per aquella trepitjadeta que Pepe li va fer a Messi. Enlloc més que a Catalunya podria haver passat una cosa igual. Enlloc més podia haver-hi un subnormal capaç de molestar a la comissió europea amb una falta de futbol. Es increïble- no fóra creïble si no es tractés de Catalunya- que un partit polític que intenta ser seriós i se suposa que fa el què fa per solventar el desfici del tripartit -no pas d'Espanya- enviï a Europa carallots d'aquesta mena. Després ens queixem i ens lamentem de la nostra mala fortuna, però si ens posem a xerrar de futbol al parlament europeu, aquest país no serà més que una tifeta que ja ningú respectarà. Convergència, és clar, no està lliure de culpa, perquè bé que aquest partit haurà donat el seu suport a la proposta. Convergència sempre caient en el mateix parany. Com sempre que el tema a tractar és la carcassa de Catalunya, convergència caient en el ridícul més espantós. Caient sense aturador fins pegar-se la gran hòstia ¿Què va pensar de nosaltres la comissió quan va escoltar aquest poca pena xerrant de futbol i Pepe i d'una falteta de futbol? ¿Quin respecte voleu que ens tingui Europa si anem allà a plantejar que el nostre exèrcit resulta ser un equip de futbol i que una falta ha estat com una infracció del nostre codi militar? Després Espanya ens espolia i demés històries interminables. Qui ens espolia de veritat són aquests imbècils que nosaltres mateixos hem votat i que el principal partit a Catalunya ha col.locat allà. Vaja, com si Convergència ho fes expressament perquè Europa se'n rigui de nosaltres. Ja té cara d'actor de pel.lícula còmica dels anys vint, ja, aquest Tremosa!

Correctiu John Waine

2012-01-25T11:18:00.002+01:00

Es cert que els adolescents tenen males maneres i fan coses un pel incíviques com estacionar les motos de qualsevol manera o espantar les yayes tot fumant-se un porro al tren i bé d'altres coses que tampoc cal enumerar. Però molt pitjor que aquestes gamberrades dels adol.lescents és aquesta psicologia moderna que intenta educar-los amb tot de teories estèrils.

Es aquesta psicologia que sempre apel.la al diàleg i a l'anàlisi del comportament i ho vol intel.lectualitzar tot. Son aquestes psicòlogues -persecutores del infants problemàtics, ressentides per tot quant home les ha deixades, atees que no creuen en Deu ni en l'ànima- les que fan de contrapès a aquestes actituds ,diguem-ne, pujades de to dels adolescents. I és clar, els adolescents les miren, les estudien inclús, i ja per instint les rebutgen. I escapen d'elles. I d'ells!

Fossin homes com Jhon Waine els qui fessin de contrapès a les conductes incíviques dels adol.lescents i en quatre dies quedaria l'assumpte resol.

Ara imagineu un xaval que circula a tot drap amb una moto d'aquestes que foten tant soroll i de cop derrapa i l'estaciona en un lloc per minusvàlids. Imagineu que en una terrassa que dóna al carrer hi ha Jhon Waine amb la seva winchester, i quan veu al xaval sortint de la moto li diu amb aquella veu tan bellament doblada al castellà- Ehhhh muchacho será mejor que saques la moto de ahí- i com el xaval no li fot cas, pega dos trets a les rodes de la moto PUM PUM. Imagineu aquesta escena i digueu-me si aquest no és el correctiu efectiu perquè l'adolescent deixi de fer l'imbècil.

Però quan un xaval fa una cosa d'aquestes, els pares el duen a la psicòloga de torn i tot decau i tot es degrada i l'adolescent només fa que sentir l'enorme distància que hi ha entre la pedagoga i ell. I no li fot cas i encara veu reforçada la èpica de la seva actitud incívica.

El problema no son els adolescents i les conductes pròpies d'adolescent sinó la pedagogia moderna que deplora la virilitat i la força escènica del mascle i fa ús de correctius afeminats -nen hem de dialogar perquè la teva conducta és incívica- Aquest és el drama. Hi haguessin John Waines amb winchesters aplicant la pedagogia del rifle i els adolescents es veurien reflectits en la virilitat de qui els castiga i així veurien en l'educador un referent a seguir. De ben segur que seguirien fent l'imbècil, però sabrien en llur interior que de grans volen ser Jhon Waines. Homes d'honor, soldats valents!

No pot ser que el correctiu que reb l'adolescent sigui una psicòloga que ni sap el què significa l'amistat, una pacifista de pandereta, una d'aquelles que treuen la cassola. Així no anem enlloc.

Megaupload

2012-01-24T10:31:00.012+01:00

Abans que sorgissin aquestes pàgines de descàrrega tipus Megaupload i File serve i File jungle i demés que conec a la perfecció per ser un usuari habitual de les mateixes, hi havia en el mon de la cultura uns altres carronyaires que tampoc es diferenciaven gaire d'aquest nou tipus de pirata d'avui que es compra Ferraris i és capaç d'oferir una recompensa de deu milions d'euros pel cap de Bin laden.

Sempre hi hagut al voltant de l'artista tot un seguit de rates que s'han aprofitat del seu talent i de la seva genialitat per fer-se rics. Sempre les mateixes rates que han escanyat l'artista amb contractes del tot abusius i mai han estat processats per bé que foren uns autèntics pirates. Ray Charles, Elvis presley, Clapton, tots ells fóren estafats i robats, escanyats abans de tenir prou èxit per desfer-se dels seus carronyaires. Els Kiss no començaren a cobrar un duro fins la venta del seu quart disc!

Però el negoci que hi hagut al voltant de la cultura no ha evitat que l'artista d'èxit no s'hagi enriquit. I així com fa anys Riky Martin es forrava i feia que d'altres es forressin gràcies al seu potencial, ara segueix forrant-se i fa que d'altres també es forrin. L'important aquí és que Ricky Martin és milionari, no pas quina és la tipologia de rata que s'enriqueix gràcies al talent de Ricky Martin. Vull dir que el geni amb èxit sempre s'ha enriquit i s'enriqueix també ara i està molt per sobre d'aquests pirates que trafiquen amb les seves engrunes.

Pel que fa a mi, sempre he estat una rateta i un cínic en aquest aspecte i mai he pagat per la música que he consumit, ni tampoc pels llibres i d'altres articles de consum cultural. Abans mangava els Cd al Fnac o al Corte Inglés i ara me'ls mango tot baixant-los pel Vuze. Abans mangava les novel.les i ara que soc més refinat les agafo en préstec de la biblioteca. A casa tots els codis de dret que tinc son mangats del Corte Inglés. El meu pare em donava els diners per comprar el codi de comerç i jo me n'anava al corte inglés, mangava el meu codi de comerç, i amb els diners em pegava una festa. Ningú es perfecte.

Ara bé, el cinisme que gasta la propaganda oficial dóna com per voler seguir baixan-te discografies senceres. Ahir els telediaris ajuntaven la notícia de Megaupload amb el fet que la pel.lícula The descendents hagués triplicat les seves previsions a Espanya. Vista la cartellera pèssima d'ara, és natural que aquesta peli hagi tingut més èxit de l'esperat i en absolut és pot provar que aquest èxit es degui al tancament de Megaupload. La notícia vàlida hagués estat que l'afluència als cines espanyols ha estat més elevada que la normal, així com ha passat als Estats Units. Però associar que The descendents ha tingut més èxit que l'esperat amb el fets de Megaupload és d'un cinisme bastant similar al de les ratetes.

Aventures d'adol.lescent.

2012-01-23T11:23:00.012+01:00

Un dia quan tenia tretze anys i estava pixant al lavabo de l'escola em semblà sentir unes veus que venien de dalt, com si al fals sostre del lavabo s'hi amagués algú. Vaig fer com que no sentia res i vaig continuar pixant. De sobte, però, vaig alçar la mirada, i per una escletxa que hi havia a la tapa del sostre, vaig veure un rostre que ràpidament es va apartar espantat. Tot estranyat vaig dir -¿Qui hi ha?- i de cop dues cares ben conegudes varen aparèixer a través de l'escletxa. Eren el Martí i el Jordi, i m' indicaven amb el dit que callés i no digués res a l'hora que obrien la tapa i baixaven del seu amagatall. Aquell dia m'explicaren l'aventura secreta: consistia en obrir la tapa que hi havia al damunt del lavabo per pujar al fals sostre i creuar després a través d'un forat al fals sostre del lavabo de les noies. No cal dir que l'aventura m'interessà tant que vaig demanar als meus amics de sumar-m'hi. Des d'aleshores començà la meva recerca dels culs de les companyes de classe. Un quart d'hora abans que acabés el pati pujàvem al fals sostre i creuàvem per un forat estret al fals sostre del lavabo de les noies, i ens quedàvem allà, en aquell habitàcul que feia pudor a tuberies i a merda. LLavors esperàvem silenciosos que acabés el pati i les noies fessin cap al lavabo a fer la pixadeta. Cada vegada que entrava una d'elles, la podíem veure a través de l'escletxa i només encertàvem a veure el cul i l'esquena de la víctima. Però allò era suficient per calmar una ànsia sexual que anava aparellada també amb una forta sensació de perill. Perquè jo temia sobretot que em descobrissin i la meva bona reputació amb les noies acabés d'una vegada i per totes. Però malgrat el perill que sentia, preferia aventurar-me i pujar a aquell morbós amagatall que no pas deixar-me endur per la por. Varem veure molts culs a través d'aquella escletxa i algun que altre cony peludot que ens espantava més que una altra cosa. Varem escoltar també un bon grapat de confidències que es feien entre elles al lavabo i que després les aprofitàvem en benefici propi. Si l'Esther li deia a una amiga -per exemple- que jo li agradava, se m'obria la possibilitat de poder fer-li un petó acabades les classes. No ens pescaren mai, però l'aventura durà fins que s'acabà el curs de vuitè de bàsica i ens traslladaren a un altre edifici que ja no tenia aquella apertura, aquell forat per on passar al lavabo de les noies. Fou una llàstima perquè a primer de Bup les noies ja començaven a tenir els culs més de dona i nosaltres començàvem també a enfocar-les millor, a pelar-nos-la amb més traça i a desitjar fer alguna cosa més que veure culs. Els volíem penetrar, fer-los nostres. Però aquesta és un altra història.

Manifestació Centres d'Internament

2012-01-20T13:52:00.010+01:00

Els centres d'internament per a immigrants son una autèntica tifa jurídica. Incompleixen flagrantment la Constitució i tot i així segueixen existint. El descontrol que hi ha i llur opacitat es impropi d'un estat de dret i cal que siguin bombardejats d'immediat. Avui hi ha una manifestació en contra d'aquests centres, i així com una gran majoria de manifestacions no son més que pijades de quatre xavals ben alimentats, aquesta obté tot el meu recolzament.

Quan es crearen aquestes centres, una majoria corrompuda pels prejudicis més primaris i barroers els recolzaren amb llur cinisme i llur ignorància fonamental. Però els qui hem estudiat una mica i ens movem per impulsos una mica més endreçats que els de la xusma, sabíem -i ho continuem sabent amb seguretat- que el Tribunal Constitucional hauria d'haver prohibit aquests centres o exigir una modificació de la llei d'estrangeria i el Codi Penal. Perquè la privació de llibertat només és pot dictaminar quan algú ha comès una delicte.

Si el govern volia que els centres d'internament fossin legals, hauria d'haver modificat el codi penal i tipificar com a delicte l'estada irregular d'un immigrant en territori espanyol. Però com aquesta tipificació podia obtenir mala premsa, i una mena de crítica furibunda del progressisme -amb o sense raó- varen preferir fer una pirueta jurídica que no s'aguanta per enlloc. I els molt cretins varen permetre que una infracció administrativa -l'estada irregular és una infracció administrativa com ho pot ser una infracció de trànsit- dugués com a sanció una privació de llibertat.

Els advocats enteníem que el Tribunal Constitucional posaria les coses al seu lloc, però en varem equivocar, perquè lluny de decretar la inconstitucionalitat de la llei d'estrangeria, l'alt Tribunal s'inventà una serie d'arguments demencials i obscurs per justificar que una infracció administrativa pogués dur aparellada una sanció que comportés una privació de llibertat. I així fins avui que aquests caus d'internament segueixen existint en un estat que pretén ser civil.litzat i de primer ordre.

Quan Berlusconi tipificà com a delicte l'estada irregular, molts fóren els qui el criticaren i li digueren de tot- jo el primer- però si bé Berlusconi fou un filldeputa, val a dir que fou un filldeputa lògic i raonable, un filldeputa que almenys deixà les coses clares. En qualsevol cas un filldeputa menys filldeputa que tots aquests sociates merdosos que el criticaven amb llurs arguments humanitaris alhora que aprovaven la xapussa jurídica d'aquí. Molt típic dels sociates.

Tants idiotes que durant el fenòmen migratori digueren tantes i tantes bajanades, totes equivocades, que si ens robaven la feina, que si acabarien amb la nostra cultura, tanta ignorància, tanta xusma pertot opinant sense cap consideració, sense saber res, mosquits que estaven aquí i allà, i un no tenia prou mans per esclafar-los a tots. Els pitjors de tots, aquells que d'una banda feien discursets sobre el bonisme de l'aliança de civil.litzacions i després aprovaven lleis com la d'estrangeria. Només desitjo que tots aquests desgraciats hagin de marxar d'Espanya i pateixin en carn pròpia tota la merda que ells llençaren sobre els qui un dia hagueren de venir a guanyar-se les garrofes.

La transició fóren els pares

2012-01-19T10:51:00.007+01:00

Hi ha qui diu que la transició fóren els pares. Que tot plegat fou una enganyifa para dejarlo todo atado y bien atado. Com no podia ser d'una altra manera és l'iluminatis -tantes vegades descrit en aquest bloc- qui veu en la Constitució una continuïtat del franquisme i encara té la gosadia de dir que la democràcia a Espanya no existeix. A mi em dol i ho dic seriosament que el català iluminatis sigui tan bell i alhora tan idiota, semblant a un nen que li diu al seu pare que hi ha una nau espacial al cel i el pare ha de remarcar-li que és un avió, però tot i i axí el nen continua dient que és una nau espacial, cosa que en un minyó és magnífic, però en un adult no deixa de ser d'allò més ridícul.

El problema és sempre el mateix., encegar-se davant la tossuderia dels fets, confondre allò que un voldria que fos amb la realitat d'allò que és. El problema és que aquests iluminatis creuen que la Constitució hauria d'haver reconegut la independència de Catalunya o una cosa per l'estil, i encara avui celebren un referèndum i amb prou feines els vota la iaia de la cantonada. La Constitució fou aprovada per una gran majoria d'espanyols i per suposat de catalans, molt al contrari dels referèndums que els iluminatis celebren i als quals tenen la barra de donar-los legitimitat de victòria quan sempre han estat una derrota clamorosa.

La Constitució fou el millor acord que en aquell moment es podia arribar, tot i que si en comptes de Roca haguéssim enviat algú més capaç potser ara tindríem un concert fiscal semblant al del país Basc. Però qui envià Roca a ponderar la Constitució sinó els catalans? Qui confià en aquell imbècil sinó nosaltres, sinó el paterfamilies de Pujol? O és que també fóren els espanyols els culpables de que enviéssim aquell cínic a negociar el nostre futur? El problema és sempre el mateix. Ni fa trenta anys Catalunya volia la independència ni ara la vol i per aquest motiu ni fa trenta anys es va negociar aquest assumpte ni ara es negocia vist el que vota el català.

Espanya és un país democràtic com ho pot ser França o Alemanya, exactament igual, amb certs privilegis inadmissibles per uns polítics blindats, però votada i aprovada aquesta democràcia per una gran majoria de ciutadans. I aquesta és la realitat mal que els pesi a aquells que voldrien que tot hagués anat d'una altra manera. El que és inadmissible i una autèntica estafa -ells s'estafen- és que lluny de reconèixer la nostra naturalesa ambigua i desigual, culpin en tot moment de llurs fracassos, de llur ceguera crònica, als espanyols. Si un iluminatis vol que Catalunya sigui el que ell voldria que fos, té eines perfectament democràtiques al seu abast per assolir el propòsit. Ara bé, si fent ús d'aquestes eines, l'únic que obté són fracassos i clamoroses derrotes electorals, que no em vingui a culpar a la transició o a la constitució, perquè m'està demostrant que és com el nen que veu la nau espacial en comptes de l'avioneta.

Amb aquesta escassa visió de la realitat, amb aquest auto-engany permanent és impossible que siguem mai independents. Fins que el discurs no vagi més enllà de la teoria de la conspiració, del discurs propi d'acampat, i siguem tots una mica més realistes, no aconseguirem res. La gent té sentit comú, molt més senti comú que tota aquesta colla d'il.luminats., i si no arriba el dia que se sentin identificats amb un discurs seriós, que parteixi dels fets i no pas de les cròniques de Narnia, no recolzaran ni referèndums ni votaran la independència en unes eleccions oficials.

Pacifisme català: Una excusa

2012-01-18T10:19:00.004+01:00

El pacifisme a Catalunya i aquesta rialleta nostra quan veiem el desplegament militar espanyol -com si Espanya fos idiota per tenir tancs i avions i nosaltres fóssim un exemple de civil.lització per repudiar la guerra i els seus instruments - es va anar inoculant en l'inconscient col.lectiu català quan Franco morí i quan s'estengué el tsunami d'antifranquisme del qual parlava ahir. Fou una manera com un altra d'amagar la nostra covardia durant el franquisme, de camuflar-la dessota l'excusa del pacifisme. L'excusa de dir que si Catalunya havia fet poca cosa per lliurar-se del dictador i encara havia col.laborat amb ell, havia estat per aquest pacifisme del qual fem gala.

I des de aleshores fins avui que els catalans presumim de ser anti-militaristes alhora que reclamem amb mitges paraules que Espanya no ens ofegui tant. No he vist encara un nacionalista -no dic independentista- que reclami abans de tot un exèrcit català i que mostri un certa enveja davant el desplegament militar espanyol. Al contrari, tot son burles, acudits sobre la cabra de la legión i un menyspreu que només pot néixer de la covardia, de la nostra acceptació covarda que, insisteixo, s'inicià amb el franquisme i anà creixent fins a la total desolació d'avui.

El català -i jo no m'excloc- sembla ser un home covard, incapaç de jugar-se la vida per una idea que el transcendeixi i per això foren pocs els soldats com Joan Sales, catalans que ,des de el primer dia, volgueren anar a la guerra i es jugaren el tot per el tot pel nostre país. En realitat fou la immigració espanyola la que va permetre que la guerra durés tres anys en comptes de tres dies, foren aquest anarquistes i comunistes espanyols residents a Catalunya els qui lluitaren amb més valentia i també amb sadisme., perquè la idea per la qual lluitaven se la creien, tenien fe en ella, fe en un mon on la ganduleria campés pertot i poguessin viure com a burgesos sense treballar.

En canvi, catalans que lluitessin per Catalunya amb una idea clara del què havia de ser un exèrcit català, i de quin havia de ser l'objectiu principal, foren desgraciadament pocs: Sales i quatre patriotes més que lluitaren més enllà de les seves forces. Tots els altres restaren amagats a casa i que siguin els analfabets murcians els qui vagin al front. Aquesta és la realitat, mal que ens pesi. Tenim homes que valen per mil, i una tropa majoritària de cridaners que només fan que cagar-se en Espanya des de el pacifisme més covard. De ben segur que si haguessin d'agafar el fusell marxarien corrents a la muntanya a cantar els segadors amb la pandereta. Pacifistes? Sí, però per covardia.

El contorn de Fraga

2012-01-17T10:24:00.012+01:00

La guerra civil no sembla que fos una guerra contra Catalunya sinó contra el comunisme. Els soldats catalans no lluitaven per alliberar Catalunya d'Espanya, lluitaven per alliberar a la classe obrera de la subjugació burgesa. Els pocs soldats que lluitaren per una Catalunya lliure- entre ells el gran escriptor Joan sales- no varen voler acceptar el poti poti que era Catalunya en aquell temps i tampoc es resignaren al fet de que lluitaven al costat de comunistes i anarquistes i que aquests eren els ideals que triomfaven en el bàndol republicà i no pas la llibertat de Catalunya., per bé que Sales deuria pensar que si guanyaven la guerra ja s'ocuparien de restablir l'ordre burgès. Els fills de la burgesia catalana, tot i xerrar en català i estimar-se Catalunya, es varen passar en massa al bàndol franquista per bé de les seves empreses i d'un ordre diguem-ne capitalista que el bàndol republicà negava i volia eliminar. Cert, que un cop acabada la guerra, el bàndol nacional aprofità la victòria per reduir Catalunya al no-res, però de primer la idea era acabar amb el comunisme que estava guanyant terreny a Espanya i sobretot a Catalunya. Molts dels catalans d'ordre que es passaren al bàndol franquista varen veure com un cop acabada la guerra s'aprofitava la victòria per exterminar la nostra cultura. Alguns d'ells s'aïllaren i es dedicaren a anar tirant amb resignació i d'altres recolzaren expressament el nou règim i en tragueren profit. Pel que fa al nou règim instaurat es pot dir que fou totalitari però amb un suport majoritari de la població. Així, si s'haguessin celebrat eleccions segurament Franco les hagués guanyades per majoria i pel que fa a Catalunya està molt clar que la burgesia industrial també l'hagués votat en massa.

Passà el temps, el règim es consolidà però també va envellir i els fills acomodats de la burgesia catalana, un cop joves, comencaren a mostrar un enuig amb aquest mateix règim que els pares silenciosament havien recolzat. No fou un enuig vertader, sinó una manera de passar el temps, de jugar a fer aventures, de passar-se llibrots pel dessota les taules, res significatiu, vaja. Ben alimentats, doncs, i sobretot sense jugar-se la vida, i encara menys la seva integritat física, aquests joves abraçaren els ideals comunistes cantats pels cantaires de l'època i començaren a anar a manifestacions de fireta i a corre davant els grisos i de vegades rebien dos o tres cops de porra, i així creien estar fent la revolució. Però tot fou un joc i cap d'ells duia pistola. Es aquesta generació de la Guillermina Mota que ara té seixanta o setanta anys i que es vanagloria d'haver corregut davant els grisos, d'haver lluitat per la llibertat de Catalunya i que fa molt poc temps ens acusava als joves de no sortir al carrer ni protestar per res. Una generació elogiada sobretot a Catalunya i que tenia com a insígnia carregar-se la vida burgesa que els havia alimentat.

Però continuem, perquè entre manifestació i manifestació Franco mor. I mor ben allitat, i tots aquests intel.lectuals que no varen fer res més que comèdia, que no van lluitar ni una mil.lèsimma part del què va lluitar el molt honorable Puig Antich, que ni tan sols van idear un atemptat contra el dictador, començaren a donar lliçons de lluita antifranquista i encara els vells que en el seu dia varen recolzar Franco començaren també a donar lliçons i a autoproclamar-se anti franquistes. La comèdia es va estendre pertot, fou com un tsunami auto-alimentat de falsa vanitat, de fals orgull i de molt de teatre. De sobte catalunya sencera era antifranquista. Ara que Franco havia mort i ja no hi havia res a témer, Catalunya es presentava al mon com un país que va lluitar en massa contra Franco, que féu tot el possible per eliminar-lo i per mantenir viva la flama de la cultura catalana. I en aquesta aureola de falsedat i de comèdia es començà a construir la Catalunya d'avui, aquesta Catalunya que proclama cofoia que Fraga fou un assassí.

Prohibicions pertot i la classe mitjana que paga

2012-01-16T11:33:00.003+01:00

La crisis la paga la classe mitjana. Ara els polis al servei d'aquest cara enculat que és Felip Puig -la suor imperceptible que cau per les seves galtes, com si un mosso l'estigués penetrant pel cul amb una porra- es dediquen a passejar-se pels barris humils, barris on la gent cobra 1000 euros al mes, i això si treballen, i els polis van guaitant les matrícules dels vehicles estacionats al carrer, dels vehicles vells sobretot, d'aquells que semblen abandonats, i si per casualitat en troben un que no té l'assegurança al dia, però segueix d'alta a tràfic, el multen amb una sanció que pot arribar als 1400 euros. Aquest és el poder que tenim. Una colla de cara enculats que un dia donaren l'orde als polis perquè multessin els cotxes atrotinats sense seguro. Després el desgraciat que rep la multa, no té més remei que pagar-la, fraccionada o de cop, és igual, però l'ha de pagar perquè tot el procés és legal car hi ha una llei que així ho estableix, una maleïda llei que varen aprovar uns polítics que nosaltres votàrem.

Això no passava fa trenta anys. Ni això, ni tota quanta prohibició hi ha actualment. No es pot fumar, no es poden veure toros, si beus una cervesa al carrer et multen, si pixes en un arbret d'una plaça et multen, si et fumes un canuto al carrer et multen, si pesques amb més de dues canyes et multen, si menges un bistec et ve una tarada dietista a donar-te consells. Consells, propaganda i multes pertot. Prohibicions pertot i una colla d'homes que treballen com a mules i encabat no poden beure cervesa al carrer ni fumar un puret al bar. I això passa perquè la classe mitjana ho tolera, perquè quan entra en vigor una llei antitabac ve la classe mitjana i l'aplaudeix, accepta cofoia que el poder ens tingui cada vegada més enganxats, més sotmesos, més lobotomitzats.

Quan tu, tros d'ase, dius que sí a la prohibició dels toros, contribueixes a que després Rajoy pugui pujar el Irpf impunement. Tenim el què ens mereixem i el poder se'ns pixa a la cara.

Després la nostra forma de reacció és desoladora, ben invertebrada, d'encelograma pla. Aquestes acampades, aquestes manifestacions, aquests eslogans. Tota aquesta cutrada que és ara el canvi climàtic i els pallassets que diuen que aquest hivern fa més calor. Un altre mostra de la imbecilitat de la classe mitjana: Rendir culte a la netedat atmosfèrica. Aquest alçar la mà en glòria de l'aire pur. Els cotxes que han de passar la Itv immaculats, que han de ser com les noies verges, si volen seguir sent legals. Aquesta gentola que et diu que enguany l'hivern és més càlid. Igual de càlid que sempre -tros d'idiota-, només que fa més sol, i aquesta circumstància et pot fer creure- sempre es tracta de creure- que l'hivern és més càlid. Però l'hivern és normal, com el de cada any i el nivell d'aigua dels pantans, millor que mai. Amb aquesta colla de subnormals és impossible que la cosa rutlli. L'home perd en caràcter humà i es torna ,doncs, robot, màquina, tabla sideral. La música, la música que és un reflex dels temps que corren. Quina música tenim actualment? Tot quadra!

Divagant....

2012-01-13T10:12:00.004+01:00

Ostima, avui volia escriure sobre els soldats americans pixant sobre els cadàvers afgans i el Sostres se m'avançat. I esclar tot el què volia dir sobre la xerrameca de tots aquells que son capaços de donar lliçons des del sofà de casa i amb la llar de foc calentant llurs peus ja ho ha dit Sostres amb una precisió difícil d'igualar. Així que em quedo sense tema. Però escrivint així, sobre la marxa, ja em vindrà alguna cosa al cap, suposo.

Ahir veia Hermanos de sangre, concretament el quart capítol, quan els soldats americans perderen una batalla contra els alemanys a Holanda. No sé si es varen pixar sobre algun soldat alemany però de fer-ho no m'hagués estranyat ni tampoc hagués posat el crit al cel. Una guerra no és pas una atracció del Port Aventura. Hi ha molta ràbia acumulada, molta bilis i molta por, sobretot molta por, un sentiment d'estar acorralat que et deu dur a fer tota mena de barbaritats ¡Ni que l'home fos Deu! Es varen perdre molt homes en aquesta batalla, tots ells de classe mitjana, és clar, aquesta mateixa classe mitjana que sempre s'encarrega de solventar el desfici que ella mateixa comet, ja sigui perquè adora un psicòpata o actualment per haver perdut el sentit crític: un sentit crític individual molt necessari per mantenir el poder ben controlat i evitar així que cometi tota mena d'improperis com de fet ha comès en aquests últims anys.

Si un individu no ofèn i es torna bleda i submís i indiferent i només pensa en el Barça, succeeixen coses com les d'Andalusia o el cas Millet a Catalunya i després passa que hi ha dèficit públic -com no podia ser d'una altra manera- i aquest mateix individu que fou condescendent amb el poder, ja sigui perquè li reia les gràcies o perquè es mostrava indiferent, veu reduït el seu sou perquè ha de contribuir a omplir de nou la caixa pública. I aleshores es queixa i fa el ploranica. No voldria dir res sobre els periodistes, i encara menys sobre els periodistes catalans, perquè directament em fan fàstic. Diaris com l'Ara son també responsables que a Catalunya puguin passar coses com les del 3% o el cas Millet. Aquesta indolència, aquesta infinita condescència amb el poder. Un diari que fos crític de veritat, que intentés auditar el poder català d'una o altra forma, que descobrís la merda com ho fa a vegades El Mundo, ni que fos de tan en tan, però que algun dia poguéssim veure en portada com un diari català destapa casos de corrumpela catalana!

Aquesta classe mitjana doncs que crea la crisi i que després l'ha de resoldre. Que la crea perquè ha deixat que el poder faci tota mena d'escarafalls, i que encabat la resol perquè aquest mateix poder l'obliga a solucionar-la a cop de martell. La classe mitja que no pensa ni vol pensar i que ara inclús creu que es un deure esforçar-se, treballar més, pagar impostos com a imbècils, en resum tornar-se pobre. Aquesta classe mitja que se sent compenetrada amb un poder que torna a donar lliçons i que ens diu que ho sent molt però que cal augmentar els impostos. No pot ser que trempem amb aquest esforç col.lectiu que el poder diu que hem de fer. Com si tots fóssim u i no hi haguessin culpables. A un se li acaba la paciència i voldria no votar més i desprendre's de tot quan telediari, de tota quanta premsa i aïllar-se de tot. Però et sents gran si així actues, et sents com si fossis el teu pare quan et diu que no vota perquè ja no creu en la política. En fi................

Homs, Tremosa i de com fer-se un Bergant

2012-01-12T09:54:00.014+01:00

Convergència vol que Europa, és a dir, Alemanya, sigui la que controli la despesa pública de la Generalitat. Ciu fa veure, doncs, que renega d'Espanya i que prefereix Alemanya per controlar els nostres comptes. Al nacionalisme se li acaben les excuses i son cada vegada menys -encara son molts, però- els qui creuen les seves mentides. En realitat sabem que Ciu prefereix Espanya a Alemanya i que és inevitable a banda de preferible que primer sigui l'estat espanyol qui ens faci el control.

Però ells diuen que trempen amb Alemanya, que la volen molt més que Espanya i agafen aquest poca pena del Tremosa perquè faci uns tràmits a la comissió europea, els quals no son més que còmiques interpretacions que no se les creu ningú més que el mateix Tremosa., aquest il.lús a qui només mirant-li la cara ja saps que és ben curt, el pobre. Tot ben farcit de comèdia, no fos cas que els catalans veiessin que Convergència és un partit espanyolista, que és el què és, naturalment.

Fa temps, a més, que s'ha posat de moda en el catalanisme més estúpid aquesta preferència per Europa -posada en contrast amb un menyspreu vers Espanya-. La regla matemàtica és la següent: Quan més estimis Europa, més odiaràs Espanya. Com si Europa fos el mirall de la perfecció, allà on ens hem de reflectir per tal d'assolir les nostres reivindicacions. Aquesta màxima que troba aire en boca d' independentistes tan beneits com per posar demandes al Tribunal d'Estrasburg. Demandes que per suposat no arriben ni tan sols a estimar-se. Quin ridícul! Aquesta moda de dir -si algú ens ha de controlar, millor que sigui Alemanya- i això en boca dels mateixos independentistes que ens han dut a l'estat de precarietat actual juntament amb el PSC. Tots ells ben cofois xerrant d'espoli, quan els únics que han espoliat la Generalitat i el país sencer han estat ells.

Si hagués estat Alemanya qui hagués controlat la gestió del tripartit a hores d'ara tots aquests energúmens estarien netejant porteries en comptes de seguir amb la seva èpica de pacotilla. No podem ser tan curts com per creure'ns la retòrica de tota aquesta banda d'arreplegats de Erc, tots ells un bandarres, una lladres que varen deixar la caixa ben buida. I vist això, encara Ciu té la barra de sumar-se a la moda ben falsària de venerar Alemanya i de fabricar mentides per seguir remenant la cua mentre al Congreso aprova lleis peperes com l'augment del Irpf. Tot sigui per justificar l'augment del tram autonòmic d'aquest impost a Catalunya. Quina colla de bergants!

El No d'Europa

2012-01-10T11:12:00.008+01:00

El Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg no ha estimat la demanda que Quim Torra i Jordi Cortada interposaren en contra la sentència del Tribunal Constitucional relativa a l'estatut d'autonomia. Aquests dos bells il.luminatis varen gastar diners i temps en interposar una demanda que ja d'entrada tots sabíem que no seria admesa ¿Què esperaven doncs? ¿Potser posar de manifest que això mateix ho podria haver fet la Generalitat o els partits catalanistes? ¿Donar una lliçó a aquelles entitats polítiques que, lluny d'esgotar totes les vies jurídiques contra la sentència, varen limitar-se a sortir al carrer amb Montilla al capdavant i portant com a bandera la comèdia més bananera?

En qualsevol cas, la inadmissió de la demanda i per tant la negativa del Tribunal Europeu d' examinar-ne el contingut, de no ser capaç ni tan sols d'admetre la demanda per llegir-la, posa de manifest que Europa no és la sortida a les ansies dels il.luminatis d'alliberar Catalunya de la presumpta subjugació espanyola. Ho dic perquè hi ha molt independentista que ha posat en Europa les seves vanes esperances, que ha cregut innocentment que una Europa que gestionés els nostres diners i la nostra política seria molt més eficient que aquesta Espanya que ens espolia.

Europa no és la solució als problemes polítics dels estats membres. Aquests problemes es resolen a casa i el Tribunal de Drets Humans és una patollada més. Una farsa ben farcida. Una manera com un altra de fer veure que els europeus volem garantir els drets humans als estat membres. I res no s'allunya més de la realitat. L'última vegada que a Europa es varen cometre crims contra els drets humans -guerra dels Balcans- varen ser els Estats Units els que vingueren a solventar el desfici mentre aquesta Europa tan benintencionada s'ho mirava de lluny. Després els Estats Units varen entregar els criminals al Tribunal Europeu i llurs magistrats varen treure pit tot jutjant els genocides. Però si no haguessin vingut els Estats Units, aquest Tribunal encara estaria esperant a jutjar algú.

Europa és una farsa quan parlem d'alguna cosa més que no siguin negocis i afany lucratiu. No es pot anar a un Tribunal d'aquesta mena a demanar justícia. Fas ridícul com el fem els catalans sempre que pretenem acusar els demés de la nostra covardia, de la nostra incapacitat per reconèixer que els principals culpables de la nostra ambigüitat som nosaltres.

Dos pel.lícules

2012-01-09T12:23:00.009+01:00

Sabem que Clint Eastwod és un tio dur, ferreny, amb un historial delictiu prou solvent, sabem que va tenir una infància curta, tal i com li confessa a un dels seus companys de fuga, sabem que va anar saltant de presó en presó fins arribar a Alcatraz. Tot això ho sabem, però ignorem quin delicte va dur Clint a la presó. No sabem si és un assassí o un homicida, un violador o un pederasta, però malgrat no saber-ho, ens compenetrem amb ell i només volem que escapi d' Alcatraz. La nostra empatia amb ell és complerta i durant la peli patim perquè els guardes no descobreixin el seu plà. I tanmateix no sabem de què és culpable. Es cert que la pel.lícula s'encarrega de retratar l'alcaide de la presó com un home dolent, envejós, rancuniós i que això fa que ,per contrast, simpatitzem amb Eastwood. Però aquí l'interrogant segueix sent el mateix ¿de què és culpable Clint Eastwood? Tenint en compte que la pel.lícula està basada en una història real, podem deduir que si no se'ns informa del delicte que ha comès Eastwood, és perquè aquest deuria ser molt greu i no interessava manifestar-lo. També perquè calia assegurar la empatia de l'espectador amb el protagonista de la història. En aquest sentit, la pel.lícula, tot i que molt bona, és una estafa. Hi ha un engany de fons inadmissible en tant no se'ns dóna tota la informació.

El què li passa a Hillary Swan a la peli dolentota La víctima perfecta, és el què ens passaria a tots aquells que estimem amb cos i ànima la nostra parella. La Hillary acaba de tallar amb el seu novio després de vuit anys perquè aquest li fou infidel. Encara n'està enamorada d'ell i per això canvia totalment d'aires i lloga un pis on li passaran tot de coses misterioses, entre d'altres la coneixença d'un home amb qui creu tenir una nova afinitat. No obstant això, quan la Hillary es deixa endur per la libido i se'n va al llit amb l'home que ha conegut i aquest comença a despullar-la i després a acariciar el seu cos, ella se sent repentinament incòmode i li diu que no pot continuar, que no pot fer-ho, perquè encara recorda l'olor del seu ex-novio, perquè encara no s'ha esvaït l'unió atàvica que hi havia amb qui fou la seva parella durant vuit anys. Per això el sexe no és només una cosa corporal, sinó més aviat espiritual i comencem a gaudir vertaderament del sexe quan l'altre cos s'esfuma i esdevé una continuïtat de la nostra ànima.

Tabac i toros: no és tan complicat d'entendre

2012-01-05T10:19:00.007+01:00

He posat en venta el meu carnet de soci del Barça. Des que no es pot fumar al camp nou ja no estic en absolut interessat en acudir als partits del Barça i encara menys en seguir sent soci d'un club que vol ser capdavanter en venerar el nou dictador dels nostres temps. En efecte aquesta prohibició del tabac als bars i ara al camp nou -una prohibició que no accepta cap mena de matís tal com una sala de fumadors, un espai on es pugui fumar- posa de manifest aquesta atàvica necessitat dels homes de venerar un tòtem, sigui Hitler, sigui Jesucrist, sigui ara la netedat de l'aire que respirem.

Es ben trist que el Barça hagi estat el primer club d'Espanya en instaurar aquest model administratiu de netedat pulmonar, i que ho hagi fet sense que cap llei l'hagi obligat. I així com Europa s'hauria d'haver posat les piles quan Hitler va envair Polònia, així vull fer-ho jo contra aquest nou Führer que hi és pertot. Posar-me les piles des de ja! Vull que almenys aquest dictador no es capfiqui en la meva consciència i no el comenci a adorar com ho estan començant a fer tota la resta de mortals. Tota la resta de mortals aixecant la mà com ho feien els nazis.

La prohibició te a més un paral.lelisme evident amb els toros, també prohibits a Catalunya, dues prohibicions aquestes que evidencien que els catalans tenim una personalitat que abans de tot vol ser dominada, subjugada, pensada inclús per un ésser superior, per aquest nou dictador que vol l'aire del vestíbul ben net precisament per amagar la quantitat de brutícia que hi ha al menjador. Som dolents, però si protegim els toros i l'aire, tot queda més bonic.

Un dia vaig dir que si Catalunya no tenia un estat propi en part es devia a la prohibició dels toros. Ara en tinc una raó més que justifica el nostre caràcter covard i submís: La prohibició del fum al camp nou. Tenim una colla d'intel.lectuals, tots ells bastant retardats, que sempre busquen tot de raons complexes, de caire històric ,per exemple, tontades històriques sense cap tipus d' importància per explicar per què Catalunya és una regió i res més que una regió. Capficats en llibrots d'història banals i superflus, no son capaços de veure en allò de més senzill, la raó principal de la nostra submissió. Tabac i toros, no és tan complicat d'entendre

Insolvència sobrevinguda de l'home divorciat

2012-01-04T10:31:00.010+01:00

Hi ha un tipus d'homes -per la meva professió sé molt bé de què parlo- que un cop destruïda la família per causa d'un divorci, deixen d'una vegada i per totes de complir amb cadascuna de les obligacions domèstiques que fins aquell moment havien complert escrupulosament. Son homes que varen acariciar la acomodatícia i per tant femenina vida burgesa i és així que es casaren, tingueren un fill, constituïren una hipoteca, la qual pagaven escrupolosament, pagaven també tots els gastos d'aquest fill, complien amb una feina i així és llevaven cada dia per anar a treballar, eren homes afincats en una idea burgesa de família que fins a cert punt els tenia lligats a una vida ordenada i assenyada.

Però aleshores, arribat el moment del divorci matrimonial, aquests homes que s'havien sabut comportar durant el matrimoni, és a dir, que havien acomplert les ordres severes i continuades de la seva esposa, es converteixen -de cop- en autèntics salvatges, en nòmades insolvents que deixen de pagar tota quanta lletra d'hipoteca, tota quanta càrrega familiar pagaven fins aleshores, i és llavors que llurs dones divorciades i esglaiades pel canvi radical del seu exmarit, endevinen furioses que durant el temps de matrimoni aquest home domesticat era només una màscara la ganyota assilvestrada de la qual no varen conèixer en absolut.

La dona, mentre era casada, no va voler saber que el seu marit era en el fons un nòmada que hauria volgut viure desarrelat de les coses materials, un ésser contemplatiu i egoista que odiava la seva feina rutinària, detestava aquesta sòrdida obligació de treballar per després haver-se de gastar el sou en càrregues familiars, les quals, a la vegada, eren les que no el permetien esbojarrar-se amb els amics, ni tampoc el permetien retornar -ni que fos solament una nit- a la boja joventut perduda.

Divorciada, doncs, la dona deixa de cobrar la pensió d'aliments, tampoc cobra la meitat de la lletra de la hipoteca, se n'adona que denunciant al seu ex-marit tampoc aconseguirà res, ja que l'home ha deixat de treballar o només treballa en negre, i això si encara viu a Espanya i no ha marxat al Brasil amb una joveneta vint anys més jove que ell. I no se'n sap avenir la dona, la pobre dona no comprèn com es pot ser tan filldeputa, car ho mira tot amb ulls de dona i no és capaç d'empatitzar amb l'esperit de l'home, amb una forma anímica nostra tan diferent d'altra banda a la d'elles, una forma aquesta que és capaç de revel.lar-se maliciosament contra el deure més sagrat, capaç doncs de transcendir la vida mundana i tornar-se una mena de fugitiu, una mena de delinqüent que volta pel mon sense por, desarrelat d'aquella vida burgesa que l'oprimia i el subjectava i decidit ja per sempre a viure sense sentir-se culpable de res. D'alguna o altra forma ha perdut la por i el sentiment de culpa, i amb aquesta pèrdua creu haver recuperat la llibertat i ara els diners que cobra se'ls pot gastar en putes.

Ovacions al rei i la "nacionceta"

2011-12-28T12:11:00.003+01:00

Les ovacions al rei, l'esclat d'entusiasme dels diputats, posen en evidència que la classe política, el poder legislatiu i judicial, l'estat, per dir-ho més clar, no permetrà que quatre veus republicanes, vinculades en essència amb l'independentisme i el terrorisme basc, posin en dubte - el més remot dubte- la legitimitat de la casa real, de la monarquia, la base sobre la qual s'assenta i es legitima el poder, dit aquest, i expressat aquest, amb paraules majúscules.

Fou el d'ahir un acte de reafirmació de l'estat, i el més important, un acte de reafirmació assentat sobre la sinceritat i la honestedat. No semblava pas haver-hi un punt de mentida en el mateix acte de reafirmar-se, no semblava haver-hi hipocresia en aquells aplaudiments sostingutssss.

Al poder l'interessa amb desmesura que tinguem un rei com a pare suprem, creu intel.ligentment que aquesta simbologia antiquíssima l'assenta encara més i impossibilita d'una vegada i per totes qualsevol intent de canvi. Al poder l'interessa perpetuar-se, assentar-se en un status quo que no pateixi cap revolt arriscat. I què millor que la monarquia per conferir-se aquesta aurea magnànima i alhora immòbil, perenne, sostingudaaaaa. El poder té molt clar que un simple Urdangarin no el farà trontollar en absolut. Inclús sap que a través d'una manipulació informativa facílíssima en sortirà encara més reforçat i encara el poble l'adorarà amb més frenesí. Tenim monarquia per molt de temps.

I així com amb la monarquia, tenim amb Catalunya un colla de gent que vol que trontolli l'estat, i ho vol apassionadament, però no arriben ni tan sols a fer-lo dubtar, a fer que es pregunti a ell mateix sobre la seva mateixa legitimitat. Per no fer, l'estat no fa que en la seva seu es permeti parlar en català. Després ens estranyem, i ens estranyem com a tietes espantades, que el tribunal constitucional ens negui la condició de nació. Però com voleu que la nació d'Espanya, amb tota llur grandesa, amb tota llur esplendor i anys de glòria, una nació que ahir s'aplaudia cofoia a si mateixa, es reafirmava sostingudamenttttt a si mateixa, permeti que hi hagi una altra "nacionceta" al seu ventre? No hi ha nació sense estat.

L'aventura de ser home

2011-12-26T12:30:00.006+01:00

Hi ha homes que son dones. Hi ha més que no em pensava, i ja quan era petit mig intuïa aquesta malformació de l'ànima però no n'era encara del tot conscient. No son pas maricons. I ara! Els maricons son homes que sexualment es senten atrets per d'altres homes, però l'ànima la tenen ben masculina, per bé que siguin afeminats o inclús es transvesteixin. No son maricons, sinó un altra cosa molt més subtil, i ja de petit em malfiava d'ells, els tenia grima, i em feien una certa por.

De sempre aquests homes han procurat alçar-se d'una forma ben vulgar. Tot trepitjant a l'altre, pel darrera, tot ideant tota mena d'argúcies. Tot ben domèstic, ben femení. Perquè no tenen cap intuïció del què significa alçar-se com ho fan els homes: jugant-se la vida per salvar al soldat Ryan. I sobretot perquè mai han tingut amics. No comprenen perquè altres nois ens la pelem en grup o agafem tot de bosses d'escombraries i les llencem ben endins d'un bar després que l'amo ens hagi fet fóra. -Eiii que surt l'amo del bar amb l'escopeta de balins- cridava el Ramon- i vinga tots a corre i mentre corríem sentíem que havíem fet alguna cosa que havia valgut veritablement la pena.

No comprenen res que no sigui lucratiu, tot ho veuen a través del guany, d'un guany ben material després de cadascuna de les seves accions, i fins i tot quan s'emborratxen ho fan només per acabar amb una dona al llit, no surten amb els amics pel plaer de sortir-hi amb ells, sempre hi ha el ligue de fons, com si sortir per la nit fos anar a comprar unes sabates noves o un cotxe d'última generació. Com si tenir amics només els servís per lligar.

Acostumen a parar bojos pels maletins de pell amb tot de bolis distints. Un dia un bon amic d'universitat li digué a una d'aquestes dones- Escolta Robert, perquè dus tants bolis al maletí?- Aquest Robert, bon nano, però dona, ocupa avui un lloc prou important a Convergència.

Son els nens que ens esbroncaven quan amb il.usió en fèiem una de grossa, aquells delegats de classe que s'indignaven igual com ho feien les nenes quan nosaltres ens havíem passat de la ratlla. Era el nen que apujava el braç per xivar-se. Com les nenes, que sempre es traeixen entre elles.

Es natural que, més tard, quan tenen trenta anys, esdevinguin tots ells igualitaris, esverats qual tietes quan algú explica un xiste ben viril. No endevinen l'aventura que suposa ser home perquè en realitat son dones i senten com a dones.

Un cotxe a tota velocitat amb quatre nois de divuit anys, en una esplanada arenosa. Tots ells sense carnet. El xavi al volant donant trombos per l'espai com un possés i el Jordi al seu costat controlant amb el fre de mà els revolts arriscats, al darrera l'Oriol traient el cap per l'ampit de la finestra, cridant -fot-li més gas Xavi!- i per últim el Pau, assegut al darrera, el més intel.ligent de tots, cagat de por però pensant- encabat la bogeria té un sentit! I tots quatre entregats amb cor i ànima a l'estúpida aventura de jugar-nos la vida. Estúpida ¡segur¡ però el moment va valdre la pena. Moments estel·lars i en certa manera, transcendentals, estúpids, quasi místics i orgullosament masculins.

Crònica Política

2011-12-23T10:27:00.005+01:00

Bé, la viva imatge de la derrota fou veure ahir l'equip de zapatero sopant a través de la vidriera d'un restaurant, els seus rostres corromputs, plens de grisor, ganyotes fantasmals d'un altre temps en què Espanya confià en ells i aleshores se'ls veia cofois i orgullosos com de fet veiem ara cofois i orgullosos els qui conformen l'equip de Rajoy. Uns rostres sociates -els que veiem ahir- força semblants als de l'equip d'Aznar quan després del cop d'estat mediàtic socialista perderen les eleccions fora de tot pronòstic. Igualment veurem en uns anys com aquest equip de Rajoy -que ara treu pit- haurà de menjar-se les vergonyes per ves a saber quin assumpte que els durà a la derrota i és de suposar que aleshores tornaran els sociates a no ser que un dia rellueixi la veritat del 11M i aquest partit quedi exclòs ja per sempre de la política.

En relació amb el 11 M es percep quina és la intenció de Rajoy a l'hora de fer ministre Ruiz Gallardon, car aquest hipòcrita farà tot el possible per sotragar qualsevol apertura que hom pugui instar en relació al 11M. Recordem que Gallardon interposà una querella a Losantos perquè aquest digué que "a Gallardon no l'importaven les víctimes del 11M" i això després que el mateix Gallardon digués en unes de les seves declaracions infames "que havíem de començar a oblidar el 11M". No sé què hi ha darrera els trens, només sé que un seguit de proves falses es posaren en llocs intel.ligentment premeditats per tal que l'atenció es desviés ràpidament cap a l'autoria islàmica. I suposo que ,en realitat, hi ha tanta merda pel mig que ni al PP ni per suposat al Psoe els interessa que es descobreixi la veritat per tal de mantenir la cimentació de l'estat, cimentació aquesta que podria patir un greu terratrèmol en cas que els ciutadants s'enteressin que el 11M fou alguna cosa més que un atemptat de quatre islamistes amb mòvils.

Per damunt de tot cal mantenir una credibilitat sòlida vers l'estat, i em sembla bé que així sigui, i que el poder es cuidi molt de guardar llurs secrets, tot i que la obligació que té un periodista de bé, és treure'n l'aigua clara, cosa que només ha intentat fer El Mundo, així com també ho va fer aquest mateix diari quan el govern sociata es dedicà a fer de pistoler amb els etarras, la qual cosa no haguéssim sabut si El Mundo- en aquella època Diario 16- no els hagués investigat. Un estat també és el seu diari i El Mundo és en aquests sentit i en tots els sentits el millor diari d'Espanya. Catalunya amb diariets com Ara i El Punt i ja no diguem la Vanguardia demostra ser molt petita quan no ha sabut crear un diari que ho sigui de veritat, i encara així hi ha molt de català que té la barra de criticar El Mundo. Però bé, veurem què fa aquest Luis de Guindo, qui pel seu aspecte deu ser un tigre de les finances- les aparences no enganyen.- i com s'ho fa aquesta nova banda per treure'ns de la crisi. Jo no hi confio gaire, però hi confio molt més que no pas qualsevol altre partit.

Treballar està sobrevalorat.

2011-12-21T10:22:00.004+01:00

Treballar està sobrevalorat. Cal treballar menys del que treballem i sobretot no confiar gaire en aquell que ens diu que hem de treballar sense descans. De fet, aquesta crisi ha vingut per aquest excés de feina, per aquest valorar en excés la feina, sent així que mentre nosaltres treballàvem com a mules, uns altres, pocs, però més intel.igents i amb les idees més clares, s'instal.laven el despatxet a casa i compraven i venien a través d'un ordinador, i així especulaven i sense treballar gaire, solament unes hores al despatx de casa, guanyaven i de fet encara guanyen milions de dòlars. Així, no cal que sobrevalorem tant el treball perquè mentre nosaltres perdem el temps treballant en tonteries, altres de més llestos, es fan d'or, sense tanta comèdia, sense tant d'adoctrinament, senzillament jugant a comprar i vendre.

Treballar està sobrevalorat i treballar, el què se'n diu treballar, hores i més hores, només ho fan els imbècils o els qui encara no han comprès que per fer-se milionari el què cal és anar menys a l'oficina i molt més al camp de golf. Tota aquesta crisi ha vingut produïda per un excés de treball inútil, i ara que els governants estan disposats a resoldre-la, només se'ls ocorre dir que hem de treballar més. Rajoy, inclús, ha dit que per llei es trauran els ponts, com si els ponts no fossin un acord entre empresari i treballador, un acord perfectament legítim que demà mateix l'empresari podria revocar i dir en veu alta- A partir d'ara no hi hauran ponts- ¿No havíem quedat Rajoy que havien de prevaldre els acords entre treballador-empresari per damunt de la llei i ja no diguem dels convenis col.lectius? Treballar està sobrevalorat i amb aquesta farsa del treball pel treball, les plusvàlues son cada dia més vertiginoses alhora que invisibles gràcies a la virtualitat del diner, el qual no el veiem, no el palpem i amb prou feines el guanyem.

Cal treballar menys per tal que el mercat s'auto-reguli de nou i torni a una certa normalitat i no aquestes plusvàlues escandaloses que uns quants, molt pocs, s'embutxaquen. Com no soc comunista i no vull pas que cap Estat ens digui què hem de fer i com hem de distribuir l'excés de riquesa, proposo almenys una revolució silenciosa -no cal acampar, ni treure l'altaveu- encaminada a treballar menys, i qui no pugui reduïr l'horari per risc de perdre la feina, que faci veure que treballa quan en realitat escriu, fa un crucigrama, o mira un videoclip porno a través del Bravo tube. Quelcom que ens faci entendre que no cal tanta comèdia per tal què uns altres més espavilats es facin d'or. O això o muntar-nos un despatx a casa i començar a jugar a comprar i vendre. Hi ha dreceres ben posades perquè les agafem i arribem allà on està el tresor sense fer tants escarafalls. Només cal saber veure-les. Per exemple, jo estic a punt de començar a guanyar diners sense mesura. Em sap greu, però en breu tindré tants diners que no sabré que fer-ne amb ells. I sense treballar, és clar!

Catarsi

2011-12-20T10:39:00.005+01:00

Quan en breu estiguem sotmesos a la catarsi de la crisi i els homes doncs campin lliures pels carrers, alliberats per fi de certes emocions malicioses que duien empresonades dins seu quan la cosa encara rutllava, emocions tals com la por a l'acomiadament -por que és molt actual però que en breu, insisteixo, serà alliberada i sortirà del nostre esperit i la veurem com una ombra fosca en la nit, com un forat negre que s'empassés la mateixa fosca- deia que quan estiguem sotmesos a la catarsi, encara hi haurà homes que no s'hauran alliberat de la por, sigui perquè no l'havien tinguda mai, sigui perquè encara restaran subjectes a la moral calvinista, segons la qual qui treballa sense descans té el cel assegurat, i aquests homes encara continuaran adoctrinant als qui vaguem lliures pels carrers tot menjant els fruits gratuïts que Deu ens regalarà per haver-nos convertit en homes definitivament lliures -com a indígenes en una selva verge- i encara així els adoctrinadors seguiran confiats en la seva paraula i intentaran que nosaltres ens redimim quan en realitat seran ells els qui necessitaran de la nostra redempció, i tots els homes lliures amb barrets de palla al cap miraran els darrers homes adoctrinadors i es faran un tip de riure quan continuïn escridassant-nos que el nostre deure és treballar i treballar sense descans, ja que nosaltres els respondrem que facin el favor de callar i que treballin ells, si volen, que nosaltres ens hem alliberat ¡per fi! de la doctrina que ho impregnava tot de cendra crematòria, ja que hem après a viure com ho feien Adan i Eva al paradís, sense cobdícia, sense vergonya, confiats en Deu i en els fruits que ens dóna, i alguns, pocs homes, continuaran dalt la trona ,tossuts i orgullosos, predicant amb les sabates ben enllustrades, predicant la gràcia del treball sever i la maledicció de la ganduleria, i sense donar-se'n compte aniran prenent la forma de la por, i així es convertiran ells mateixos en ombres que s'empassen la fosca i quedaran fóra el paradís fins que no comprenguin que la virtut que cantaven era el pecat original i el seu treball sense descans allò que més indignava a Deu.

Esperanza Aguirre: La fetillera vestida de fada

2011-12-19T10:08:00.016+01:00

Reneix el calvinisme com una daga que caigués de molt amunt, d'un cel estrellat que semblés pacífic i indolent i de cop caigués la resplandent daga i zaaas tallés per la jugular el cap dels treballadors al tornar cofois a casa dissabte després d'haver treballat tota la setmana, planificant el dia festiu, el dia que Deu ens donà no pas per dedicar-lo forçosament a resar ni a contemplar la grandesa de la seva creació sinó per destinar-lo fer el que ens dóna la gana: follar, mirar la tele, confiar en els amics i un llarg ect on també hi poden venir incloses les ganes de resar. Aquest serà el resultat de la nova mesura de Esperanza Aguirre: Tot de caps rodolant per les vies madrilenyes i més endavant per les vies de tota Espanya dissabte a la tarda com a càstig per haver gosat somniar en l'ociositat. Reneix el calvinisme dessota la forma d'un liberalisme sacríleg, impietós, com una secta demoníaca que en nom de deu matés els seus fills i els conduís al sacrifici, a una mena de foguera on els homes cremessin lentament i morissin al cap de molts anys, replets de llagues per haver treballat sense descans, amb l'esperit embrutit per no haver confiat en Deu i en els fruits que la terra ens dóna gratuïtament quan estem prou oberts d'esperit per rebre'ls. Reneix el calvinisme dessota el rostre de Esperanza Aguirre, d'aquesta fetillera vestida d'aristòcrata que, amb un somriure bla i condescendent, ens obliga a cremar-nos lentament abans no siguem morts, ens obliga a treballar sense descans com si fóssim animals de càrrega que no tinguéssim consciència de la nostra mort. Aquest calvinisme que va néixer perquè el rics comerciants s'estalviessin la fatiga de sentir-se pecadors per fer treballar als seus obrers sense descans, i tot per un afany de lucre sense frè, lliures ara dels remordiments que haurien sentit si el calvinisme no s'hagués creat, lliures els rics comerciants d'aquest sentiment de culpa, de la possiblitat de cremar ferotgement a l'infern per haver pecat de gula i d'avaricia. Per haver estat tan fillsdeputes. Treballar us conduïrà a Deu: Heus aquí la seva màxima. Per aquest motiu nasqué el calvinisme que ara Esperanza imposa de nou. La fetillera vestida de fada.

Les marimatxos

2011-12-16T11:05:00.014+01:00

El feminisme de fet prové d'aquesta incapacitat d'agunes dones- la majoria-de ser vertaderament amigues. En elles sol haver-hi un sentit de la competitivitat que no és tan present en nosaltres, i d'aquest etern vigilar-se entre elles neix la necessitat de defugir de la seva morfologia per convertir-se en marimatxos, al capdavall per defugir d'aquesta vigilància que els és tan pròpia. Per això les dones començaren a fumar i a drogar-se i a posar-se pantalons. Tot ben trist, la veritat.

La dona que no és gelosa de les altres dones i que no està tot el dia preguntant-se si el tanga de la seva companya serà més o menys sexy que el seu, sol esdevenir dona tota la seva vida i estranys son els casos en què una dona que estima les demés dones es converteix en marimatxo. Perquè el feminisme neix d'aquest autoodi, d'aquest intent de fugir de la pròpia condició de dona per trobar en el mon dels homes allò que mai trobaren en elles mateixes.

Així, abans de convertir-se en marimatxo, la dona sol haver patit un desengany, però no pas amb els homes, sinó amb les mateixes dones, i aquest mateix desengany el pateix perquè en realitat es mostra envejosa d'elles, ja sigui de llur bellesa física o de l'alegria que d'altres dones senten per haver gaudit d'orgasmes inacabables. El fet és que hi ha una enveja de fons, un ressentiment de fons, si ho preferiu, que causa que d'una o altra forma la feminista en potència odiï aquesta estètica femenina i aquesta normativa consistent en vigilar-se constantment. I com ella ha sigut la víctima d'aquesta vigilància ja sigui perquè ella ha vigilat escrupolosament les calcetes de les seves companyes o perquè han estat elles les qui l'han vigilada a ella, tot d'una sorgeixen unes íntimes ganes de fugir al mon dels homes, on elles creuen que no es sentiran constantment vigilades i on l'enveja s'esfumarà definitivament.

Però com no poden convertir-se en homes per una qüestió de morfologia, i per tant han de seguir sent dones, perquè al capdavall tenen un cony entre cames, intenten imitar-nos en tot allò que nosaltres practiquem, i és així que comencen adoptar la nostra forma, el nostre posat, i comencen a fumar i a posar-se pantalons i anar al camp del barça. Tot per fugir de la seva condició de dona. Per això adopten els nostres gustos i per això no podem avui els homes xerrar de futbol sense que una dona es fiqui pel mig a opinar sense tenir-ne ni idea. Tot ben trist, la veritat.

Fent un click a la imatge tot es comprèn

Classe d'Economia: Lliçó pimera

2011-12-15T10:08:00.006+01:00

El diner s'ha tornat virtual. Com si nosaltres de cop i volta ens desprenguéssim de la nostra morfologia humana i fóssim doncs espectres que viatgéssim per endins de les fines línies siderals dels ordinadors a l'estil de Tron Legacy, una gran pel.lícula, per cert. El diner s'ha virtualitzat i ja no el toquem ni el palpem sinó que corre lliure sense forma i desmaterialitzat per endins de les màquines, siguent aquestes i no pas nosaltres les que dominen el sistema econòmic. No són pas els especuladors, ni els banquers, ni tan sols els informàtics els qui maneguen el cotarro econòmic tot prenent tecles imaginàries i jugant un partit bursàtil com si juguessin un partit de futbol a través de la play station, sinó que son les mateixes màquines, les tabletes siderals, les grans pantalles lluminoses, les que han pres vida i les que dominen el mercat amb unes lleis que els homes sense atributs no son capaços encara de comprendre. Son lleis fetes de pols còsmica, talment com aquestes partícules elementals que explosionen i no deixen cap buit sent així que el no-res no existeix, solament llums de colors que hi són pertot, altrament lleis que s'han promulgat dins d'aquesta lluminositat que conforma el cablejat mecànic i fetes per un parlament que nosaltres no veiem i que es composa d'ombres espectrals d'homes que vaguen per la terra desarrelats i porten amb ells contantment tot el que saben com una bandera, amb una certa mena de crueltat, de solitud, d'orgull. I encara si aquests vagabunds es presentessin a nosaltres amb la aparença enllustrada i abrillantada dels broquers que es mouen per l'espai real i per tant enganyós de les borses mundials, sabríem potser com encarar la situació i els posaríem dempeus i ben adalt de la torre de babel i els obligaríem a xerrar. Però els espectres que ara i adés viuen dins i fora de la màquina i dominen el diner que es mou per entre la lluminositat còsmica i esclavitzen l'home amb la seva saviesa solitària i orgullosa, son un cop fora de la màquina, vulgars vagabunds que hom diria que no son res més que fantasmes que vaguen sense casa i sense murs sense terra i sense res més que llur bandera feta de menyspreu i de desdeny, vulgars alcohòlics que vaguen per les places i espanten a les senyoretes. I heus aquí que així es camuflen i així ens enganyen i així se'n riuen de nosaltres i sobretot dels pobres economistes que ,com les ombres del filòsof grec Plató, procuren veure llurs formes reals allà on tot és obscur. El diner és virtual, no existeix més que endins d'aquestes màquines per on caminen tranquils tot d'homes que s'han desprès de la seva forma carnal i han esdevingut llum dins del cablejat i així dominen aquest mon nostre com a semidéus entronats ja per sempre en una vida immaterial i immortal

Europa és una farsa

2011-12-14T11:09:00.008+01:00

Europa va ser un intent de simular que érem civil.litzats després de tanta barbàrie. De fet la brometa començà amb la Societat de Nacions després de la primera guerra mundial, però no acabà d'agafar embranzida, i fou un cop acabada la segona guerra mundial que la brometa explosionà. Europa va ser un conte de fades narrat just després d'haver-nos carregat a sis milions de jueus i perpetrat les majors barbaritats. Cinquanta milions de morts només a Europa. Els negrets de l'Africa amb els seus ganivets no han sigut ni molt menys tan sàdics com nosaltres. Europa neix d'aquest sentiment de culpa per haver estat tan salvatges, d'aquesta necessitat de rentar-nos la cara amb molt de sabó després d'haver-nos comportat com autèntics animals.

Però en realitat Europa com a tal no ha existit mai. Els europeus no hem existit mai. Tot està construït sobre una gran mentida, això és: la voluntat de ser de cop i volta molt amics i molt solidaris, garants de tota mena de drets humans després d'haver-nos-els carregat de la manera més cruel.

En realitat Europa durarà el què durin els diners, és a dir, la mentida durarà el què durin els diners. I això perquè no hi ha cap nexe d'unió política entre nosaltres, només la voluntat de fer algun negoci i anar pujant. De fet, tota la farsa ja va quedar ben demostrada quan s'intentà fer una constitució europea de caire diguem-ne polític i l'intent fracassà estrepitosament.

Europa no és viable perquè els fonaments de llur construcció son falsos, la falsedat de creure'ns units per algun que altre vincle polític, però sobretot la falsedat de creure'ns que ens podríem redimir de la salvatgeria comesa a través d'una unió que fou solament econòmica. Així no anem enlloc. No pot haver-hi Europa si no hi ha un autèntic patriotisme europeu, i això mai, però mai ha existit més que en quatre caparrons benintencionats. El què hi hagut, si de cas, son estats que han volgut tenir la hegemonia a Europa i un paper dominant. El què hi hagut han estat guerres continuades entre els estats- una molt recent- per assolir aquesta hegemonia. Mai un estat europeu ha volgut cedir ni una mil.lèssim part de la seva sobirania política.

Els Estats Units no son una farsa perquè si un dia hi hagués una gran crisi, tots ells anirien a la una, perquè hi ha un vincle polític indiscutible, abans de tot son americans, la bandera llueix a totes les cases, la unió política és el principal i la unió econòmica és només un afegit. Però Europa? Aquí no hi ha més que una moneda i el demés és comèdia, és a dir, un conjunt d'estats que vetllen per ells mateixos i que son solidaris només en la mesura que aquesta solidaritat els dóna hegemonia i poder sobre els altres estats deutors. En realitat l'odi de fons entre nosaltres és l'únic que ens segueix unint. Tot el demés és mentida. No hi ha sentiment, no hi ha autèntica fraternitat, només mercat, només prima de risc i això no és una Europa Unida, això és una farsa.

Europa: Radiografia científica.

2011-12-12T11:19:00.008+01:00

Europa s'ha deixat arrossegar pels alemanys de forma definitiva. Es tanta l'arrogància germànica i tan baixa la nostra autoestima que no m'estranya que sigui Merkel -Sarkozy és un títella, no serveix per res- qui avui estableixi les polítiques monetàries de la majoria de països membres de l'Unió. Es lamentable que per culpa de quatre dades que ni ells saben el què signifiquen -aquestes bajanades de la prima de risc i d'altres conceptes que s'han inventat els germànics per tenir-nos ben dominats- una institutriu com Merkel sigui avui la que lidera Europa. Què baix hem caigut.

Així com Hitler va creure que ell sol podria sostenir Europa i encara el mon sencer, Merkel creu avui que ella i el seu país salvaran Europa del desfici monetari. I com sempre que els europeus ens hem deixat arrossegar pel fanatisme germànic, aquesta vegada també caurem en un abisme del qual trigarem molts anys a sortir. Ens esperen anys de pobresa elemental, de retorn a la pesseta, al cultiu de la patata i la remolatxa -això per qui tingui casa al camp- i per bé que Alemanya desitgi demorar aquesta situació d'ara més temps -tot sigui per sentir-se ama i senyora del continent- a Europa li queden quatre telediaris i a Alemanya li'n queden menys, doncs serà la primera en caure i la seva caiguda serà la més brutal.

No sé si aquesta vegada -quan Europa tingui la patata com a principal aliment- vindran els Estats Units a treure'ns les castanyes del foc, perquè si jo fos els Estats Units n'estaria una mica fart d'ajudar a un soci que no se sap comportar i que sempre cau en el mateix parany. Europa ,a més, ha deixat de ser un soci lucratiu pels Estats Units, un soci sense colònies, sense res més que una mica d'acer i moltes prestacions socials destinades a una colla de conciutadans que encara creuen que la sanitat ha de ser gratuïta. No crec que els Estats Units estiguin disposats a ajudar a una colla de vells amargats que, per no veure la realitat de la mort, tornen a la infància i comencen a fer tota mena de tonteries. Sanitat gratuïta, educació gratuïta, atur gratuït. Masses bajanades, per un vell que s'està morint.

Els anglesos, per la seva banda, com varen patir aquest fanatisme germànic -que també és francès, perquè els francesos son igual de fanàtics tot i que més llestos perquè deixen que siguin els imbècils germànics els que facin la feina bruta- ja no varen entrar en aquesta patollada de l'euro i ara no volen assentir les ordres d'una institutriu que està sonada. Els anglesos son l'exemple d'un país amb la moral alta i el cap ben posicionat en la llibertat. La història ens va donar Churchill i Hitler així com avui ens dóna Cameron i Merkel. Quanta diferència.

Espanya, país provincià i gandul -capficat en una Europa alemanya i per tant boja de psiquiàtric - per salvar-se d'ell mateix, hauria de desvincular-se de tota aquesta melmelada que és Europa i hauria de convertir-se en una colònia dels Estats units, amb bases aeres perquè ells puguin aturar els seus reactors i dipositar tota quanta arma atòmica als nostres bunkers, una mica com el que va intentar Aznar, un país on la mili torni a ser obligatòria i els soldats vagin a tota quanta guerra americana, a canvi, és clar, que els Estats Units paguin tota aquesta ganduleria nostra feta de picaresca i engany de fireta. Si seguim confiant amb els alemanys i els francesos, insisteixo que la patata serà un producte de luxe i la sola de sabata la nostra dieta diària.

El Barça i jo: una història d'amor

2011-12-11T10:33:00.003+01:00

El Barça i jo ens hem distanciat. No m'hi sento identificat amb la seva maduresa, amb el seu enorme talent. Jo estimava el Barça quan aquest encara era el meu fill petit i indefens, orfe de títols importants, amb una única sola copa d'Europa. Tenia aleshores amb ell una forta empatia perquè el meu deure sagrat era educar-lo i fer-lo créixer. Però ara que s'ha fet gran, el cor em diu que ja és hora de que camini sol i faci la seva. Estic content per ell, molt content, però així com qualsevol pare no pot evitar que el seu fill marxi un dia de casa, no puc evitar jo que el Barça foti el camp de casa meva. Potser un dia tornarà i em demanarà ajuda com fan a vegades els fills grans quan tenen un problema. Potser passarà una època de bella immaduresa, com li passa ara al Madrid, com els hi passa a molts vells quan, farts de la maduresa, fan mitja volta i tornen a reviure la infància. El cas, és que el Barça avui ja vola sol i ja no necessita al seu pare per res, i quasi que jo només el vull per recordar aquells dies passats, quan l'acompanyava al camp i l'acaronava quan s'extraviava i li deia que en un temps no molt llunyà trobaria el seu lloc al mon i ningú s'atreviria a burlar-se d'ell.

Recordo el meu patiment a mida que s'anava fent gran i anava perfilant el seu sentit del deure i de la responsabilitat, quan va guanyar la seva segona copa d'Europa, i la tercera, i encara la quarta, recordo el meu insomni quan no tornava a l'hora promesa i em pensava que s'havia fet mal, i aleshores em trucava per dir-me que no em preocupés, que ja tenia una edat i sabia cuidar-se ell sol, recordo com a poc a poc es va anar distanciant de mi i com va deixar d'explicar-me els seus dubtes, les seves inseguretats alhora que s'anava posant les seves primeres corbates i enllustrava les seves sabates i es posava perfum per anar a treballar. Recordo especialment quan em va presentar a qui avui és la seva muller, la Pepa Guardiola, una noia tan correcte, tan assenyada i tan competent, que vaig comprendre que el noi havia triat bé i faria tot allò què es proposés. La Pepa em va substituir d'alguna forma i va ser ella qui el va fer madurar del tot, fins convertir-lo en l'home respectable que és avui. Ja ho tenen això les dones: castren la nostra rebeldia i ens fan entendre que la vida anava en serio.

El Barça, el meu Barça, ha assolit la seva forma definitiva, aquella forma que en un principi era solament una massa de fang ha esdevingut una obra d'art que tothom vol admirar. Ja no em necessita per res el meu nen, s'ha fet gran i ha sabut guanyar. Ara bé, tingueu per segur que si un dia cau -i que Deu no vulgui que això passi- si un dia, per exemple, li van malament les coses amb la seva esposa, el seguiré esperant assegut a casa amb un vell whisky escocès, i ens emborratxarem primer, recordarem els bells temps, i encabat faré tot el que estigui a les meves mans perquè no es torni a casar mai més amb una Pepa. Tot sigui per tornar-lo a tenir al meu costat. I és que els vells som així d' egoistes., podem fer qualsevol cosa per recuperar el fill perdut.

Coses

2011-12-09T14:20:00.012+01:00

No és fàcil treballar cada dia sense equivocar-se, atent a totes i cadascuna de les dades d'un contracte, per exemple, redactar les clàusules amb la precisió deguda i sense deixar lloc a l'equívoc. Quan redacto un contracte he de deixar de banda qualsevol altra circunstància i si en aquell moment ve la Pepita a donar-me uns documents i per aquest motiu em desconcentro el meu cabreig amb ella pot a vegades resultar considerable. Després demano perdó i la Pepita bé que ho comprèn, però tardo una estona en alliberar-me del sentiment de culpa per haver-me cabrejat. La Pepita és conscient que posar 140.000 € en comptes de 150.000€ pot ser una autèntica tragèdia. En aquest aspecte, la dosi d'estrès és considerable, però sense l'estrès que comporta no poder-me equivocar, no aconseguiria fer uns contractes tan bons. I no és que el dret privat em tingui especialment captivat, però a vegades una clausula ben escrita, una d'aquelles clàusules amagades que afavoreix la meva empresa sense que l'altra part se'n dongui compte, em produeix un plaer orgullós que l'escriptura lliure del bloc no m'és capaç de produir.

Escriure al bloc és tota una altra cosa, aquí soc ben lliure d'escriure com vull, sense concentrar-me amb el què dic, amb el delit que proporciona escriure automàticament, sense rellegir cadascuna de les frases com passa amb un contracte, sense aquella preocupació en les conseqüències negatives que una frase mal posada podria tenir en un futur i sobretot amb la llibertat de dir el què em dona la gana, cregui en aquell moment que és una barbaritat o ,al contrari, una cosa raonable. No és que escriure un bloc hagi de ser més fàcil que escriure un contracte, però tal i com jo em plantejo l'escriptura al bloc, sí que m'és més fàcil. Si volgués escriure un article per un diari, possiblement em resultaria complicat perquè no podria atendre a l'escriptura automàtica i m'hauria de sotmetre a unes formes que no domino ni molt menys com domino les formes contractuals. Aquest supòsit, PERÒ, no es donarà mai, perquè la meva feina és ser advocat i no escriptor de diaris, i això és així perquè el de dalt no m'ha donat el talent suficient per l'escriptura creativa i d'opinió. Perquè suposo que de tenir aquest talent el mateix destí ja m'hauria DUT per un camí ben diferent. Ara bé, la quantitat de mindundis que hi ha als diaris és infinita, no es pot contar amb els dits de les mans la mediocritat que impregna a la majoria d'articulistes. Cony, jo dormo tranquil, perquè al final del dia sé que he fet allò que sé fer, però si hagués de fer diàriament una cosa per la qual no tinc cap talent, em sentiria molt desafortunat. En aquest sentit, escriptors tan baixets com...-va millor no posar noms- se'n van a dormir tan tranquils i encara pensen que han canviat el mon.

La família convergent

2011-12-04T13:38:00.006+01:00

Diu molt d'aquest caràcter convergent, alhora indolent i bufampolles, que la Gispert s'hagi disfressat de fada. Aquests moments son especialment difícils, s'està retallant i per tant aturant a molt personal, les baixades de sou hi son pertot, des de el mestre de primària fins al conserge del ajuntament, hi ha centenars de desnonaments, milers d'aturats i tot aquest desfici contrasta amb aquest caràcter convergent que s'ho mira tot des de la distància, que viu tan desapegat de tota quanta realitat és dura i sincera. Aquest vestir-se de fada justament ara que més putes les estem passant. No és que la Gispert em caigui malament, però aquesta dona no pot representar un parlament. Si de cas pot ser presidenta del club de bridge on van les tietes a jugar-se la paga del marit, però no pas d'un parlament. Una esnob com ella, abstreta de la duresa elemental de la vida, que demostra una tan escassa transcendència espiritual, una tan escassa empatia envers el moment present, no pot ser presidenta d'un parlament. Hi ha intel.lectuals que , amb la correccció i templança que els caracteritza, diuen que alguns ens caguem sense solta ni volta en els polítics, en tota mena de polítics, que desprestigiem la vida política amb la nostra crítica destructiva. Però és que no hi ha més. No és pot fer res més, si ets just amb tu mateix, que cagar-te -ni que solament sigui amb la paraula- amb aquesta colla de saltimbanquis tan poc curtits i tan a la vora de l'edat adol.lescent. Ortega la farolera, Om el clon, la mona de la Rigau, el fill del paterfamilias i ara la fada de la Gsipert. Vet aquí la gran família convergent.

Pd: Acabo de llegir que SI s'està pensant de dur el parlament català al Tribunal constitucional tal i com vaig dir en el meu escrit de divendres. En fi:)

Més sobre la Gispert i Alfons lopez Tena

2011-12-02T10:08:00.008+01:00

No llegeixo els diaris últimament, així que els meus escrits poden resultar mancats de fonaments, tot i que a mi m'agrada veure de lluny un titular i sense llegir-ne la lletra petita fer-me una idea pròpia del què ha passat i escriure-ho, per molt que la veritat factual en quedi malparada. M'importa una merda la veritat factual. I m'importa una merda tot el què diu aquest policia d'assumptes interns que és l'Arcadi Espada. L'escrit de la Gispert, per exemple, el vaig escriure després d'haver llegit un tweet que resumia la situació. A partit del tweet vaig escriure automàticament el què fou el meu escrit d'ahir. I avui també faré el mateix i començaré a divagar sobre l'Alfons després d'haver llegit l'article del Sostres -únic articulista que llegeixo- i també divagaré sobre la Gispert i de com aquest contenciós podria resultar d'allò més atractiu.

D'entrada no crec que una presidenta de parlament, i més quan la presidenta és aquesta tieta de la Gispert, pugui ordenar ella sola el què es pot dir en seu parlamentaria, vull dir, que el funcionament del parlament, si mal no recordo, l'estableix un reglament. Per tant, si la Gisper ha atès la demanda de Ciudadanos primer hauria de demanar la modificació de dit reglament a fi i a efecte que en el mateix s'introduïs dita prohibició. No sé quina majora parlamentaria es necessita per modificar un reglament parlamentari -potser és una llei ordinària parlamentaria, no me'n recordo- però en qualsevol cas ha d'haver-hi un criteri de majories per modificar les directrius de la institució més important del país. Així, si aquesta proposta de ciudadanos prospera, imagino que una majoria parlamentaria n'haurà de votar a favor, la qual cosa s'aconseguiria amb els vots de Ciu.

Es llavors quan sorgiria la immensa figura d'Alfons Lopez Tena, un paio que sempre m'ha seduït, sobretot perquè és una bèstia jurídica, un geni del dret privat, però també del dret públic -dret aquest que com podreu comprovar jo no recordo en absolut- i ho ha demostrat sent notari, la qual cosa és molt, però molt difícil, i després membre del Consell General del Poder Judicial. No és un mindundis, doncs, com molts indepes, que no s'enteren de res, és un paio que coneix i la coneix molt bé, la cimentació jurídica d'un estat. Surt l'Alfons, doncs, i interposa un recurs al Tribunal Constitucional contra dit reglament o dita llei i fonamenta el recurs en la vulneració del dret a la llibertat d'expressió al parlament de Catalunya. Cert que el Tribunal Constitucional és espanyol i per tant és probable que desestimés el recurs o ,estimant-lo, el resolgués a favor de la Gispert i no pas de l'Alfons. Però amb TOT, el recurs obligaria a L'alt tribunal a pronunciar-se i fóra divertit veure amb quines excuses ens surtiria el Tribunal Constitucional per justificar aquesta privació de la llibertat d'expressió. Ara bé, el més graciós, el més paradoxal de tot, seria que l'alt tribunal fallés a favor de l'Alfons i fos Espanya qui salvaguardarés la llibertat al parlament català.

Gispert, la tieta que atén les propostes de Ciudadanos

2011-12-01T13:53:00.006+01:00

Acabo de llegir que la Nuria Gipert, aquesta dona que presideix el parlament, ha atès una proposició de Ciudadanos segons la qual els diputats ja no podran pronunciar "Espanya ens roba" o "espoli fiscal". Ciudadanos sempre ha estat un partit de tietes mal follades que s'esveren per qualsevol tonteria, sent així, que fins i tot varen demanar al parlament català que reprovés un article del salvador sostres i també de l'enric vila perquè els consideraven xenòfobs i jo què sé quantes coses més. Uns articles que a més apareixien en els seus corresponents blocs, vull dir, que ni tan sols eren articles publicats a la premsa oficial. Tant que diuen estimar la llibertat d'expressió i a l'hora de la veritat aquests nudistes de pacotilla en son els seus pitjors enemics. Ciudadanos deu pensar que els catalans som idiotes, i si bé n'hi ha que son idiotes, no tots ho son tant com per no saber distingir quines expressions son productes de la demagògia i quines no.

Però a tot això, el problema és altra vegada aquesta correcció que hi és pertot, com si la ciutadania no fos adulta per saber distingir i per tenir un criteri propi. Altra vegada és aquesta postura paternalista que adopta la Gipert quan creu raonable prohibir certes expressions que de sempre han sigut nostres, han format part del nostre pataleig, sent incapaços com som de fer res que no sigui ploriquejar. Jo me n'he fet un fart de criticar aquesta queixeta resumida en "Espanya ens roba", sempre m'ha semblat una conducta impròpia d'algú que vol ser amo del seu destí, a banda de la demagògia que porta implícita l'expressió. Però tot i això, mai prohibiria a un diputat fer us de la demagògia quan xerra, entre altres coses, perquè la política és un gran globus de demagògia.

A mi em sembla que tot plegat és una collonada i que Espanya no ens roba en absolut, però ha de ser legítim i de fet ho és segons el Codi Penal que algú digui "Espanya ens roba". Si jo puc dir aquí i ara "Espanya ens roba" per què recony no ho pot dir un diputat? O és que el codi penal és distint per ells que per nosaltres? Si la Gispert creu que un diputat no pot dir Espanya ens roba que proposi a Ciudadanos la interposició d'una querella als jutjats penals. Vivim una època on la majoria tenim la pell molt fina, estem carregats de manies i ens molestem per qualsevol nimietat. Ja va sent hora que deixem que sigui el codi penal el que actui en aquests casos i no deixem que qualsevol pugui ordenar què es pot dir i què no en aquest mon planetari nostre.

Tv3 i el Barça

2011-11-30T10:38:00.003+01:00

Tv3 no hauria de pagar un duro per la retransmissió dels partits del Barça. Ja és hora que aquesta nova religió que és el futbol la paguin els seus fidels, però mai tots i cadascun dels catalans. El Barça no és l'exèrcit de Catalunya i ja n'hi ha prou d'inventar substituts folklòrics d'un estat que en absolut volem tenir.

-A qui vota el català?- pregunta Miss Milred

-El català vota a Duran l'espanyol- respon el seu nebot d'Ulldecona-

Tv3 no ha de finançar cap partit de futbol, entre altres coses, perquè el futbol es pot i de fet s'ha de financiar per les televisions privades i no pas amb els nostres impostos. Que la Madame Terribas hagi dit que no hi haurà futbol és una xuleria pròpia d'una miserable que ha arribat a creure's que Tv3 és seva. Però en realitat el futbol no hauria de ser retransmès per una cadena que paguem entre tots, però no pas perquè a la Terribas li hagi agafat ara un atac d'histèria per les retallades sinó perquè és intolerable que un producte de luxe com el futbol, tan excessivament car, l' haguem de pagar amb els nostres impostos i més quan es pot pagar a través de la televisió privada. Es com si poguéssim demanar un ajuda a la generalitat per dutxar les putes amb xampany.

La diferència entre els espanyols i nosaltres és que si a Espanya es retallés la televisió pública el debat giraria entorn les diferències de qualitat entre la televisió privada i la televisió pública, però en cap cas es convertiria la retallada en una qüestió d'estat, en una consciència dels espanyols de que en realitat els estan retallant l'estat. A Catalunya, en canvi, la retallada ha estat sentida com una retallada del mateix país, de la mateixa nació, si ho preferiu, i això és molt fort.

Un país que té una televisió pública com a símbol nacional, com a emblema nacional, ni és nació, ni és res més que un estable. Una nació és molt més que un canal públic que se la mama al poder. Una nació és principalment una voluntat de poder sobirà i una ciutadania crítica, molt crítica amb aquest poder. Tot el demés, el barça i tv3, son substituts de pacotilla que a més ens allunyen de ser nació. Ens allunyen de ser nació perquè, actuant de substituts, no permeten que la ciutadania desperti i demani el què se suposa que vol. Remarco el terme "suposa". Son narcòtics, res més que narcòtics. Talment com Ciu i La vanguardia.

Tv3 La nostra

2011-11-29T09:56:00.009+01:00

El què Catalunya necessita son televisions privades prou fortes i amb prou audiència i que a més tinguin la suficient independència per fer periodisme de qualitat, un tipus de periodisme que sigui combatiu i agosarat i no aquest seguidisme, aquesta llepada constant que Tv3 li fa al poder. No és doncs tan important que Tv3 es mantingui si d'altra banda tenim televisions privades de qualitat. En realitat inclús fóra millor que Tv3 desaparegués si per contra poguéssim veure canals privats amb una programació solvent. Això òbviament també serveix per d'altres televisions públiques estatals.

Em sopren que aquesta predil.lecció meva per les televisions privades de qualitat -unes televisions que no depenguin de les subvencions i que restin lliure de favoritismes- sigui una predil.lecció de tan poc interès, tan poc atractiva pels catalans en general, i que per contra aquests catalans venerin la televisió pública com si fos un Deu, una cosa intocable, com deia la Madame Terribas. Em fa gràcia que la Terribas faci el paper de periodista valenta quan en realitat és una madame que s'ha deixat magrejar per tot quan sociata, primer per no perdre les subvencions, i segon, per suposat, perquè això de mamar és du a la sang, és quelcom genètic. Més gràcia em fa que tants catalans es creguin aquesta llepadora professional i la vegin com la quinta essència del periodisme de qualitat.

Una majoria de catalans estan tan manipulats, tenen el síndrome d'estocolm tan ficat al cul que arriben a venerar una impresentable com la Terribas, qui per cert, després de fer-li la cort als sociates durant vuit anys és natural que amb els convergents no se senti còmode i així hagi preparat el seu acomiadament fent unes declaracions típiques d'algú que es creu que la televisió és propietat seva. No hi haurà futbol, diu la madame que en breu marxarà de tv3 com una gran periodista combativa. Quanta hipocresia i quanta manipulació.

Però a tot això. D'on ve aquesta veneració dels catalans per Tv3? No serà que Tv3 és pels catalans un substitut de l'estat català talment com el barça és un substitut de l'exercit? No serà que una majoria de catalans, la Terribas també, veuen la retallada de tv3 com una retallada del mateix auto govern de Catalunya, d'aquest mateix estat que Catalunya no té? Ens hem cregut la pasterada de "la nostra" durant molts anys, aquesta casa de tots els catalans ha estat una manera de fer país molt provinciana, que potser va servir en els primers anys de transició, però que ara està del tot obsoleta i només serveix per fer-nos més dèbils. Ja és hora que apostem per una televisió més madura, molt menys paternalista, que sàpiga combatre al poder i que tingui una linea molt clara., podria haver-hi, per exemple, una tv privada independentista. Hi ha molt camí per recorre i retllar Tv3 és una bona manera de començar.

Aclariment

2011-11-25T10:39:00.006+01:00

He de dir que si bé les dones de mitjana d'edat que xerren al tren em molesten considerablement, no em passa el mateix amb les adol.lescents a les quals es referia la Mila ahir. Sempre m'és del tot agradable tenir com a companyes de viatge a una colla d' adol.lescents a la flor de la vida, inexpertes totes elles, excitades per tot allò que encara no saben fer: aquella xuclada mal feta i l'enuig recent del seu novio per haver fet un mal ús de les dents., aquests nois i noies que es volen menjar la vida a mastegades i reflecteixen aquesta actitud vital amb els peus posats de qualsevol manera al seient del davant i amb els mp3 sonant a tota pastilla. Es del tot agradable viatjar així amb aquest jovent que creix i que encara no té consciència de la duresa de la vida, de com pot arribar a ser de puta la vida, i els seus somriures plens d'esperança sempre hem reconforten de bon dematí. Després hi ha la bellesa física de les adol.lescents, que tant es cuiden i tant es miren al mirall amb resultats del tot satisfactoris tant per elles com per els homes que les miren. Aquesta bellesa encara sense màcula, encara no corrompuda per qualsevol orangutà que un dia les trepitjarà i en deixarà les urpes a la seva expressió, una expressió que mai tornarà a ser la mateixa., l'alegria, sobretot l'alegria que transmeten els seus ulls i la seva xerrameca en absolut afectada, gens pedant, sempre sincera quan expliquen les seves encantadores mentides, sense aquell posat de mensypreu que a vegades adopta la dona quan té una certa edat, desencantada per les envestides de tants homes salvatges, una duresa en llur expressió i un posat de falsa indiferència envers els qui encara gosem mirar-les perquè encara son maques. L'adol.lescencia és l'etapa de la vida que més m'atrau, ja no per la bellesa de les noies -no siguem idiotes- sinó perquè la forma adol.lescent encara no s'ha desenvolupat del tot, és una forma que no s'ha amollat encara a l'espai circumdant, és una forma que encara no està definida, la màscara no ha adoptat la ganyota definitiva, hi ha aquesta bella ambigüitat, i tot està per fer i tot és possible en els adol.lescents.

Xerrameca

2011-11-24T10:00:00.004+01:00

Bé, hi ha un tipus de dona que xerra pels matins, de bon dematí, a dos quarts de vuit al tren hi ha sempre una d'aquestes altaveus, d'una certa edat avançada, amb poc encant físic, i vinga a xerrar amb un to de veu considerable. Hi ha una vitalitat en elles que comença ben d'hora, i una xerrameca continuada que no s'atura mai. Les noies joves, en canvi, solen restar més callades, més atentes al seu propi encant, més absortes en la seva bellesa i molt més preocupades per deixar-se admirar i no ser tan barroeres. Però hi ha aquesta dona de cinquanta anys que no para de xerrar i deu ser que ja no folla, i deu ser que substitueix aquesta abstinència sexual per una incontinència verbal que molesta a tots els qui necessitem una mica de calma, a primera hora, quan les neurones comencen a despertar-se.

Quan la dona en qüestió va amb una altra dona, la conversa sol durar tot el trajecte i sempre amb aquest mateix to elevat de veu., i una d'elles xerra i xerra i l'altra potser escolta, i escolta de forma activa, vull dir que és mostra interessada per les tonteries que l'altra diu sense aturador

Si veus a la dona xerraire amb el seu marit, la cosa canvia, sobretot en les maneres d'ell: allà assegut el veus amb els ulls mig closos, adormit encara, amb la baba que li cau pel llavi inferior i amb uns taps a les orelles que no existeixen com a tals, però que hi son ben presents, preparats per taponar qualsevol bajanada que pugui dir la seva dona. Molts homes, passat un temps, deixen d'escoltar la xerrameca de la seva dona, les orelles creen un mecanisme de defensa personal, segons el qual les paraules entren, però en cap cas s'escolten i després surten com l'aigua per una canonada.

Es entranyable veure la paciència d'aquests homes que miren per la finestra i després enfilen la mirada cap a als ulls de la seva dona com demanant-li's que callin, però sense dir res, perquè saben que és inútil., és commovedor veure com elles xerren i xerren i no se n'adonen que els marits les ignoren, o sí que se n'adonen, però a elles els importa poc perquè del què es tracta és de buidar el pap. Com qui caga i pixa, talment una necessitat fisiològica.

Radiografia de Convergència

2011-11-22T12:09:00.007+01:00

No us enganyeu. Els convergents saben que necessiten Espanya i en el fons de l'ampolla, com deia ahir, saben que Catalunya independent és un projecte massa arriscat pels seus negocis, la majoria dels quals depenen també d'Espanya. Els convergents no son amics d'aventures sobiranistes i tot en ells passa per un status quo que els permeti anar pujant en un funicular particular, el qual sempre ascendeix per vies espanyoles. Després podran fer la propaganda que vulguin i inventar-se projectes com el concert fiscal i d'altres collonades, però la consciència abismal, com l'anomenava ahir, aquella consciència a la qual no interpel.len per no sentir-se culpables, els hi diu de manera clara i contundent que Espanya els és del tot necessària i que mai de la vida seran capaços de fer res, però res, per assolir una sobirania que en qualsevol cas significaria una digestió revoltada que no volen en absolut. Per això ahir també comparava els votants convergents amb els catalans que en el seu dia recolzaren Franco o fóren condescendents amb ell malgrat escoltessin LLach per sentir-se una mica íntegres.

A l'hora de votar, el convergent i per tant espanyol per la raó abans exposada, vol que a Espanya governin els millors, i ho vol, perquè d'aquest govern espanyol també en depèn sobretot la seva economia personal, l'ascensió del seu particular funicular, i en depèn molt més que no pas del govern autonòmic que hi hagi a Catalunya. Saben que Espanya és l'estat i que les decisions econòmiques fonamentals -les bases del Irpf, impost successions, Iva- les pren l'estat i no pas les regions. Ben acomodats en aquesta realitat que ells accepten perquè creuen que és la millor, saben treure's de la màniga conillets com el concert fiscal per dissimular la seva total submissió a Espanya, submissió que ells la prefereixen per damunt de qualsevol aventura sobiranista, tot i que no ho vulguin reconèixer de cara a la seva consciència superflua, tot i que no ho vulguin reconèixer i optin per fer-se els valents tot escoltant Llach, alçant la bandera catalana, cantant el segadors o dipositant el seu vot per Convergència.

Convergència no és més que un esnobisme, tota ella un esnobisme com La Vanguardia, un refugi de tants sentimentals que mai han gosat oposar-se a Espanya així com en temps de Franco mai gosaren oposar-se a Franco, un esnobisme de la burgesia catalana, acomodatícia, benestant i per tant enemiga de les aventures separatistes. Un esnobisme que els permet sentir-se íntegres i valents gràcies a aquest partit que fa veure que farà i encabat no fa mai res perquè no interessa. Una serp que es mossega la cua i en aquest mossegar-se hi troba l'expiació al seu vague sentiment de culpa. Per això el burgès vota convergència i no pas al PP. Primer i sobretot perquè saben que els espanyols ja els votaran i aquests ja assentaran les bases d'una economia més pròspera que a ells, els convergents, els convé moltíssim. I segon, perquè votant convergència creuen salvar la seva integritat i es desprenen així del provincianisme -del sentiment de culpa no expressat, un sentiment de culpa latent, de voler ,abans de tot, una Espanya ben forta que protegeixi les seves empreses-.Perquè parlar espanyol és de pobres i així es consolen i se'n van a dormir siguent catalans de bé.

Per què Convergència ha guanyat?

2011-11-21T10:02:00.014+01:00

Finalment Ciu ha obtingut més vots que el Psc i bastants més que PP. Diguem que molts votants convergents que volien que guanyés el PP varen votar convergència, no fos cas que la consciència supèrflua no els deixés dormir després. Diguem que en els abismes de la consciència volien una victòria del PP, però va guanyar aquesta moral estreta i carrinclona tan típica de la burgesia -va guanyar la consciència supèrflua- i varen votar Ciu perquè votar al PP és una cosa molt vulgar si ets català, quelcom massa provincià si ets català -això mateix els hi digué la consciència abans de votar-. Perquè parlar espanyol és de pobres -Sostres-

A més, per votar els peperos ja tenien els espanyols, que sí que els han votat, i així de pas han fet la feina bruta als burgesos de Catalunya que saben i ho saben molt bé que necessiten Espanya. Així, en contra del què deien les enquestes, ha emergit en els convergents una última llagrimeta que els ha inclinat pel vot nacionalista, una llagrimeta plena de tendresa al recordar aquelles coses tan dolentes que ens va fer el PP. Una mica com amb el Franquisme, que la gran majoria dels burgesos catalans ja els anava bé que Franco estigués allà posant ordre, tot i que de cara enfora i també de cara al seu propi jo, no tinguessin collons de reconèixer la seva absoluta condescendència amb el franquisme i encara es posessin sentimentals escoltant al Llach. Dic el franquisme, no per posar-lo en comparació amb el PP, sinó per palesar aquesta lluita amb la pròpia consciència que sempre han practicat molts catalans, sobretot entre la burgesia catalana ¿Què soc: espanyol, català o ambdues coses?

Aquest voler el PP a Espanya, però en cap cas votar-los, i en cap cas reconèixer aquesta predil.lecció seva tan espanyola que, si bé està latent en ells, no acaba d'aflorar perquè no son capaços d'apropar-se a l'abisme que et diu qui ets en realitat i què vols en realitat. Perquè no gosen dir-se "He descobert qui era jo". Es tracta en tot cas d'evitar-se fer preguntes incòmodes i poder seguir nadant per la peixera catalana amb total tranquil·litat i impunitat. Aquesta Convergència que és tan catalana però aiiii també tan espanyola en el fons de l'ampolla, i que deixa que els demés facin la feina que ,ells, tan burgesos i catalanistes en aparença, no son capaços de fer. Aquests dir-se a sí mateixos- Ojalà els espanyols votin al PP en massa. España ha sigut "el verdugo" de Catalunya per salvar-se a sí mateixa i per salvar-nos també a nosaltres.

Coses...

2011-11-19T13:15:00.004+01:00

Vinc de la biblioteca. He tornat una novel.la de Connelly " El veredicte del llautó". N'he gaudit molt de la història que teixeix el Connelly, però també i sobretot de l'excel.lent traducció del Puntí. Es una gran cosa que es tradueixi a Connelly al català. Es una gran cosa que Puntí- a qui no conec-existeixi. El català es fa gran quan es tradueixConnelly. Es fa gran en el sentit que es simplifica, s'economitza, es posa a peu de carrer i es naturalitza d'una vegada i per totes. Hi ha un català elitista,- el de valentí Puig, o Porcel- que sembla servir d'estructura, de cimentació a aquest català vulgar i corrent, que és el que tan bé sap reproduir Puntí. Els llibres de Conelly han estat best sellers tots, son novel.les lúdiques, disretes fins a dir prou, la llengua és tal com raja, el llenguatge jurídic en aquest cas de l'advocat Haller és molt similar al d'un advocat penalista de Barcelona. Tota la traducció de Puntí son frases perfectament construïdes, sòlides com una pedra, reals com la vida mateixa. L'estil deConnelly, d'una intel.ligència tan veloç, tan aprop sempre del lloc on passen les coses -perquè Connley fou periodista dels baixos fons i ell mateix va conèixer el terreny de molt aprop- em recorda l' "Adeu nena" deRaymond Chandler. Es del tot necessari que totes les novel.les de Connelly així com les de Ellroy es tradueïxin al català. Talment com Chandler -tot ell traduït- el mateix s'ha de fer amb Connley i ja no dic amb Ellroy.

L'independentisme a Catalunya. Una última reflexió

2011-11-18T09:56:00.013+01:00

Els independentistes, la majoria d'ells uns curts de gambals, opten per aquest passotisme sobre el què pugui passar a Espanya en els pròxims quatre anys, i com aquesta gent viu permanentment als núvols i en cap cas ha de pagar una hipoteca o responsabilitzar-se d'uns fills, sinó que viuen una mica com els indignats, a casa i de la setmanada que li puguin donar els seus pares, és natural que adoptin aquesta posició del rotllo, de quin rotllo aquestes eleccions que m'importen un bledo. I en efecte molts independentistes diuen aquests dies pel Twitter que els és igual que guanyi el PP o el Psoe, perquè guanyi un o altre, a Catalunya les coses seguiran iguals.

Malgrat que molts catalans vulguin la independència és evident que qui té unes responsabilitats quotidianes més enllà de l'article de torn que no llegeix quasi ningú, i té doncs una empresa o una feina remunerada, i sobretot té un interès personal que va més enllà de la Catalunya estricta, un interès de que l'economia espanyola i europea i a poder ser mundial rutlli cada dia millor, és evident ,deia, que vulgui a Espanya el millor govern possible, i ,per tant, vulgui al PP, el partit que a hores d'ara és qui millor pot gestionar la crisi i aplicar les mesures dures però necessàries per tal que Espanya no s'aïlli del mon i passi a convertir-se en Cuba.

Això no treu que els independentistes amb una vida pròpia més enllà de Catalunya no hagin de votar Solidaritat catalana o Erc. Aquestes son les seves opcions i no cal que ells mateixos destrueixin els seus anhels patriòtics. Però els independentistes lògics saben, i ho saben molt bé, ho saben quan se'n van a dormir, quan veuen els seus fills jugant al menjador de casa, que avui la millor opció a Espanya per evitar caure en el no-res, és que el PP guanyi les eleccions i això sense saber del cert que el PP ho aconsegueixi. Un pot tenir tots els dubte sobre si el PP serà capaç de fer les coses bé, pot pensar que en realitat Alemanya ens governa, però si un analitza el què ha fet el Psoe amb Espanya, sap que aquesta gentussa ens enfonsarà encara més i que almenys el PP ens dóna avui una mica- solament una mica- d'esperança.

Hi ha molts indepes que votaran Solidaritat diumenge i tanmateix son autònoms, tenen una empresa que cal tirar endavant, uns fills als quals cal alimentar i els interessa- perquè m'ho han dit- que el PP guanyi les eleccions. No volen pagar Iva per exemple fins l'efectiu cobrament de les factures., volen aquestes mesures que pels indepes curts de gambals son nimietats, però que per ells en depèn una millor gestió del seu negoci i un major cúmul d'ingressos. Hi ha massa il.luminat dins l'independentisme que viu de la setmanada dels pares o senzillament preten viure de la política independentista i de l'altaveu i el cartell perquè no sap fer un altre cosa. L'independentisme lògic s'ha de desprendre de tota aquesta colla d'infants si vol avançar amb força i amb intel.ligència cap al seu objectiu

Les dones de Cromanyó

2011-11-16T09:56:00.002+01:00

Altra vegada a Valencia han sortit uns cartells que han despertat la indignació de les feministes. Aquesta vegada els cartells discriminen als homes. O això diuen les feministes valencianes. Son aquests uns cartells on es publicita una fira de bodes i el eslògan que ha causat la indignació diu "El hombre es un complemento más". Naturalment els homes no s'han indignat en absolut, nomes alguns somriures, algunes bromes quan els anaven entrevistant pel carrer. Només les feministes associades han sigut les que han dit que aquest era un cartell sexista i que caldria retirar-lo.

Es simptomàtic que les feministes hagin sortit a criticar un cartell que si de cas podria ser ofensiu per l'home. Es un símptoma de la seva ràbia, del seu odi i sobretot de la enorme diferència entre la susceptibilitat malaltissa d'aquests dones i la nostra rialla i comprensió bromística envers aquesta tipologia de cartells.

Si les feministes es quedessin callades davant el què elles creuen que es una discriminació cap a nosaltres llavors estarien justificant el pol oposat, és a dir, la discriminacions cap a elles. I això no s'ho poden pas permetre. D'aquesta manera aquestes dones de cromanyó es converteixen ja no només en defensores de la dona discriminada sinó també en defensores d' un home que no se sent discriminat. Perquè no només jo sinó la majoria d'homes no en sentim ofesos amb un cartell com aquest. La nostra resposta més aviat passa per la broma i en qualsevol cas el sentit de l'humor en nosaltres sempre hi és present "La meva polla serà el teu millor complement, nena, ho veuràs aquesta nit"

Espero que el PP, i aquesta és una raó més per la qual els votaré, acabin amb totes i cadascuna de les subvencions que reben aquestes mones. Les seves associacions i tota la seva propaganda només infravaloren la dona, la converteixen en un ésser anorgàsmic, blindat contra els nostres afalacs i el nostre desig de seducció. Una paraula agosarada es pot convertir en un insult per aquestes dones, un acte d'elegància pot ser interpretat com un acte sexista. El que elles entenen per igualtat només es un retorn a la Russia soviètica. No m'estranya que la majoria d'elles no sàpiguen el què és el maquillatge i el cabell adequadament planxat. Elles voldrien que l'estètica de la dona fos la de la mona pujada dalt d'un arbre i plena de pel al cony! Així quedarien ja per sempre salvades de les nostres ganes de follar-nos-les.

Radiografia de Catalunya

2011-11-15T10:54:00.005+01:00

L'independentisme amb aquest fumat del Bosch no havia tingut mai el baix suport que té ara. Quatre gats votaran opcions indepentistes i s'espera que el PPC obtingui els millors resultats de la història. Això implica que molts dels votants convergents votaran en aquestes eleccions al PP. Es desestima així aquella teoria infundada i difosa per webs com Absolut que asseguraven que amb Convergencia avançaríem cap a la independència. Des de la eufòria amb Reagrupatis i aquell col.loca calceta del Carretilla no havia vist mai una igual demostració d'ingenuitat. Una ingenuitat commovedora, francament.

Amb Ciu el què ha passat és justament el contrari i la independència queda avui encara més allunyada que amb el Tripartit. Els habituals votants convergents -exceptuant alguns il·luminats com els que varen construir la pàgina Absolut- volen una Catalunya espanyola i així ens ho faran saber quan en comptes de votar Ciu depositin el seu vot a favor del PP. Els que votin Ciu, ho faran per allò tan antic i tan gastat de defensar els interessos de Catalunya a Espanya -a Espanya, sempre a Espanya- i en qualsevol cas per defensar uns interessos que no passen per la independència. Com a molt passen per aquesta cutrada del concert econòmic i para de contar.

Instal.lat Rajoy a la moncloa i amb una convergència tan tova i tan poc recolzada en unes eleccions generals, Espanya ens dirà que té altres coses més importants a fer i que el concert econòmic ens el fiquem al cul. Altra vegada alguns catalans sortiran a fer la calçotada, encabat faran el rot de rigor, i després tornaran a casa xino xano a veure Vent del pla o quina sigui la serie que emetin a Tv3- per suposat aquestes coses no les sé-. Així és Catalunya i Espanya prou que ho sap.

Així és Catalunya: Un independentisme molt flàccid, pacifista i anti-taurí, d'un seguidisme molt escàs- queda demostrat a les eleccions- i d'un coeficient intel.lectual similar al d'un alta-veu d'indignat. Un nacionalisme que es fa dir català i que té com a diari de capçalera La vanguardia i com a seguidors, d'una banda espanyolistes que votaran al PP, i de l'altra, els típics manifestants que us deia abans del rot i el vent del pla. I per últim els moltíssims espanyols de tota la vida, els votants de sempre del Psoe o del PP, els que omplen els carrers catalans amb banderes espanyoles quan la Roja guanya.

Midnight In Paris Crítica

2011-11-14T12:19:00.012+01:00

La majoria de dones no comprenen la barca de Tiburon, no entenen els nostres somnis quàntics, aquest voler passejar per Paris dessota la pluja o poder retornar als anys vint i conèixer Hem i Fitzerald. Sobretot Hem quan estava de mala llet i era capaç de fotre't un cop de puny si el molestaves mentre escrivia.

Hi ha molts homes que en realitat son com les dones, i aquests solen dedicar-se a la crítica teatral o estudien coses tan estranyes com Història de l'art i encabat donen classes sobre el sentit intrínsec d'un quadre. Els homes anímicament transvestits solen escoltar-se molt i les dones al seu costat son temporalment felices perquè s'hi senten ben acomodades en aquest esnobisme artístic i també perquè el fet de simular que se senten atretes per un quadre no comporta per elles cap esforç.

Les dones poden arruïnar- i de fet els arruïnen- els somnis dels homes vertaders -els homes que no son crítics d'art ni per suposat psicòlegs-. Son capaces de treure't del cap un somni que voldries veure realitzat i t'emputgen a fer el què se suposa que has de fer -Nena és que jo voldria pescar taurons al mar pacífic- Els seus somnis estan fets d'una substància ben diferent, d'un magma que nosaltres tampoc comprenem o sí que el comprenem, però el considerem ben vulgar. Es aquesta recíproca incomprensió entre dos mons, un fet de de barques per anar a pescar el tauró, i l'altre fet de turisme, vestits i classes de ball.

No cal anar gaire lluny per veure com de dones s'estan tornant els homes -en absolut els maricons, i això ho dic en serio- també els articulistes i més concretament articulistes en llengua catalana, els de Frikilandia -exceptuant Melcior Comes- o els del diari Ara, per posar un exemple: llegir-los és com anar a comprar sandàlies de colorins al Breshka, aquest codi que segueixen en absolut favorable a la negació- paradigma dels homes-, en absolut favorable a l'aventura creativa-emblema masculí- tots ells tan pulits, tan acurats que sembla que es posin pintallavis abans d'escriure. Manquen homes en el periodisme català, manquen Umbrals, homes que escriguin com a homes i no com a pijes de pedrables.

Si la barca de Tiburon -la primera part, és clar- fos el somni hímnic d'una dona, la procreació s'acabaria i així també nosaltres ens extingiríem. Imagineu com deu ser el cony d'una dona que vol pescar taurons! Cal que la dona sigui dona i que l'home es comporti com un home i escrigui com a tal.

Votaré PP

2011-11-11T10:43:00.015+01:00

Un raó importantíssima per votar Rajoy en aquestes eleccions és que possiblement modificarà la llei anti-tabac. L'altra dia Rajoy va dir que la considerava extrema i que a ell els extrems no li agraden. Es un bon motiu per guanyar el meu vot. Un motiu que molts consideraran del tot mediocre però que a mi em resulta del tot convincent. Si a això li sumem que a ell no li agraden els toros però creu en la llibertat d'autoritzar-los a tota Espanya, la meva intenció de vot es converteix en seguidisme i en qualsevol cas en seguidisme fins el punt d'introduir la papereta al seu favor. La convicció ja de votar al PP només per aquestes dues circumstàncies em provoca tota mena de plaers. Poder fumar-me un cigarret en un bar mentre sona Duke Ellington ¿ Hi ha algun motiu de més pes per no votar aquest partit?

D'altra banda els interessos diguem-ne col.lectius de Catalunya m'importen ben poca cosa. Si dits interessos col.lectius venen representats per aquesta xusma que ha permès la prohibició dels toros, i ha de ser Erc -amb aquest zombi que sembla que vagi fumat- el partit que millor ha de representar el què li convé al país, aleshores prefereixo donar el meu vot al PP i de pas poder-me fumar un puro en un bar. A banda que el PP des de Espanya farà més per Catalunya que no pas els energúmens independentistes, els quals ja varem comprobar com gestionaren els interessos econòmics del país quan varen estar al poder.

Ahir escoltava al zombi del Bosch dient que si Catalunya fos independent passaria de ser un país rescatat a ser un país rescatador. No es pot tenir tanta barra. Després que Erc deixés el país com el va deixar, no pots tenir la poca vergonya de dir coses com aquesta. I algú dirà. I Ciu? No, rotundament em nego a votar aquests simis que surten en el cartell de campanya electoral amb l'eslògan "la nostra força" No m'hi sento bé amb l'estètica simiesca de Ciu. Hi ha masses mones en aquest partit. La Joana Ortega segueix de vicepresidenta i la Rigau de consellera d'educació. Amb això en tinc prou per no votar-los. Conclusió: PP, tú que permetràs que fumi mentre converso agradablement amb un amic en un bar i de fons sonen els Doors, què més puc demanar de tu?

Cas Urdangarin

2011-11-10T11:13:00.007+01:00

Es simpàtic que Urdangarin s'hagi vist involucrat en un cas de corrupció. Casar-se amb la infanta Cristina ha de ser molt fort. La cara de pomes agres que sempre posa la infanta, però sobretot no poder anar de putes i buidar el gallet amb dones més alegres i encara menys arriscar-se a tenir una amant. Has de parar boig. També ha de ser dur deixar els partits de balonmano i canviar l'èxtasi de la piloteta per una vida regalada on tot t'és donat perquè ets el marit de la infanta. Es natural que Urdangarin busqués una via d'escàpol, algun refugi on sentir-se viu, on sentir que la sang vital corre altra vegada per les venes. Així la il.legalitat dels fets -sempre presumptes- deuria ser l'alicient que necessitava per escapar d'aquella vida somnolent. El cor deuria bategar fort gràcies a la il.legalitat -presumpte- dels seus actes.

La cara de Urdangarin no diu gaire d'ell, el fàstic que transmet la seva expressió és molt semblant al de la seva esposa i ningú el va obligar a triar aquesta vida i aquesta dona. No obstant això a mi m'agradaria avui donar-li una oportunitat i no ser gaire dur . Perquè és comprensible que un home que s'ha equivocat i ha triat una vida insuportablement indolent pugui caure en l'únic vici que li és concedit i robi -pressuntament:semblo Telecinco- algun que altre millonet d'euros. Es comprensible que, amb una dona com la Cristina, tan escassament atractiva, de ganyota molt semblant ,si us hi fixeu, a la de la Carme Chacon -aquesta ganyota de directora de funeraria- Urdangarin perdés el senderi i comencés a introduir-se en escenaris més aventurats. Diu molt d'un home que tot ho té pagat i té la vida sol.lucionada que es posi a robar i s'arrisqui així a perdre el seu crèdit. Son pures ganes d'aventura i de cobdícia -cal dir-ho, no fos cas que pequéssim d'innocents-

Alguna cosa de transcendent hi ha en els seus actes, com si hagués volgut notar el pàlpit de la seva ànima tot jugant amb el delicte. La monarquia té aquestes coses i aquest acte de revel.lió de Urdangarin, aquest infiltrar-se en les clavegueres per escapar de la indolència monàrquica l'hauria d'eximir de tota responsabilitat penal: Ha escapat del maniquí i s'ha convertit en home.

Higiene.

2011-11-09T09:47:00.009+01:00

Quan vaig conèixer a la que avui és la meva dona jo era un desastre higiènic, un espècimen ronyós que no es dutxava, no s'afaitava, no es rentava les dents. Era un complet desastre en la meva higiene, i el què és pitjor, em pensava que la higiene era quelcom secundari, un atribut sense importància. Les distintes dones amb les que havia estat es mostraven condescendents amb aquesta brutícia meva, i com també era mig hippie, atribuïen aquesta falta de netedat a una qualitat intel.lectual que d'alguna manera redimia la meva deixadesa i inclús la convertia en una faceta de la meva personalitat que la podien arribar a trobar seductora. Un dia no em vaig enrecordar de treure'm la part de dalt del pijama i vaig anar a la facultat amb el pijama de dalt posat i un jersei a sobre. Quan estirat als jardins de la facultat em vaig treure el jersei i vaig posar cara de circumstàncies al comprobar que encara duia el pijama, les meves amigues primer es pixaren de riure i després em renyaren. Amb tot, vaig despertar en elles el seu instint maternal, les ganes d'agafar-me i cuidar-me com un nadó que es fa caca a sobre. Em perdonaven, les dones, perquè a una certa edat, quan son jovenetes i encara no pensen seriosament en tenir fills, algunes d'elles es deixen seduir pels homes que desperten en elles el seu instint maternal, el seu instint de cuidar l'altre. El que em va enamorar -entre altres coses, és clar- de de la meva dona, fou el seu ferm propòsit d'arrancar-me d'aquell mon tan equivocat, un mon fet de ronya, de petes i de filosofia barata. Immediatament em va obligar a dutxar-me cada dia, a rentar-me les dents, em comprà els millors perfums, em va comprar també una màquina d'afaitar, i si un dia quedava amb ella i no anava prou net, s'aixecava de la cadira i em deixava plantat ¡Quina dona i quin caràcter! Em va educar i ho va saber fer i poc a poc i després d'alguna enrabiada amb ella i amb mi mateix per pensar que m'estava dominant, vaig començar a trobar necessari dutxar-me cada matí i afaitar-me ben afaitat, els perfums també em començaren a agradar, sentia l'olor de Cartier i em delectava amb ella, i l'hàbit de rentar-me les dents deixà de ser obligatori i es convertí en una necessitat. Ella sovint bromejava i m'explicava que altres Peter Pans que havia conegut i els havia convertit en homes, després l'havien deixada, i que jo faria el mateix quan em veiés fet un home i considerés llavors que ja no la necessitava. Avui si no em dutxo una o dues vegades al dia, em sento com un porc, no puc quasi sortir de casa i em noto brut no només físicament sinó anímicament i el mateix passa amb la higiene bucal, si no em rento les dents dues vegades al dia, noto la boca ressecosa, amb un gust horrible i no puc parlar i ja no diguem gustejar i moure la llengua per la boca. La meva dona m'ha reconvertit en una persona civil.litzada i neta i mai deixaré d'agrair-li el quèva fer per mi i el que encara fa dia rere dia.

No hi haurà Pipí

2011-11-08T10:52:00.004+01:00

El dia de les eleccions he de treballar. Tinc un cas molt important dilluns i diumenge com molts altres diumenges hauré d'estar-me tot el dia a Barcelona estudiant-lo i comprovant-ne els errors. Així de pas m'estalvio haver d'anar a votar i m'estalvio també el sentiment vague, molt vague, de culpabilitat que possiblement tindria si anés votar i donés el meu vot al PP o a Ciu o a qualsevol altre partit. Un sentiment que, en les passades eleccions autonòmiques, després de votar als malparits de convergència, va emergir al mon terrenal en forma d'un llarg pipí esquitxat a la façana de la seu de Ciu a Vilanova. Treballar m'estalvia així de la meva obligació de votar i de pas puc dir que aquesta serà la meva contribució democràtica al país.

M'he informat que puc votar per correu, però no estic disposat a entrar en la maquinària burocràtica que deu implicar el vot anticipat. A banda que correus ,en general, funciona de puta pena. Sempre que hagut d'enviar un burofax o recollir una carta o pagar algun rebut retardat de la llum m'he vist obligat a fer com a mínim vint minuts de cua. Els funcionaris que t'atenen, en general, estan amargats, i et miren amb cares de circumstàncies, com si et fessin un favor. Això passa perquè la majoria d'ells porta masses anys fent la mateixa tarea, tancats en una oficina reproduïnt els mateixos gestos, convertits sense voler-ho en autèntics autòmats. Així es natural que guspires d'humanitat crepitin al seu interior ja sigui en forma de ressentiment o d'antipatia ferotge vers el seu lloc de feina. Els funcionaris de baix rang, és a dir, els funcionaris que gestionen la burocràcia d'un país, haurien de canviar de lloc de feina cada cinc anys, que és normalment quan s'acaba el cicle que manté a un treballador mediocre més o menys viu, més o menys realitzat, i comença el cicle de la incineració en vida.

Avui venia en tren llegint al Connelly, un magnífic escriptor de novel.la negra, i al meu costat una dona d'uns trenta anys, es maquillava, s'empolvava la cara, es pintava els ulls i les celles, es posava coloret a les galtes i es mirava atentament al mirall per veure's ben guapa, ben preparada per anar a treballar. Se la veia exultant, plena d'energia per solventar les distintes causes que de ben segur s'anirà trobant i aquest acte de maquillar-se era l'emblema de la seva il.lusió vital, de les ganes de començar un nou dia. Era la contra de les funcionaries de correus, la majoria d'elles mal maquillades o sense maquillar, amb els ulls mig closos i un esclat de cendra crematòria a les galtes. Era la contra també de les eleccions i els candidats que es presenten, tan mediocres ells, sobretot Rubalcava i Rajoy, potser els dos candidats més desastrosos que ha donat la política espanyola. Sí, definitivament en aquestes eleccions no hi haurà pipí.

Per què Valencia vol ser espanyola.

2011-11-07T16:10:00.007+01:00

Els valencians son espanyols i se senten espanyols perquè veuen ridícula aquesta invenció nostra dels països catalans. Els catalans encara no ens hem reconquerit a nosaltres mateixos í volem reconquerir Valencia. Aquesta fatxenderia de qui no es capaç d’assolir la seva pròpia independència i va donant lliçons d’independentisme als altres. Aquesta fatxenderia que repeleix tant als valencians i que causà que el PP tanqués Tv3, paradigma de tota quanta propaganda s’ha fet sobre la legitimitat històrica dels països catalans

Molts catalans es varen indignar amb aquesta mesura, els mateixos, vaja, que es varen alegrar quan a Federcio Jimenez Losantos li varen denegar la llicència radiofònica de EsRadio. Al nacionalisme català l' enrabiava que Federico parlés per antena en contra dels axiomes nacionalistes i a una majoria de valencians els enraviava que Tv3 parlés en contra del PP i del nacionalisme espanyol, ambdos majoritaris a Valencia. Aquesta dèria per tancar mitjans de comunicació diu molt de la voluntat censora del nacionalisme, ja sigui català o espanyol. Aquest prohibir a EsRadio a Catalunya o prohibir Tv3 a Valencia ens iguala més del que no ens pensem.

Els valencians son espanyols perquè almenys Espanya va saber fer bé les coses. Per aquest mateix motiu no volen ser catalans. Perquè no volen ser perdedors. Perquè els catalans no ho varem saber fer. Si els catalans haguéssim lluitat vertaderament per la nostra suposada llibertat i ens n’haguessim ensortit, potser Valencia i les illes balears se sentirien part d’un projecte comú. Voldrien la victòria. Però com Catalunya tampoc ha estat interessada en aquesta lluita i tot ha estat xerrameca i para de contar, és natural que els valencians no vulguin participar en aquest deliri de grandesa. Un deliri que benmirat no passa de ser una il.lusió de quatre penjats mal alimentats.

Fumar és lluitar contra el pla general de robotització que les màquines planegen contra els humans

2011-11-04T10:58:00.005+01:00

Fumar és lluitar contra el pla general de robotització que les màquines han planejat contra els humans. Un científic de l'organització ha demostrat que la nicotina inocula en els nostres gens una capacitat de defensa que cap altra substància és capaç de generar. En la nicotina s'hi troba la salvació de l'especie humana i el tabac és l'únic que ens pot salvar de convertir-nos en màquines. Si deixem de fumar i ens embrutem els pulmons amb l'oxigen virginal de l'atmosfera, les màquines guanyaran la partida i la raça humana s'extingirà. La organització també ha descobert que Steve Jobs és una de les màquines més influents i que la seva mort ha estat un muntatge per desviar l'atenció.

La nostra organització s'amaga en una taverna amb pernils que gotegen, xorissos clavats en la paret i un gran toro de lidia sanguinolent dissecat a l'entrada. La taverna queda amagada dessota terra i és freqüent que hi sonin els Black Sabath i es fumin tota mena de substàncies. L'únic requisit per poder-hi entrar és fumar. Tot el demés és secundari sempre i quan siguis fumador. L'organització entén que si ets un amant de la nicotina és perquè estàs en contra del pla general i per tant ets un adherit a la causa.

Hem dissenyat unes ulleres ultravisiòniques de detecció de anti fumadors que no fallen mai. Quan l'organització reconeix un no-fumador té tres opcions segons la tipologia del no fumador. El protocol és el següent: Hi ha tres tipus d'enemics. El primer és l'anti fumador fanàtic. Es aquest un Terminator perillossíssim perquè es camufla molt bé. Malgrat això, amb les ulleres podem percebre la nineta vermella que delata al terminator. Quan això passa ens veiem obligats a enterrar-lo viu en cal viva perquè no en quedi cap rastre. El segon enemic és l'anti-fumador tolerant. Diguem que aquest subjecte no és tan perillós. Es un robocop en fase de transformar-se en Terminator. No és perillós però ho podria ser en un futur. Per aquest motiu l'hem d'el.liminar i el mètode és el mateix: l'enterrem en cal viva i a prendre pel cul. L'últim enemic és el més innocent de tots però no deixa de ser algú a qui hem de vigilar amb atenció. Em refereixo al fumador que, influenciat pels terminators, vol deixar l'hàbit de fumar. Aquest subjecte es troba davant del pont del Riu Kwait i és ell qui ha de prendre la decisió de si travessar-lo i convertir-se així en un robocop o bé fer marxa enrere i xiular la melodia de la pel.lícula, xiulet que significa que ha pres el camí correcte i que per tant és un dels nostres.

Esteu doncs avisats del perill que corre la humanitat a no ser que tots vosaltres us adheriu a la organització i comenceu a fumar com a possessos a fi de fortificar els vostres gens contra el pla de robotització liderat per Steve Jobs. Correu el risc de convertir-vos en Robocops i Terminators si deixeu de fumar i feu cas de la propaganda creada pel fundador d' Apple. Cada cigarret fumat és una compensació vital a la gran massa d'oxigen virginal de d'atmosfera que provoca una mecanització de la nostra ànima fins la seva completa destrucció. Si no fumeu nicotina, l'oxigen virginal us destruirà i sereu màquines amb la nineta vermella. Quedeu avisats i no cal dir que la taverna dels pernils que gotegen està oberta a tota quanta persona es vulgui rehabilitar

Alemania nos invade!

2011-11-03T10:01:00.006+01:00

Es parla molt de Grècia i molt poc d'Espanya. Tothom amb una mica de sentit comú sap que Espanya està intervinguda per Alemanya per bé que això no interessa dir-ho i que la intervenció ha estat des un bon principi d'amagatotis. Fixeu-vos que no dic que estiguem intervinguts per Europa, que ja no pinta res, sinó intervinguts per Alemanya, únic país vertaderament interessat en envair Europa i fer-se'n els amos. La voluntat invasora dels Alemanys es de sobres coneguda per tothom que tingui un mínim interès en la historia. Els britànics comencen ara a donar-se'n compte d'aquesta farsa europea construïda pels alemanys i per això es plantegen fer un referèndum talment com Grècia el farà a principis de desembre. Grecia està malament? Segurament. Però no està més malament que Espanya si tenim en compte que Espanya té més aturats que Grecia. En aquest sentit els mitjans de comunicació espanyols-sobretot públics- intenten remarcar les diferències entre els grecs i nosaltres venent-nos que a Grecia les coses funcionen molt pitjor que a Espanya. A tv1 l'altre dia varen fer un documental patètic que explicava com de malament vivien els grecs i en tot moment intentaven manipular-nos amb el cuento que els espanyols vivim en comparació molt millor. Aquesta manipulació demostra dues coses. La primera: els convé que nosaltres no sapiguem que estem governats per Alemanya per tal de mantenir-nos ben dòcils i obedients a la voluntat germànica. I la segona: el poder espanyol, és a dir, alemany, dóna ordres a les televisions perquè ens facin pensar que aquí encara rutllem mentre a Grecia cauen en el no-res. Tanmateix les dades de l'atur son inamovibles, estan penjades al tauler perquè qualsevol pugui veure-hi la veritat, i la veritat ens diu el contrari que tota la mandanga que ens venen els mitjans de comunicació. Avui més que mai convé no llegir cap diari, no veure cap documental, no escoltar cap Niño Becerra explicant com n'és de lògica la crisi. Tots ells estan al servei de la maquinaria germànica, tots ells contribueixen a que els espanyols venerem Merkel com si fos la nostra salvadora, com si fos l'única que pot aturar l'envestida de la crisi. I precisament cal el contrari, cal que estiguem convençuts de la nostra grandesa, cal que siguem més patriotes que mai i que entenguem que ens en podem sortir sense que ningú -i encara menys Alemanya- ens marqui el full de ruta. El millor que li pot passar a Europa és que Alemanya s'enfonsi dins el mar Bàltic i no torni a reflotar mai més.

Aquestes nenes disfressades de Zombi

2011-11-02T13:48:00.015+01:00

No m'agrada la festivitat de Halloween tal i com es comença a celebrar a Espanya. No conec com la celebren als Estats Units, però veure els nens amb ganivets al cap i fent de zombis no em resulta atractiu en absolut. Tampoc m'agrada l' argument que diu que Halloween és una festa estrangera i que per aquest motiu no l'hem de celebrar. Com si les festes forçosament haguessin de tenir una denominació d'origen autòctona i no s'hagués de permetre que el folklore evolucionés segons el que la gent vol i no vol celebrar. Com si d'ençà d'aleshores que es va dir que una festa era estrangera no pogués el poble celebrar-la perquè la festa no té denominació d'origen català o espanyol. Quina estupidesa, quina forma d'imposar al ciutadà el què pot i el què no pot celebrar.

Altra cosa és que les festes oficials, és a dir, estatals, hagin de ser obligatòriament festes amb una base judeo-cristiana, cosa que trobo lògica en tant a Espanya no podem començar a convertir en oficials festes com el ramadán. En aquest sentit, no comprenc perquè Espanya és un estat aconfessional em comptes de ser confessional i donar tracte d'exclusivitat a la religió cristiana i no permetre mai que una festa per exemple d'arrel musulmana sigui oficial com ho és per exemple la festa del cordero a Melilla. Però tractant-se de festivitats on l'estat no s'hi fica perquè les deixa al lliure albir de la ciutadania, és absurd creure que no hem de celebrar Halloween perquè no és una festa autòctona, com absurd és pretendre que no s'ha de poder celebrar el ramadan perquè no és una festa oficial de l'estat. L'estat no la celebrarà perquè ha de posar uns límits a l'hora d'oficialitzar una festa -límits que insisteixo haurien de tenir la base en les arrels judeo-cristianes - però després que cadascú faci el que vulgui.

Halloween no em satisfà perquè en manca la coherència. Se suposa que els nens no poden veure pel.licules de zombies perquè son pel.lícules destinades al mon adult. Si això és així, em sembla incongruent que després se'ls faci partíceps en una celebració que té com a objecte l'argument d'aquestes pel.lícules. En què quedem llavors? Es bo que un nen vegi la noche de los muertos vivientes? Perquè si no és bo que la vegi, tampoc ha de ser bo que es disfressi de zombi i que vagi amb una destral fent les maneres del zombie. Si l'estètica sanguinolenta del zombi es considera perjudicial per el nen, perquè deixem que es disfressin de zombies i juguin a imitar personatges de pel.lícules que els adults no considerem aptes per ells? Altra vegada es confirma que hi ha molt adult que no hi toca, molt adult que un dia li dirà al seu fill que se'n vagi a dormir perquè passen Scream i la nit de Halloween li comprarà la màscara de l'assassí. Altra vegada es confirma el per què hi ha tan de nen confós i desorientat, tan de minyó presuntament hiperactiu i hipermogut. Son els pares-cada qual més subnormal- els qui provoquen aquest tremolor anímic, son els pares que ,en comptes de donar protecció i estabilitat al nen, el treuen a passejar vestit de zombi quan dies abans li varen dir que una peli de zombies no era apte per ell. Es aquesta contradicció tan fragant la que que em du a rebutjar Halloween. I després ,és clar, l'instint que em du a pensar que una nena s'ha de disfressar de blancaneus i no de morta vivent

Follar amb camera en mà

2011-10-31T11:32:00.009+01:00

Hi ha aquestes parelles que es filmen en pilotes, fent tota mena de postures i inclús cardant en digníssims primers plans, i en fi, elles permeten que els seus conys rasurats o no tan rasurats voltegin tan campants pel vídeo, i ells que llur llet s'escampi per l'objectiu de la càmera. Després, l'entusiasme amorístic s'acaba, i ell o ella -cada qual més cabró- pengen el vídeo a internet i tothom pot veure el cony o la tranca del subjecte i és llavors quan tot és indignació per haver penjat el que ells diuen forma part de la seva intimitat.

Ningú ha de penjar cap vídeo que exposi a l'escarni públic a qui fou el seu ligue, i els fets en sí han de ser constitutius de delicte. Però això no treu que el perjudicat tigui la seva part de responsabilitat i inclús que hagi cooperat necessàriament en aquesta escarni al no haver pensat en les conseqüències posteriors a la seva exhibició. Hi ha molta dona que gaudeix amb el primer macarra de torn i que frueix despullant-se amb la càmera al davant i això sense quasi coneixe'l. I si bé no jutjo a la dona que així gaudeix amb el martingala de la polla d'or, no és congruent que després s'enutgi com s'enutja quan veu que les seves tetes es belluguen lliures per internet.

Si vols anar d'hedonista per la vida, opció que pot resultar molt satisfactoria, després no t'indignis tant quan el joc en el que has entrat es gira en contra teu. Hauries d'haver pensat abans que el teu cul podria sortir a Guarrillles.com. Inclús quan vas fruïr de debò amb el teu macarró/ona i hi vas fruir perquè sabies que hi havia una càmera filman-te, quan estaves allà amb aquella cara de desig perquè sabies que la càmera t'enfocava, quan això passava i tu en gaudies, també et vas ben arriscar -i ho sabies que t'arriscaves- a que es pengés després el vídeo per Internet.

No dic que el jovent no es filmi i no hagi de gaudir amb el sexe, però si algú entra en el joc del porno casolà a unes edats prou tempranes i a més folla amb nois o noies que no saben molt bé qui són, s'exposa i participa a que la seva intimitat sigui vulnerada. I de fet, la seva intimitat ja la vulnera en el moment que permet que es filmi l'acte sexual.

Jimi Hendrix - All along the watchtower

2011-10-29T11:00:00.000+02:00

Alguien Voló sobre el Nido del Cuco

2011-10-28T10:17:00.008+02:00

Ahir varen passar Alguien volo sobre el nido del cuco, una pel.lícula extraordinària de Milos Forman que supera el llibre que escriví Ken Kesey. El llibre està força bé, però la pel.lícula és millor. Ken Kesey, l'escriptor del llibre, fou qui creà el grup dels Bromistes, els primers hipies autèntics que vivien allunyats de la civil.lització i de tan en tan es passejaven pels Estats Units amb un autobús que anys més tard utlitzarien els Beatles per fer el vídeo musical de la seva cançó Magical Mistery Tour. Els bromistes consumien àcid contínuament i feien uns ponches d'àcid lisèrgic que tenien gust a suc de taronja. Varen ser molts els que varen acabar bojos, Ken kesey inclòs i no m'estranyaria que Kesey s' interesés pel mon dels psiquiàtrics just quan començà a comprendre que l'àcid el faria parar boig. Una altra dada significativa és que el conductor de l'autobus dels bromistes era Neal Cassady, l'heroi de la novel.la de Kerouak "En el camino", un indomable de l'oest que en comptes de consumir àcid consumia anfetes per bé que aquestes el mantenien despert durant hores i podia conduir durant tot el dia i a tota pastilla l'autobús amb el que voltaven els bromistes. Eren un grup engrescador per quant no tenien cap mena d'ideologia tipificada. No eren comunistes ni tampoc pacifistes, no els agradaven les manifestacions ni les proclames revolucionaries. Anaven per lliure i potser l'única ideologia que tenien era el miratge lisèrgic produït per les drogues. En una ocasió que els bromistes anaren a una mani contra la guerra de Vietnam, Ken Kessey digué que qui estava xerrant a través de l'altaveu semblava Mussolini, la qual cosa vol dir que eren prou llestos per entendre que els revolucionaris d'altaveu en realitat tenien unes formes molt semblants a les dels dictadors.

Però anem a la pel.lícula. A mi em sembla que la peli es resumeix en Nickolson, l'home entusiasta, optimista, incapaç de sotmetre's a cap mena de discplina, que viu el moment i no pensa mai en les conseqüències dels seus actes, un irresponsable que viu la seva immaduresa amb orgull, un home que malgrat ser un petit delinqüent és alhora el millor teraupeuta del psiquiàtric on l'ingressen. Nikolson es fa passar per boig per no haver d'ingressar a la presó, i és ajuntar-se amb els tarats del psiquiàtric i un corrent d'aire fresc entra en l'anima de cadascun d'ells, sustraient dels tarats allò que els converteix en humans: l'anhel de llibertat. Nickolson no en té ni idea de teràpies, però malgrat tot, és un terapeuta excepcional i això perquè tracta als tarats amb plena naturalitat, com si fossin companys de ligoteo, sense jutjar-los, valorant la individualitat de cadascu, sense infravalorar-los per ser com son, sense tractar-los com a ratolins de laboratori, jugant a cartes i animant-los a jugar a basquet. I amb tot, fa molt més per la seva curació que les inacabables teràpies de grup de la malparida de la psiquiatra, que és una mena de sociata sibil.lina contraria a que els tarats se sentin lliures: els vol ben iguals i per tant ben dominats, la molt porca.

Es una pel.lícula que t'arranca les llàgrimes, que et fa dubtar i molt de la presumpta utilitat dels psicòlegs i que més aviat et du a pensar que la millor terapia per els bojos és anar a pescar amb un terapeuta que aprofita per cardar amb la seva novia mentre ells pesquen. Una pauta terapèutica que dubto s'ensenyi a les universitats de psicologia. No sé perquè Kessey va haver de sotmetre's a un electroshock per després saber descriure en el llibre els seus efectes, però el què és clar, és que Kessey primer i Milos forman després, artistes tots dos, varen fulminar les bases sobre les quals se sustentava la psiquiatria i la psicologia, i potser varen contribuir a que aquestes disciplines no siguin avui tan dogmàtiques..

Hello Baby!

2011-10-27T12:18:00.004+02:00

Circulen per Valencia uns busos amb propaganda de cases de barrets. Molts valencians s'han indignat amb aquestes imatges i han demanat que es treguin d'immediat. Diuen els molt cursis que aquest cartells poden ser ofensius pels nens i jo em pregunto perquè sempre que hi ha polèmica envers els anuncis de prostitució han de ser els nens els principals perjudicats. Un nen no sap què significa Hello baby, no sap com ens posa de catxondos el cul que surt al dessota de l'expressió. I quan ho sàpiga estarà tan avesat a veure culs ben oberts per internet que aquesta propaganda la trobarà inofensiva. Els nens no són els damnificats. Son els prejudicis dels adults els que ocasionen que es faci ús dels nens per no haver d'anar al fons de la qüestió.

Les feministes, com sempre, han sortit pel cantó de la dona objecte, incapaces elles d'admetre que hi ha moltes putes-la majoria- que ho són sense que cap xulo ni màfia les obligui. Les feministes volen que la puta sigui esclava perquè sinó les seves teories no funcionen. Volen les putes ben esclavitzades, ben assetjades per seguir fent propaganda i erigir-se elles en salvadores de la opressió masculina. Una mamada ben lliure a canvi de cinquanta euros no entra en els esquemes mentals d'una feminista.

En aquest cartell publicitari enganxat en el finestral hi figura l'eslògan " Hello Baby", una salutació que els homes fan a les putes quan amb elles entren a l'habitació. Es aquesta una salutació que en el passat s'empleava amb assiduïtat, abans que les feministes entressin en acció amb la ferma voluntat d'el.liminar del circuit lingüístic quotidià expressions tan boniques com "Hola nena" "Hola senyoreta" o "Hola princesa". En efecte avui és perillós entrar a l'oficina i salutar a la teva secretaria amb un Hola nena i ja no dic fer-li un pessic al cul com feia James Bond amb la seva encantadora Miss Moneypenny. Es perillós perquè d'ençà que varem ser condescendents amb les feministes, expressions com nena o senyoreta poden resultar ofensives i inclús degradants pel gènere femení. Un exemple és quan Alfonso Guerra es dirigí a la ministra Trini com a senyoreta Trinidad. Hi hagué polèmica durant dies. També pot haver-hi polèmica a la teva empresa si un dies li dius a la secretaria Hola nena.

Ja no és només que aquestes donotes vulguin eliminar una transacció tan amable com és la prostitució, ja no és només que s'inventin màfies que no existeixen en la majoria de casos i associïn sempre la prostitució amb aquestes mafies, és que també volen eliminar i ,de fet, ho estan aconseguint, expressions que ens fan la vida més divertida, més alegre i que lluny de degradar la dona, la situen en un pla d'igualtat sinó de superioritat. Les feministes volen una dona amb Burka que la protegeixi del desig masculí, volen que l'afalag, l'elogi, el piropo, la xuleria masculina no pugui arribar a les seves orelles per mal que la pugui perjudicar. En realitat volen una dona amb Burka, protegida contra els homes. No volen la bufetada de Gilda, volen que no hi hagi la llibertat de que es pugui crear la situació que dóna lloc a la bofetada. Volen en definitiva la dona ja de per sí degradada, abans i tot que pateixi la suposada ofensa. I per això sempre veuen en la prostitució una situació d'agressió i en uns cartells publicitaris una dona objecte. En realitat sol passar que és la puta qui fa que l'home se senti objecte quan ha de pagar un dineral per llepar-li els seus magnífics pits.

El Convidat

2011-10-26T10:48:00.012+02:00

El punt àlgid del bon rollisme que es practica a tv3 és aquest programa que es fa dir El Convidat. El bon rollo de Tv3 amb rius de merda fluctuant pel dessota, ve resumit en aquest programa. Es aquesta manera de fer-nos sentir que vivim en una casa comuna- "la nostra, la teva"- on mai passen coses desagradables, on tots ens ajudem com en les bones famílies, cases on és impossible que el conflicte psicològic pugui esdevenir. Sempre aquest bon rollo que, d’altra banda, l’Om tan bé sap transmetre, sempre l’ajuda mutua, la falsa comprensió, la rialleta, el triomf que es dóna per suposat, el diàleg calmós, superficial, sense tocar res que no pugui ser espinós. La ideologia previsiblement compartida. Els valors flàccids, afeminats de la casa. Els valors de Tv3: Tots som U.

Es tracta de fer creure a l’espectador que la casa del convidat és en realitat casa seva. Es aquest paternalisme de Tv3, és a dir: estigue’t tranquil que sempre trobaràs refugi a “ la teva”, sempre hi trobaràs algú que et convidarà i et mimarà a casa seva que naturalment serà també casa teva. Perquè tú, espectador, participes veient Tv3 en el llepaculisme il.lustrat que tot ho elogia, tot ho somriu, que t’ajuda quan les coses no rutllen i que t’ajuda amb aquesta indolència, amb aquest fer veure que la vida és planera com un bikini de cafeteria. Tv3 t'acarona, sí, però sempre i quan no posis els teus peus en terreny ferragós, en el fang pudorós que tot ho malmet. Sempre i quan, això sí, es dóni per suposat que una fellatio al poder la faràs per glòria del país i per la teva mateixa glòria. La vida rutlla quan entres amb l’Om a la casa del famós. Tots som U amb aquest programa i la por a l’isolament desapareix . Aquest és el secret del seu èxit.

Després cal dir que hi ha el morbo de la casa, el morbo de veure la casa del famós. Dona’m un programa on el poble pugui veure la casa d’un famós, el vestidor d’un famós, el water d’un famós, la gillete d’un famós, i l’audiència la tindrem assegurada. Aquest morbo que Tv3 sempre s’entesta en rebutjar perquè la seva pretensió és erigir-se com a ent moralment superior a d’altres ents televisius. Un morbo, doncs, més sibil.lí, no tan agosarat ni tan groller, un morbo més delicat, un entrar a la casa de l’altra sense fer veure que et morts de ganes de saber com té decorades les habitacions. Aquesta hipocresia, marca de la casa. Aquest fer veure que tot a Catalunya son flors i violes, que som més morals que la moral pròpiament dita. I després la merda, sempre la merda fluctuant ben amagada per les tuberies de la casa. La nostra casa.

Raimon / Lluis Lach o de la comèdia

2011-10-25T10:41:00.005+02:00

Músics com Raimon o Luis llach no haurien fet res de memorable i pocs discos haurien venut sinó fos per Franco i la persecució del català i sobretot aquella militància que varen emprendre, militància obsessiva que transcendia la seva música convertint-la en quelcom secundari. En realitat la gent no comprava els discos de Luis Llach perquè vibressin amb la seva música sinó perquè la figura de Llach era un mirall de la lluita flàccida i per tant intel.lectual, lluita desarmada des dels salons de casa davant la llar de foc i naturalment sense pistola. No vibraven amb la música en sí, vibraven amb el significat que per ells tenia la música de Llach. Cap risc varen patir els intel.lectuals catalans en la seva pseudo lluita contra Franco i és patètic escoltar la generació anterior parlar de les seves carreres rere els grisos. Escoltar la Guillermina Mota, per exemple. Res més que comèdia varen fer els intel.lectuals de l'època per assolir la pretesa llibertat.

Raimon i Llach i d'altres que avui han quedat en l'oblit, foren músics mediocres que no haurien triomfat si no haguessin tingut la sort de viure uns moments de covardia intel.lectual que quedava camuflada dessota les seves cançons de pandereta. Què gloriosos deurien sentir-se els estudiants de filosofia al comprar un disc de Luis Llach!Deurien pensar que contruibuien a lluitar contra el dictador. Després la música que emergia del toca disc era pura pedanteria. Un cop mort Franco i assolida la transició, tant Raimon com Luis Llach s'han convertit en fantasmes ombrívols d'aquell temps, i el públic deu aplaudir als concerts més per la cosa politico-sentimental que no pas per gaudi musical. Lluis Llach no té avui cap sentit si no el retrotraus a l'època franquista i Raimon ,pobre, se n'adona ara que podria haver estat un bon músic i que de fet comença a ser un bon músic ara que té setanta anys.

En comparació amb el que passà a Espanya, Bob Dylan podria haver caigut en aquesta diarrea ideològica esquerranosa que varen patir els cantans catalans. Dylan, però, se n'adonà que feia el ridícul quan cantava amb la Joan Baez, que aquella militant d'esquerres només estripava les seves cançons quan es posava a cantar amb ell amb la seva veu de pito. A Dylan l'interessava la melodia i l'autèntica poesia i era doncs un músic de veritat. Per això deixà que la ideologia la practiquessin els intel.lectuals i engegà a fer punyetes a la Baez. Avui a la Joan només l'escolten feministes i ecologistes naufragats, nostàlgics d'una època escagarrinada. I a Dylan, bé no cal dir res sobre Dylan que no s'hagi dit: Omple concerts amb públic de trenta anys.

Cultura Subvencionada

2011-10-24T09:37:00.003+02:00

A Catalunya encara es donen subvencions destinades a la incultura. Es tanquen ambulatoris i no dic que no s'hagin de tancar si realment no tenen diners per gestionar-los. Però no pots tancar un ambulatori i alhora donar seixanta mil euros a les corals catalanes o deu mil a un escriptor per escriure qualsevol xorrada. Si la coral catalana interessa, que facin pagar euros a aquells que en vulguin gaudir. Si un escriptor no es pot guanyar la vida amb els seus lectors, que ho deixi corre i es dediqui a treballar. La cultura hauria de quedar lliure tota ella de subvencions i encara més ara que tanquen ambulatoris i retallen en educació. La mateixa conselleria d' incultura i tots els voltors que allà hi carronyen hauria d'ésser fulminada d'immediat. Ens estalviaríem molts diners si la cultura anés per lliure, si quedés emparada en els estrictes límits del tràfec mercantil.

Tots els premis i premiets que celebren amb la quantitat de diner públic posat com a subvenció, aquestes festetes literàries i no tan literàries -vull dir que amb subvenció un arriba a pagar-se una nit de putes- són un insult per tots aquells que demà no podran anar al seu ambulatori de sempre o hauran de recorre kilòmetres per rebre el servei d'urgències. No em val l'argument estètic, no em val que em diguin que amb crisi és quan més cal mantenir els ciments culturals per no davallar en la barbàrie.

Quan dic incultura, incloc per suposat tota la maquinaria de les televisions públiques, de sempre deficitàries, i ja no només econòmicament deficitàries sinó també moralment deficitàries. Televisions com Tv3, que no ha sabut mai desprendre's del gust d'olfatejar la merda del poder que la subvenciona. Avui mateix acabaria jo amb Tv3 i ja no diguem amb la premsa, els diaris que reben diner públic amb la condició que facin apologia de l'exercici polític del govern. La cultura davalla en incultura quan hi ha una subvenció pel mig. Només cal llegir premsa subvencionada, escriptors subvencionats, teatre subvencionat per saber de què parlo. Una merda, una merda aquest teatre, aquesta dansa, aquest llibre subvencionat. Una merda la incultura subvencionada.

Un assassins diuen que no tornaran a matar

2011-10-21T09:46:00.004+02:00

Uns assassins diuen que no tornaran a matar. Si això és cert, me n'alegro per tots els amenaçats, per tots aquells que potser ara respiraran amb més tranquil.litat. Si això és cert i espero que sigui cert, me n'alegro per tots aquells que no podien ni xerrar ni escriure amb franquesa per la por de rebre un tret. Uns assassins ens han perdonat la vida i hem sortit a celebrar-ho ¿Calia? El que calia és justament el què ha fet l'estat espanyol i francès per acabar amb aquests assassins. El que calia és que els terroristes es veiessin fins a tal punt acorralats que no trobessin més sortida per escapar que deixar les armes.

El setge, cal recordar-ho, el començà Aznar, la dreta espanyola fou qui va estrènyer la banda fins arribar al punt d'ara. La llei de partits -tan criticada pel nacionalisme- i el pacte per les llibertats i contra el terrorisme foren l'inici del camí, no pas Batasuna, no pas Otegui, no pas cap d'aquests energúmens enboinats. No cal badar, però. No cal jugar al seu joc, i ara més que mai cal atrapar a tots i cadascun dels etarras que encara estan en llibertat i cercar una per una totes les armes que encara estan al seu poder. Per suposat no s'ha de negociar res, tots els presos han de complir íntegres les seves penes i els qui volen la autodeterminació han de fer ús dels canals democràtics per assolir-la. Tots els qui han recolzat expressa o tàcitament els assassinats etarras haurien de quedar inhabilitats per la política. L'autodeterminació només l'haurien de poder plantejar persones que sempre han condemnat la violència. Bildu, en aquest cas, hauria d'il.legalitzar-se avui mateix. No hi ha conflicte, ni diàleg possible. El conflicte el tenen ells, no pas nosaltres i la llei i la seguretat jurídica son les nostres eines.

Dit això, el que és innegable és que aquest comunicat ha vingut precedit per una èpica els cooperadors necessaris de la qual han estat Bildu i els conferenciants per la pau de San Sebastian. Ells han sigut els qui han ornamentat el comunicat, els qui han posat un bell ram de fors al cementeri d'aquesta Eta agonitzant. No calia en absolut, tota aquesta ornamentació posada al peu de la tomba de Eta per fer-li més romàntica i per tant més seductora la seva retirada. No calia i mai no ho oblidarem.

Juan Jose padilla, Israel i un pobre diputat d'esquerra

2011-10-20T11:13:00.012+02:00

Fa alguns anys vaig veure per la tele un diputat de Esquerra republicana anti taurí que deia que les banyes dels toros no estaven afilades com abans i que per tant el torero no corria quasi cap risc. Se'n fotia el molt cabrit de la valentia del torero i els demés contertulians, homenets de Tv3, li reien le gràcies. Adol.lescent com era, em vaig creure aquells imbècils, però passat un temps vaig entendre que el diputat i els tertulians eren com tants altres macarrons que aleshores anava descobrint, buits per dins, sense víscera, sense ànima, com espantaocells de ganyota petrificada.

Ahir vaig veure a Juan Jose Padilla amb la cara desfigurada per la terrible envestida del toro, i Juan Jose només tenia una idea al cap, tornar a torejar. Després de dotze dies de la cornada i amb la cara desfeta només volia tornar a exercir el seu art. Hi ha dos tipus d'homes. L'espantaocells que se'n fot de la valentia del torero i l'home que és capaç d'entregar la vida perquè en aquesta entrega, en l'acte de voleitejar el capot davant la brutalitat de la bèstia, hi veu la promesa del paradís a la terra.

Hi ha la bellesa de l'entrega que tan bé va saber reflectir Spielberg a Salvad al soldado Ryan i que tan bé ha sabut entendre Israel alhora d'entregar mil presos palestins a canvi d'un únic soldat. Hi ha un paral.lelisme entre el que va plantejar Spielberg en la pel.lícula i el que ha fet Israel amb el seu soldat, així com hi ha una analogia entre el què fa Israel i el què fa Juan Jose Padilla quan té el coratge de sortir per la televisió amb la cara marcada per la envestida.

Aquell jove diputat d'esquerra i els homenets de Tv3 es mofaren d'aquesta entrega proclamada a través del símbol, de la metàfora: l'entrega delicada i ferma del capot a mercè de posar en risc la mateixa vida. I com aleshores jo era adol.lescent i crèdul per naturalesa, el debat causà que pensés que en realitat no hi ha valentia, no hi ha coratge en aquest mon, que tot es redueix a salvar el cul per tenir un plat a taula. Desgraciadament a Tv3 tot segueix igual. Anti-taurina i naturalment Pro-palestina.

PD: El diputat és Oriol Amorós.

Gerard Quintana: La polèmica

2011-10-19T12:06:00.003+02:00

Gerard Quintana parla en castellà a casa seva i és un declarat independentista. Aquest fet lingüístic ha creat polèmica. Hi ha rucs que l'han titllat d'incoherent i d'altres que l'han tractat de traïdor. Només en un país que fa ús de la llengua per treure paquet, que agafa la llengua i la converteix en espasa precisament perquè es veu incapaç de demanar per via democràtica la constitució d'un estat propi, només en un país així, es podia crear una polèmica tan ridícula i alhora infantil. El català és la llengua de Catalunya, però també la és el castellà, i aquesta és la realitat per mal que els pesi als mateixos de sempre. Son molts segles d'unió per obviar aquesta circumstància. Molts cognoms catalans barrejats amb castellans, molts Gonzalez, molts Sanchez, molts Vegas. Què voleu extirpar també els cognoms castellans?

L'independentisme il.luminatis ha pretès, primer fer veure que Espanya és un país veí igual que França, i segon, fer veure que el castellà és una llengua estrangera igual que el xinès. I ni una cosa ni l'altra tenen cap mena de sentit. L'independentisme lògic, en canvi, reconeix que amb Espanya hi ha més nexes d'unió sentimentals que no pas amb França, que el castellà és una llengua molt més nostra que no pas el xinès, i que en el suposat cas que fóssim independents, seguiria sent nostra. Però sembla ser que els independentistes de la mena que varen criticar Quintana, no solament volen lliurar-se d'Espanya a nivell polític, sinó també lliura-se de les seves arrels culturals -llengua, toros, flamenco- que sempre han sigut nostres per la senzilla raó que duem segles agermanats.

A mi ja m'està bé que els independentistes entre ells es barallin, que siguin tan egòlatres en general, que siguin incapaços inclús de gestionar el seu principal interès dessota una mateixa bandera política, de deixar enrere els seus interessos particulars per lluitar per allò que ells volen. M'està bé, perquè si ja la independència és complicada d'assolir per l'escàs recolzament de la població civil catalana, encara serà més difícil amb uns independentistes tan curts de mires, tan retardats ells quan creen una polèmica com la del Quintana.

Conferència de pau?

2011-10-18T10:25:00.009+02:00

La conferència per la pau de Sant Sebastian fa apologia del terrorisme o apologia de tots els assassinats que els etarras han comès. Es una conferència que fa apologia del terrorisme des del moment que es converteix en altaveu d'aquells que venen justificant la barbàrie, la sangria d' aquests pistolers. Només cal veure quina tipologia de persones varen acudir a la conferència. Kofi Anan, un corrupte històric des que va aprofitar el programa petroli per aliments per afavorir als seus familiars, sobretot al seu fill. I després tota la colla de Bildu i el Sin Fein. Quin fàstic.

Hem d'agrair a la policia espanyola, també a la francesa i en definitiva a tota la policia anti terrorista la seva eficiència a l'hora de detenir etarras abans que aquests cometin atemptats. Hem d'estar profundament agraïts de que per fi els etarras només puguin cridar l'atenció a base de sub-atentats com la conferència d'ahir i no amb atemptats que causen morts. Atemptats mortífers que ja no cometen perquè no poden, perquè l'estat, el qual té el monopoli de la violència -només faltaria- els està trepitjant, no pas per què no vulguin posar una bomba de tan en tan. Es monstruós que es celebrin conferències d'aquesta mena. Monstruós sobretot per les víctimes que han de veure com aquells que han justificat la pistola es dediquen ara a xerrar sobre la pau, sobre la cessió de la violència. Es com si un energumen que justifica l'assassinat del teu pare et piqués a la porta de casa per donar-te consells de pacifisme. Eta ha estat quasi derrotada, solament en queden les engrunes, i tot això gràcies a la bona feina i a la eficient coordinació de les distintes policies del mon. El demés és mentida.

Amb la legalitat de Bildu i la celebració de conferències, aconseguim que en comptes de trepitjar definitivament Eta i de delegar-la allà on li pertoca, és a dir, a la claveguera social, li concedim una raó legítima de ser i per tant una raó legítima per deixar de ser, un motiu legítim d'existència i per tant de mort, un altaveu que li confereix grandesa èpica als seus assassinats armats i per tant a l'acte de deixar les armes. Eta no ha fet lluita armada, Eta ha assassinat. Punt. No hi ha conflicte armat. Hi ha assassins que maten a sang freda. Punt. De víctimes només n'hi ha les que Eta ha matat. Punt. Només escoltant la terminologia d'aquestes conferències, te n'adones de com n'arriben a ser de desgraciats. Regidors de Bildu que recolzaven-i de fet recolzen- l'extorsió, tenen avui accés a les dades fiscals dels empresaris extorsionats i de tots els espanyols. A què estem jugant?

Contestant al Salvador Sostres

2011-10-17T12:53:00.023+02:00

Durant els anys de bonança econòmica a Espanya varem haver d'escoltar molt de tarat que deia que la immigració suposava un problema i que havíem de limitar encara més l'entrada d'aquesta gent perquè sinó suposarien un caos i una saturació dels serveis públics i també una limitació de la feina que aleshores n'hi havia per donar i per vendre. A Catalunya també varen sortir alguns tarats apel.lant a la supervivència de la cultura catalana, profetes com Heribert Barrera, que deien que la immigració podia suposar un perill per la cultura catalana, cínics com Duran, que proclamava que la gent marxava del seu país per gana, però afegia després que aquí no hi cabíem tots. S'ha de ser cínic.

Però els qui varen fer més demagògia i es comportaren com a autèntics malparits, foren sens dubte els sociates i tota l'esquerra bonista, que de cara la galeria feia discursos atractius envers el fenomen de la immigració, i després legislaven de tal manera que als immigrants els fos molt difícil sinó impossible adquirir el permís de treball. Al contrari dels Estats Units, que tenen una llei immigratòria que atorga papers a qui demostra una vàlua, aquí a Espanya no importava ni la vàlua ni allò de positiu que un immigrant podia atorgar a l'estat. Aquí la obsessió contra l'immigrant passava per totes les ajudes, subvencions i prestacions que aquest podia arribar a demanar. Era aquesta una por socialista, una por dels bonistes sociates que venia reflectida en les lleis restrictives d'estrangeria i que camuflaven amb discursos com l'aliança de les civilitzacions.

Allò que ningú diu ,però, allò que pocs percebem en aquesta simulació tan hàbilment dibuixada, és que la dreta més aparentment desacomplexada li va fer la feina bruta als sociates tot proclamant aquesta por. La dreta aparentment liberal se sumà a aquesta obsessió per la supervivència de l'estat social del benestar i li féu la feina bruta a l'esquerra. Una dreta ingenua a la qual Sostres representa amb articles com el que escriví dissabte.

Em sorprèn que Sostres escrigui un article sobre la immigració tan socialista, tan en definitiva contradictori amb la seva visió del mon, una visió que pretén lliurar-nos del paternalisme de l'estat però que sobresurt aquest paternalisme quan el tema a tocar és la immigració. No vingueren més immigrants dels que podíem absorbir. Vingueren immigrants perquè en aquest país hi havia un buit laboral. Vingueren perquè aquí hi havia feina i en canvi als països d'origen no tenien una merda. No van haver-hi més o menys immigrants. Va
haver-hi un sistema social-democrata que pensà que aquests immigrants podien triomfar a base de treballar sobre els ganduls nacionals que vivien de les ajudes. No varen venir immigrants a ocupar un lloc determinat. Varen haver-hi els que van tirar endavant i avui tenen els seus negocis, la seva feina i la seva família a Espanya, i d'altres que, ara que les coses s'han torçat, fotran el camp i de fet ja estan marxant a d'altres països on les coses rutllen. Amb el fenòmen de la immigració la dreta va demostrar que en realitat és igual de sociata que l'esquerra, igual d'obsessionada en garantir un sistema de benestar general per tothom, però sobretot destinat a tots els ganduls que avui acampen a les places i que tú Sostres defenses amb articles com el de dissabte.

Catalunya treballa, Andalusia balla flamenc. D'això es tracta.

2011-10-14T10:09:00.004+02:00

Es bo que les regions més treballadores i riques ajudin a les regions més festives i folklòriques i per tant més gandules i amb menys riquesa. Vivim en un estat de múltiples cares i què seria d'Espanya sense la bella Andalusia i els seus bars i el seu zapateo i els seus plors i la seva comèdia. I què seria d'Andalusia si un dia es posessin tots a treballar? Perdria Andalusia i perdria Espanya. Aquest país es convertiria en una cosa semblant a Alemania, tots nosaltres disciplinats i treballadors, tots disposats a envair el mon sencer si l'autoritat ho mana. Es positiu que hi hagi regions més treballadores, com ara el Pais vasc, i regions més gandules com ara Extremadura, és positiu que així sigui, no fos cas que un dia vingui un boig a governar i haguem de recorre a la pandereta andalusa per guardar la deguda distància, per no perdre el benvolgut passotisme.

Es necessari que uns treballin i uns altres ballin, com també ho és que en una escola hi hagi nens estudiosos i nens ganduls. La educació millora quan el professor diu que cal ajudar al nen mandrós i a canvi el nen mandrós ensenya a tocar la guitarra. La vida rutlla quan apliquem la llei de la compensació i això també serveix a nivell territorial. Catalunya treballa, Andalusia balla flamenc. D'això es tracta. Catalunya diu que estalvia i Extremadura s'ho gasta tot el primer dia. D'això es tracta. Hi ha andalusos molt treballadors i catalans molt ganduls. Bé, també és això, també és això. Pero sobretot es tracta de poder admirar al gandul, al passota, és donar-li cigarrets quan li'n falten, és això, a canvi de la bona estona que el gandul et fa passar. Que ell pesqui i jo treballi. Tot rutlla. Els distints caràcters enbelleixen la vida. Un dia he de fer un elogi de la subvenció.

Anar darrera el Peix

2011-10-13T12:17:00.009+02:00

Podria dir que ahir vaig anar darrera el peix. El vaig perseguir conscientment i finalment el vaig ben atrapar. Una dorada de Kilo 500 grams. Veureu, la cosa va anar així. Cap allà les deu del matí vaig fer cap a l'espigó de sempre amb un bon parell d'amics. Feia un dia preciós i l'aigua del mar estava ben neta, es veien els peixets petits i els crancs i les gambetes jugaven per entre les roques. Hi havia un nen amb un cubell i un cordill lligat al cubell i el nen hi posava esquer i encabat introduia el cubell dessota les roques i passada una estona agafava el cordill i pujava el cubell amb tot de gambes dins. Varem observar les gambes transparents i la llum tornassolada del cel celeste s'introduïa en el cos de la gamba i en reflectia el cervell i el nen capficava les gambes en una ampolla i les gambetes tenien unes franges negres al voltant del cos semblants a les de les zebres. Quina perfecció pot haver-hi en una gambeta. Quanta meticulositat pot haver-hi en un nen quan fa allò que li agrada.

Les canyes varen estar ben quietes, un pescador que estava al nostre costat va treure una dorada força gran i això ens animà durant una estona. Però va passar el temps i desafortunadament va arribar l'hora de dinar i vam marxar cap a casa sense haver pescat res. Quan varem acabar de dinar tenia el pressentiment que el peix pensat m'esperava allà en la mar, llest per menjar-se el pistonut cuc que li posaria. Eren dos quarts de cinc i els meus bons amics varen haver de marxar perquè tenien coses a fer a Barcelona. En aquell moment em vaig debatre entre tornar a l'espigó a pescar o quedar-me adormit al sofà paint els xupitos de ron. Però allà al sofà ,tot pensarós, vaig veure com el peix fantasmal venia cap on t'era jo i em deia- vine a pescar-me, som amics des de fa temps i tu encara no t'has enterat- i llavors em vaig aixecar del sofà, vaig agafar les canyes i vaig fer altra vegada cap a l'espigó.

Hi havia els mateixos pescadors del dematí, i no havien tret res, ni un peix, ni una picada, però no se per què el pressentiment del peix seguia pervivint en mi. Passada una horeta, quan el sol començava a decaure pel darrera de la casa de la marquesa, la canyeta petita, la més petita de totes les que hi havien allà, es va moure una mica, i al cap de dos segons, es va moure intermitentment sense parar. Vaig agafar la canyeta i vaig notar les estirades ja des d'un bon començament. Vaig recollir lentament, deixant fil quan aquest tibava massa i sobretot deixant que l'Oriol i el Manolo, que estaven a les roques amb el salabre, m'indiquessin cap on m'havia de moure i intentant mantenir la calma per fer-ho tot segons el guió acordat. Finalment l'Oriol va ensalabrar la dorada, una magnífica dorada de kilo i mig que em vaig endur cap a casa xino xano dins la cistella de la meva bicicleta. D'això se'n diu anar darrera del peix- em va dir l'Oriol.

Indignatis versus iluminatis Segona part

2011-10-11T10:33:00.020+02:00

Fa uns mesos, quan la esnob revolution omplia les planes dels diaris, vaig remarcar una analogia dels d'indignatis amb els anomenats iluminatis indepes que aleshores estaven preparant la celebració d'un referèndum a Barcelona. Els dos moviments tenien en comú la ocupació il.legal dels carrers per reivindicar les seves aspiracions.

Avui m'he assabentat que els indignatis volen celebrar un referèndum i, és clar, he pensat que en aquell escrit meu -el qual igualava i ficava els dos moviments en un mateix sac- no em vaig equivocar en absolut. Heus aquí que els indignatis imitaran la forma de procedir dels iluminatis amb la celebració d'un referèndum extra-legal. L'objecte d'aquest referèndum no el tenen molt clar, però ja son dos els punts d'unió, dues les formes de procedir que agermanaran indignatis amb iluminatis. D'una banda la ocupació dels carrers i de l'altra la celebració d'un referèndum com una més d'aquestes formes d'ocupació. També la calçotada com a consigna! Curiós que molts iluminatis hagin criticat amb força als indignatis quan els dos son tan semblants en llurs formes de procedir.

Es tracta ens els dos casos d'obviar els mecanismes democràtics i d'obviar-los per tal de reivindicar opcions que en absolut són majoritàries. Com els mètodes democràtics i per tant legals no els són òptims per la senzilla raó que la majoria de ciutadants no recolza les seves idees, han d' inventar, doncs, referèndums per almenys pujar el soroll de l’altaveu d’on surten les seves consignes. Ni la independència té el recolzament dels catalans, ni les consignes comunistes tenen el recolzament de bona part de la societat. I com no el tenen, ambdós moviments han de fer ús dels referèndums perquè fracassen i de fet fracassen estrepitosament quan es presenten a les eleccions- Vegi's resultats de Erc a les eleccions autonòmiques i resultats de la esquerra espanyola a les eleccions municipals- I deixo el tema aquí perquè estic amb anti-inflamatoris des de fa uns dies i m'adormo escrivint.

Espoli Fiscal. Una farsa

2011-10-10T10:17:00.004+02:00

No hi hagut espoli fiscal. El que hi hagut, si de cas, son profetes que s'han pensat que Catalunya era seva i han buidat la caixa. El que hi hagut son farsants que han estirat més el braç que la màniga i ho han fet sense cap mena de contenció. Si hi hagués una llei que tipifiqués com a delicte l'ús negligent del diner públic, tot el tripartit hauria d'estar a la presó. Tot el tripartit hauria d'estar incapacitat legalment per exercir la política. Aquest és el problema i no el fantasma de l'espoli fiscal. No sabem encara què farà Ciu amb els pocs diners que li queden ni tampoc si els gastaran de la forma com ho féu el tripartit, sobretot Esquerra Republicana -partit perillossíssim per Catalunya si es tracta de gestionar diners- pero sabem què va fer el tripartit amb els diners de tots els catalans i malgrat això parlem d'espoli sense demanar responsabilitats als partits que feren possible el desastre d'ara. Sobretot Erc, insisteixo, perquè n'hi ha molts que ja comencen a veure amb bons ulls aquesta colla de lladres.

No hi ha espoli fiscal, i si n'hi ha, aquest és el mateix a Catalunya que a València o a Galícia, per posar un exemple. No hi ha espoli, hi ha que vivim en un estat territorial amb una caixa comuna. No hem condemnat amb prou contundència el tripartit i en canvi condemnem cada dia Espanya. No hem condemnat Carod i tota la llarga llista de malparits que s'han beneficiat de Catalunya molt més del que ells han beneficiat el país. No pot ser que durant vuit anys un Benach presidís el parlament i tingués la llotja del camp nou de segona residència. No pot ser que l'altra dia li remarqués aquesta circumstància a Benach pel Twitter i em respongués que l'any 2009 només hi havia anat cinc vegades. Com si fossin poques! Aquests detalls formals son d'enorme importància per remarcar com d'irresponsables foren els dirigents del tripartit. Hem tingut una colla de polítics sortits d'una escola d'indocumentats que es comportaven igualet que els particulars quan demanaven hipoteques amb sous de mil euros al mes. Quanta irresponsabilitat, quanta barra, i encara gosen parlar d'Espanya!

No hi hagut espoli fiscal, l'espoli ha sigut l'excusa per indultar la pèssima gestió que va fer el tripartit amb els diners de tots els catalans. Cal recordar-ho ara que Erc torna a donar lliçons de gestió moral i econòmica als catalans. Cal recordar tots els càrrecs que s'inventaren per col.locar familiars en la poltrona. Recordar-ho sempre i deixar de culpar als espanyols com si nosaltres no haguéssim tingut bona part de responsabilitat. Un dia els catalans votaren Erc, aquesta gentussa féu president Montilla i Catalunya s'enfonsà. Aquesta és la realitat i no la cantarella de l'espoli.

Deficit fiscal a Catalunya

2011-10-09T12:38:00.033+02:00

El convergents basen la seva tàctica en glorificar Catalunya per vendre'ns després que seran ells els que defensaran millor els nostres interessos. Es tracta d'enaltir els nostres símbols, d'agafar els símbols identitaris i tornar-los sacres per després gaudir de plena legitimitat per dir que Espanya ens roba i que seran ells i només ells els qui evitaran el frau fiscal. La tàctica és bona perquè els electors associen defensa de la llengua, per posar un exemple, amb la defensa de la nostra economia. Però una cosa no té perquè relacionar-se amb l'altra, i cantar els segadors amb vehemència no demostra en absolut una defensa més solvent dels interessos econòmics de Catalunya.

Es aquesta una tàctica propagandística que requereix molta constància. Ciu tracta de ser constant en l'engrandiment de la simbologia catalana, l'interessa una Catalunya agredida, perquè, quan arriben moments de campanya electoral, llavors pot fer el paper de solvent i únic defensor d'allò que concerneix als nostres interessos fiscals. A Ciu el què li cal és aquesta simulació d'agressió per seguir mantenint el seu tarannà de lluitador per la causa. Per poder publicitar que necessiten el nostre vot. Es tracta de propagar que si hom vota un partit espanyol, aquest no defensarà la nostra economia amb tan de rigor. M'agradaria veure, però, què seria de Catalunya a nivell econòmic si governés el PPC. Possiblement fora pitjor? potser sí, però caldria fer la prova per comprovar si la propaganda nacionalista es alguna cosa més que propaganda.

Ara que estem en campanya podem veure Duran i Lleida demanant que tots votem Ciu perquè cal votar un partit que defensi Catalunya. Doncs bé, per arribar a construir aquest eslogan sense que l'elector no cregui que en realitat Ciu no té per què defensar més Catalunya que, posem per cas, el Psc, ha calgut simular que picaven pedra amb els assumptes nacionals, ha calgut anar a manifestacions en defensa de l'estatut, ha calgut xerrar sobre el concerts econòmic, ha calgut que la mona de la Rigau digués que en cas que ens toquessin el català ella deixava la política, ha calgut treballar el ressentiment dels catalans dient que a Andalusia es passen el dia en un bar, ha calgut en definitiva fer molta comèdia. Però fer bona comèdia no implica que a l'hora de la veritat hagis de ser més eficient en els assumptes econòmics. Podria ser així, però no té per què ser així a la força. I d'aquesta presumpció s'alimenta Ciu des de la transició. D'una analogia que no té per què ser certa.

Em soprèn, de veritat, que tots plegats siguem tan entesos en economia i propaguem sense embuts que el concert econòmic és el millor per Catalunya. Doncs que voleu que us digui, podria ser millor, però en realitat els meus coneixements d'economia son tan escassos que em costa molt dir una cosa semblant amb tanta seguretat. A més, tenint en compte que Ciu s'alimenta d'aquesta creença i la propaga, encara em costa més no dubtar quan algú em diu que el concert ocasionarà que el meu nivell de vida sigui millor. Podria ser, però tu ets economista? Tu has estudiat economia, passarell, o ets un altaveu més de les consignes nacionalistes? Tu t'has qüestionat alguna vegada la metodologia calculadora que et ven Ciu? Em soprèn que fins i tot periodistes que no saben sumar 2+2 gosin opinar sobre el tema amb tanta seguretat. Periodistes que després s'omplen la boca amb el rigor de la informació i amb la necessitat d'una qualitat objectiva de la notícia. ¿Hauran entès aquests lletraferits el funcionament macroeconòmic de l'estat o és que la propaganda de l'agressió fiscal ni se l'han plantejada i ja els està bé?

Steve Jobs i un elogi de la mediocritat

2011-10-07T09:58:00.006+02:00

Arran de la mort del geni d'Apple, trobo que cal fer un elogi de la mediocritat. Està molt bé el que diu Steve, i la teoria de la felicitat laboral està molt clara. Però som molts els que anem a treballar sense aquell amor que ens redimeix, sense aquella estima que fa que ens brillin els ulls amb la nostra feina. De fet, som tants, que la gran majoria dels mortals anem a treballar més aviat amb el cap cot, ratolinets que no hem tingut la gràcia i el talent i el coratge de fer el què ens dictava el cor. Tot i que alguns mediocres ,també cal dir-ho, no han escoltat bategar el seu cor en sa vida. Pel que a fa a mi, el cor m'ha bategat sempre i m'hagués agradat cantar com Ray Davis o tocar la guitarra com Brian May, però tot i les ganes, no he assolit el que fou el meu somni, potser perquè no vaig creure que amb això em pogués guanyar la vida, potser perquè vaig valorar massa el concepte de guanyar-me la vida. Segurament perquè no tenia el talen suficient.

El discurs d'Steve és satisfactori quan ets un geni amb un talent desbordant i sobresurts de tal manera que arribes a assolir la màxima aspiració de l'ésser humà, és a dir, gaudir treballant. Però si no ets un geni, sinó un home sense atributs, un home mediocre que sap fer coses, però no les sap fer molt bé, que intenta fer una cosa molt ben feta, però no se'n surt, que estima ,sí, però estima els arbres, els ocells, els pits d'una dona, el somriure dels amics i demés coses sense ànim de lucre, llavors la teoria de Steve se'n va a la merda i és inevitable sentir-te gilipolles -¿Seré burro jo, que no me n'he sortit com l'Steve?-es pregunta l'home mediocre. L'Steve donava explicacions amb bona fe i així cooperava a que tot home no dugués una vida regalada, gastada ja des del naixement. I això està molt bé. Però escoltant les seves paraules, l'home mediocre no pot deixar de sentir-se imbècil, sense eines ,a més, per assolir la evasió.

L'home mediocre és la base, es la pinya sobre la qual es construeix el castell. No hi ha geni sense massa, sense mediocritat que l'envolti. El mediocre és qui ha de pagar el preu per tal que d'altres homes talentosos, afortunats i valents s'alcin per damunt nostre i acariciïn la glòria merescuda. Dalí ho va deixar molt clar quan en una entrevista digué que el mon no podria funcionar si tots fóssim Velazquez, Eisnteins o Mozarts. I tenia raó. El mon no funcionaria sense les formigues obreres que agafen el metro amb la mirada una mica caiguda i que es tiren hores en una oficina sense gaudir amb el què fan. Per tant, elogiem la mediocritat també, elogiem a Steve perquè fou un visionari, però no deixem mai de mirar amb amor a l'home mediocre, perquè és ell qui amb el seu patiment fa avançar també el mon.

Elogi del Ressentiment.

2011-10-06T09:39:00.006+02:00

No hi ha res que no sigui més humà i alhora més just que el ressentiment. Em refereixo al ressentiment de l'empleat, de l'obrer, em refereixo a aquell voler trencar-li la cara al jefe o voler destrossar tots el ordinadors de la feina a cop de destral, una mica com quan els monos de 2001 odisea del espacio alcen els ossos per fer-ne ús d'ells com a eines. Una destrossa que esdevingués a càmera lenta.

El ressentiment és una manifestació de la nostra sed de llibertat i del nostre ingeni. Voldríem estar davant la mar fumant i xerrant i beure cervesa i explicar mentides divertides i en canvi hem de parasitar en aquestes oficines i en aquestes fàbriques amb el capatàs de torn apuntant notetes sobre el nostre comportament o amb l'empresari merdós passejant-se per entre els ratolins amb unes sabates que valen el que l'empleat cobra en un mes. Què ens queda sinó el ressentiment? El ressentiment com a forma suprema de revolta individual, silenciosa perquè entre dents voldríem cremar la nostra empresa.

No hi ha res més humà que voler revoltar-te contra una rutina i un ordre que t'esgota., de voler agafar al jefe per explicar-li el perquè creus que ell simbolitza allò que ens desgracia la vida als homes de bé, és a dir, als homes que no ens agrada treballar. Un home que es queda ensimismat amb les cames nues d'una adol.lescent de disset anys, aquelles cames virginals, o no tan virginals, tornasolades, suaus, que semblen de marbre, un home així ensimismat no pot deixar de sentir ressentiment quan aquest mon muntat i executat per les ordres del espècimen emprenedor l'obliga a passar-se vuit o deu hores diàries tancat en una oficina.

Es humà voler trencar-li la cara al jefe, voler rebentar a garrotades els vidres de l'empresa. El que no és normal és anar a treballar cada dia xiulant com si t'agradés ser un ratolinet engabiat. Per això el comunisme triomfà i per això és comprensible que triomfés. El comunisme com la manifestació d'allò més preuat que duem dins, això és, la sed d'ensimismar-nos amb les cames de les jovenetes. La sed de bufar ampolles mentre les hores passen.

Una setmana hauríem d'acumular prou ronya física., ronya, merda, polseguera al cos, tot el cos ple de ronya per donar-nos compte de quan de baix hem caigut. I després un cop acumulada la merda i farts llavors del ressentiment, dutxar-nos a consciència, fregant fort amb l'esponja, sobretot per quedar ben net de merda, net i polit per començar de nou a fer girar la roda.

Elogi de la Mentida

2011-10-05T09:46:00.019+02:00

En aquest mon de robots automatitzats que ni fumen ni beuen ni pesquen ni ballen ni gosen mirar les magnífiques faldilles curtes de les adol.lescents per no sentir-se pederastes- fins aquest punt hem arribat-, en aquest mon de veritats embrutades i corrompudes, la mentida ben explicada, és a dir, explicada amb èmfasi, posant-li en ella l'entusiasme d'aquell que està tocat de l'ala, la mentida, dic, comença a caure en desús o més que caure en desús, la comencem a mirar amb mals ulls. Recelem d'aquesta mentida amb la gravetat d'aquell que sempre diu la veritat insulsa i gastada. Es tanta la serietat que ens envolta que ja no volem mentides ben explicades.

Preferim, en canvi, una veritat assenyada i ensopida, aquella veritat que ens entristeix. La preferim ,sí, la volem més que no pas la mentida entusiasta, histriònica, explicada a cop de tambor. La resplandent mentida d'aquell que crida al bell mig del carrer " Jo era l'oficial adjunt del comandant Tinzsera i li portava el sabre" i que té com a resposta allò que diu l' home greu i seriot per tal d'aiguar la festa " no és cert, però si ni tan sols era oficial i al Tinzera no el va arribar a conèixer mai". Sempre hi ha homes d'aquests que ens aigüen la festa quan volem mentir descaradament i amb fe, quan Deu ens dona energies i imaginació per embellir la nostra existència a través de la mentida, del farol passat de rosca.

Els nens menteixen perquè els nens duen al cor impregnada la puresa de quan estaven al cel. Deu estima a qui menteix amb fe i s'entristeix amb els homes que sempre duen com a bandera la veritat ensopida i carrinclona. Quan mentim per endolcir la realitat, quan l'agafem i la giravoltem en la paella com si fos una truita de patates i la condimentem i després ens la mengem i ens senta de meravella, quan tenim fe en allò que hem menjat, en allò que hem dit, quan això passa, llavors acariciem la nostra ànima, que és mentidera per naturalesa, ens hi aproximem com mai ho havíem fet amb les nostres veritats avorrides i ensopides.

Un dia varem començar a recomenar als adol.lescents que diguessin sempre la veritat i els adol.lescents ens miraren tot pensant " però que s'empatolla aquest barbut, però si no té cabell al cap". Fa temps vaig dir que un home calb no és qui per donar lliçons a un jove que du els pantalons caiguts i ensenya amb gosadia els calçotets. En aquest ensenyar el cul l'adol.lescent hi troba el sentit a la seva existència: un sentit més preuat que no pas el sentit que l'home calb hi troba a la seva, configurat aquest sentit per tot de números que dia rere dia calcula darrera un ordinador ¿Però com goses donar-me lliçons, home calb? Mentim sempre que puguem, fem-ho amb comicitat, amb alegria, descaradament, cridant si pot ser, traient pit, donant-nos cops al pit com els monos, fem de la mentida quelcom que ens embelleixi la vida i deixem que els homes serios s'ofeguin en les seves veritats i morin de pur avorriment

Plataforma per Catalunya i Unió

2011-10-04T11:16:00.005+02:00

Plataforma per Catalunya reuní no més de cent persones en la seva manifestació a Barcelona. Només cent persones en una manifestació que pretenia reunir-ne més de mil. El votant de plataforma vota d'amagat, sense que els demés el vegin, és una rata que vol la eliminació de la immigració i no gosa dir-ho en veu alta i encara menys anar a una manifestació on qualsevol el podria veure. Una rateta de claveguera covarda i silenciosa que no dubtaria en exterminar immigrants si es posés de moda fer-ho. Aii si un d'aquests energúmens pogués treure el nazi que du dins amb total impunitat! Sortiria llavors de llur claveguera i es posaria a fer la feina que més li agrada: exterminar. No aniria a la guerra on els homes es maten dignament. No., aquest aniria al camp de concentració a fer de guardià. Seria el perfecte executor

Ara bé, em fa més por el votant de plataforma que es queda a casa quan hi ha una manifestació que no pas aquell que dona la cara i treu pit quan escolta l'Anglada. Perquè aquells que van a les manis de plataforma son psicòpates identificables, però els qui no hi van son psicòpates encoberts. Tots ells, però, tenen un tic en comú: treuen pit , els molt imbècils, quan Anglada els assenyala el camí. Posen cara de circumstàncies com volent dir: "hasta aquí podíamos llegar", el seu posat, la seva ganyota assenyala descaradament l'immigrant com l'enemic. Aquesta és la seva manera de sentir-se útils, la manera que tenen de vèncer el seu ressentiment. I se'ls hi nota a la cara. Vaja si se'ls hi nota.

Plataforma és una escola d'identificació de psicòpates. A vegades quan estic reunit amb demés persones, em pregunto quin d'ells seria més sàdic en cas que la ocasió els ho permetés. Jo no m'excloc, per suposat, però intento esbrinar quin d'ells trauria el psicòpata que du dins en el suposat cas que matar sortís gratis. Doncs bé, quan es tracta d'identificar psicòpates, Plataforma és una escola de primeríssima qualitat. Els mires als ulls, observes la ganyota, parles amb els seus cervells de mosquit i d' allà sobresurt l'assassí , el covard pistoler, el guardià del camp de concentració. I sobresurt amb una claredat espantosa.

Cal dir, però, que una altre escola per identificar nazis és Unió. Els d'Unió son nazis sibil.lins de casa bona, ratolins de camp que, sense haver viscut ni olorat la merda de la claveguera, ja la duen dins, els hi és innata, com si la merda fos el seu tarannà genètic. Em refereixo a Duran i Lleida, al president de joves d'Unió i tota la colla de skin heads encorbatats que conformen aquest partit. Es molt útil llegir els seus escrits, fixar-te en la ganyota quasi imperceptible quan diuen" nouvinguts". Es molt útil conèixer aquesta tipologia de nazi perquè en realitat és el més perillós. Em refereixo al dissenyador del camp, a l'ideòleg del camp. Els nazis d'unió son més intel.ligents, saben simular millor que els quinquis de plataforma i per això encara son més perillosos, rates de la pitjor especie, d'aquelles que per el seu color marronós i saludable diries que no et poden transmetre la rabia, però que després, quan et mosseguen, et maten en un segon.

Un dia amb els Animalistes

2011-10-03T10:27:00.022+02:00

Dissabte no va venir cap animalista a la platja. Esperàvem que vinguessin amb les seves pancartes tacades de sang i les seves proclames histèriques. Però, sorprenentment, no vingueren a espatllar-nos la pesca. De tots és sabut que, d'ençà que es prohibiren els toros, aquesta gentussa s'avorreix més del normal i per vèncer el tedi s'han aficionat a molestar als pescadors. Els esperàvem ,doncs, a la platja i aquesta vegada havíem agafat les parabellums per si de cas havíem de pegar algun tret.

Fa cosa d'un mes en varen venir vint o trenta d'aquests animalistes, alguns amb altaveus tot cridant "No a la tortura de la llombriu" d'altres amb pancartes que deien " La dorada és un peix que no mereix morir asfixiada" i tots ells amb esprais de colors amb la intenció d'assenyalar-nos talment com feien els nazis amb els jueus. Aquell maleït dia ens varem agafar desprevinguts, no sabíem que vindrien. Ens varen ruixar amb els seus esprais, varen requisar algunes canyes i es varen endur algunes dorades amb la intenció de llençar-les a la mar. Però ,mica en mica, els pescadors varem guanyar terreny i la batalla es va girar a favor nostre. El Josep ,fins i tot, va agafar una de les seves canyes i va clavar-ne la punteta en l'ull d'un esbojarrat que estava llençant dorades a la mar. L'ull va anar a parar a una roca i els crancs vingueren corrents i se'l varen cruspir. La situació fou molt violenta, però varen acabar marxant, els animalistes, no sense amenaçar-nos que tornarien.

Per això dissabte els esperàvem amb les nostres parabellums, preparats per defensar el nostre territori de l'atac feixista i amb la ferma intenció de disparar si algun d'ells s'entusiasmava massa. Finalment no varen venir, ens varen deixar tranquils i el dia es va acabar amb vuit magnífiques dorades asfixiades i cinquanta tres cucs torturats per l'agulla.

La propaganda animalista ha anat prenent força i aquesta terminologia s'ha posat de moda, les dorades asfixiades i els cucs travessats per els assassins han esdevingut slogans molt usats. I poc a poc s'ha introduït aquesta simulació de compassió per la llombriu en les ments sacarinoses dels catalans. Molts son els qui ja signen una proposició a favor de la prohibició de la pesca recreativa. Sense anar més lluny, l'altre dia, quan li vaig dir a un company de feina que m'agradava pescar, em va mirar amb cara de superioritat, com si jo fos un bàrbar i ell un home civil.itzat. Els pescadors estem en peu de guerra i no serem pacífics com foren els taurins. Sabem que amb els fanàtics només funcionen les pistoles. Així com a Hitler se'l va guanyar amb metralletes, guanyarem nosaltres a tots aquells que ens vulguin amargar la existència.

Dorada de Kilo sis cents grams

2011-09-30T09:26:00.006+02:00

Ahir vaig pescar una dorada de kilo sis cents grams. Vaig arribar a casa a les sis de la tarda, vaig decidir de comprar cuc i vaig creuar el carrer per anar a l'espigó del davant. Allà estava l'Oriol amb la seva panxa immensa i la seva gorra i aquella bonaxoneria que el caracteritza. Treballa en una tenda de pesca i d'esquer posa cranc. Feia una ventolera desagradable i era prou incòmode estar-se allà amb aquell vent que et bufava a les orelles. Vaig llençar les canyes pensant que no pescaria res i quasi que la idea era estar-me vint minuts i fotre el camp. La picada no la vaig veure pel vent tan fort que feia, però va ser agafar la canya gran per recollir i vaig notar un pes enorme. Vaig pensar que potser eren algues o potser era el vent que feia que la canya pesés més i així vaig anar recollint sense pensar en cap moment que duia un peix. Però a mida que el fil s'aproximava a la roca vaig començar a notar unes fortes estrebades. Molt fortes., tan fortes que la canya es va doblegar de tal manera que quasi se'm parteix per la meitat. Aleshores vaig cridar -Oriollllll el salabre!- I quan el bo de l'Oriol va agafar el salabre i va baixar a la primera roca que dóna al mar llavors vaig veure el peixàs. Gràcies a l'Oriol el varem poder treure, doncs ell va ser qui va arraconar la dorada i la va posar dins el salabre. Si no hagués vingut l'Oriol, hagués perdut el peixàs segur. Per això li vaig dir una mica en conya que se'n dugués la meitat, però l'Oriol que és pescador de fa temps, em va dir que d'això ni parlar-ne, que la dorada era tota meva. Avui la cuinarem per sopar. I no cal dir que si la meva afició ja era forta, ara s'ha multiplicat per deu. Es cert que havia agafat dorades de mig kilo i que pescar-les ja em feia molt feliç. Però enganxar-ne una de Kilo sis cents grams va ser bestial, bestial de veritat. Em va retrotraure a una vida anterior on de ben segur que jo era caçador amb fletxes i caçava per donar de menjar a la tribu. L'ànima se'n recorda de tot, us ho asseguro. Solament has de trobar la ocasió que et possibiliti recordar les teves vides anteriors.

Catalunya o de la debilitat mental.

2011-09-29T10:13:00.012+02:00

Catalunya és un país acomplexat que no té estat ni el tindrà mai. D'aquí que els catalans sacralitzem la nostra llengua i en fem ús d'ella com si estiguéssim resant un pare nostre. Com no tenim estat perquè no ens el mereixem i perquè tampoc sabríem que fer-ne d'ell ens passem el dia amb la queixeta envers la llengua i d'altres tontades per l'estil. No cal dir que la queixeta se l'ha inventat el nacionalisme convergent per enganxar-nos ben enganxats a Espanya.

La meva dona m'explicava ahir que en un "Chek in" per un creuer va atendre uns catalans d'aquests que tenen una edat mental molt dèbil., vaja com la majoria de catalans! Es veu que es varen fixar en la meva dona i, prejutjant-la ja des d'un bon començament, varen comentar dissimuladament que era una vergonya que no sabés parlar el català. Naturalment la meva dona que té bastant mal geni va acabar de fer el "Chek in" i acte seguit els va dir que sí que entenia el català i que a més el parlava i que els faria la prova tot explicant-li's en llengua catalana què havien de fer amb les claus de l'habitació. Els catalanets esclar varen haver de callar i varen pujar al vaixell amb la cua entre cames. Estic convençut que qualsevol d'aquests carallots fa més faltes d'ortografia quan escriu en català que no pas la meva dona.

Aquestes escenes quotidianes es donen molt en aquest país de retardats. El nacionalisme ha fomentat el retard a gran escala. Ens ha convertit en un país de dèbils mentals que tothora es queixen de que la llengua catalana és atacada i que son pocs els qui la parlen, i després son ells els qui escriuen un català espantós i son incapaços de respondre amb la deguda contundència quan un espanyol els nomena separatistes -Yo de turismo ehhh, funicular i anar pujant- El nacionalisme ha fomentat que tothora ens queixem de la nostra submissió i que ens conformem en la queixa envers Espanya però mai envers nosaltres mateixos.

Només cal veure quins son els nostres herois. Heribert Barrera i demés retardats. Homes fanàtics que deien que la immigració suposava un problema per Catalunya, per la llengua catalana, quan tots sabem que els fills dels xinesos, dels cubans, dels marroquins estudien en català i saben parlar català perfectament ¿Son homes com aquests els nostres herois, o en canvi son persones que xerren menys però es preocupen d'ensenyar la nostra cultura i fer-la atractiva als estrangers? Homes com Pujol que creuen que les chonis son només quinquis que parlen en castellà com si no hi haguessin chonis de parla catalana ¿Es aquest el nostre heroi? Fixa't en els herois d'una pàtria i podràs avaluar-ne el seu coeficient intel-lectual. Fixa't en Pujol i en Barrera i el coeficient a Catalunya no podrà ser mai superior a vuitanta.

Guardiola: Una classe de pedagogia

2011-09-28T12:25:00.019+02:00

Guardiola ha baixat del cel per fer d'àrbitre en el contenciós Rossell-Laporta. Malgrat el seu to perdona-vides, propi d'aquell que ha vingut al mon a guiar als pobres d'esperit, li hem de reconèixer el valor -jojojojojo- de defensar a qui va confiar en ell i sobretot li hem de agrair que fes una reflexió crítico-pedagògica sobre la guerra que la Sandra ha emprès contra l'anterior directiva. Gràcies Pep per fer-nos veure la llum.

Va dir que tots dos -Laporta i Sandra- eren dues cares de la mateixa moneda. Els va perdonar , doncs,per acumular els vicis propis dels qui exerceixen el poder, i així va deixar clar que ell se sent molt superior a aquests voltors del futbol, tots iguals de carronyaires, tots amb la mateixa pobresa d'esperit. La qual cosa podria ser certa.

Les declaracions de Guardiola foren les típiques del perdona-vides, una cosa semblant a una classe de saviesa humanística impartida per un catedràtic d'universitat de pedagogia. I només cal veure què cofois estan els socis amb Guardiola. Es un autèntic profeta, sempre amb aquest to concil.liador, sense prendre partit per un o altre, posant ambdós presidents en un mateix sac. Aquests discurs neutral, una mica sociata, encaminat a vendre'ns que tots som iguals en aquesta nostra terra. Tot amagant, però, la propia superioritat. Quin home més intel.ligent! I ho dic en serio.

Es aquest el caràcter que sedueix al ciutadà, aquesta santa correcció, aquesta humilitat, aquesta modèstia situada en la boca d'un geni. Guardiola s'ha decidit a a xerrar sobre el pique dels dos presidents i ja se senten veus segons les quals el Barça posarà fi al contenciós amb l'anterior directiva. Es tanta la nostra submissió a l'entrenador que amb una simple roda de premsa, amb unes quantes frases extretes d'algun manual d'introducció a la psicologia, segurament el ressentiment quedarà ben amagat, i tornarà a regnar la pau a can Barça.

Dit això, un entrenador, com a empleat que és, hauria de dedicar-se a xerrar sobre l'objecte de la seva feina, és a dir, sobre les coses que passen al terreny de joc, sobre els àrbitres i els seus errors, sobre el rendiment del jugadors, sobre les tàctiques empleades, en fi, sobre allò que correspon al seu equip en l'ambit futbolístic. I si no li agrada el taranna del jefe, agafar la motxilla i marxar. Però ,és clar, el fet de ser un geni i de rebre medalles i elogis diàriament, tot plegat té les seves conseqüències, et fa perdre el mon de vista, et situen les medalles en un pedestal, penses que el Barça depen de tu, que tu ets la salvació del Barça i acabes donant lliçons a qui et paga el sou.

El nacionalisme: Principal enemic de la llibertat

2011-09-27T09:48:00.006+02:00

El nacionalisme ens allunya de la independència , deia ahir. En efecte, el nacionalisme ens folkloritza. Es tan esperpèntic el seu afany de sobredimensionar la nostra simbologia que justament produeix l'efecte contrari. L'afany ens torna província. No hi ha res que ens empetiteixi més que prohibir els toros per diferenciar-nos d'Espanya. No hi ha res de mes ridícul que sortir al carrer a manifestar-nos contra una sentència del Tribunal Constitucional. No hi ha res que no sigui més provincià que convertir un equip de futbol en el nostre exèrcit.

Totes les tàctiques nacionalistes consistents en marcar paquet l'únic que fan és convertir-nos en vulgars porters de discoteca. Ens tornem província cada vegada que sortim al carrer a reivindicar la nostra llengua. Ens tornem província cada vegada que la Rahola escriu un article a la Vanguardia. La prova és que mentre ens ha governat Ciu Catalunya no avançat ni un pas en el seu camí cap a l'autodeterminació. La prova és que el diari de capçalera dels convergents és la Vanguardia. La prova és que ara que governa Ciu, l'independentisme està de capa caiguda, pràcticament mort i enterrat. Qui és aquest Uriel Bertran? I l'Oriol Junqueres? Son còmics de televisió, llenyataires de muntanya, o son polítics capacitats per guanyar unes eleccions?

L'independentisme no avançat ni un pam des de la transició. En les últimes eleccions el PP de Camacho va treure bastants més vots que Solidaritatis i Esquerra junts. De què estem parlant llavors quan exclamem cofois que l'independentisme avança? Ciu és el partit que més ens allunya de la independència. No hi ha partit que sigui més contrari a la idea de la llibertat que aquests ploraniques que fan ús de les llàgrimes només per fer comèdia, només per fer creure a l'elector que Catalunya és alguna cosa més que una regió. A la hora de la veritat, xerren en castellà a la mínima de canvi, van a Madrid, i quan es troben amb un espanyol convençut que els hi diu- Catalan ehhh, separatista?- ells responen- No, hombre, yo de turismo ehhh, funicular i anar pujant!- Aquesta és la contestació del convergent- Funicular i anar pujant!.

Adeu Toros!

2011-09-26T11:56:00.014+02:00

El meu company de feina va anar ahir a la Monumental. M’explica que hi havien moltes banderes de Catalunya i que l’ambient fou molt reivindicatiu, tot i que els especialistes en la cosa digueren que no va ser un dels millor dies. Es veu que dissabte els toros foren millors. Pel que fa a les banderes,però,no calia dur-ne cap. Han sigut les banderes, sobretot, les causants d’aquesta prohibició. Tota aquesta xuminada de protegir els toros ha vingut per la qüestió identitària, la qual ,ves per on, s'enforteix mentre el separatisme es debilita. I és que a mesura que ens venen més identitat, més allunyats estem també d’assolir la independència. A mesura que el nacionalisme es fa més fort, l’independenstisme flaqueja. El nacionalisme com a tàctica sibil.lina per mantenir-nos ben apegats a Espanya!

Un dia es va decidir que els toros eren espanyols i que no es podía permetre que una espanyolada d’aquesta magnitud se celebrés a Catalunya. El parlament escoltà llavors els discursets de quatre desgraciats animalistes i decidí per majoria de vots promulgar aquesta llei anti-taurina. Diguem que el discurs animalista els servia d'excusa. Moltes vegades s’havia instat la promulgació d’una llei a través de la recollida de signatures i mai el parlament n’havia fet cas. Amb els toros, en canvi, l’acollida fou tant generosa que els mateixos indignats no haurien pogut cridar allò de “ Democracia real, ya”. El debat amb aquells especialistes xerrant sobre el patiment animal resumí el que foren uns dies d’imbecil.litat subvencionada. Per suposat, subvencionada amb els nostres impostos. Els pocs diputats intel.ligents havien d’amagar-se dessota l’escó per simular tanta vergonya.

Foren, doncs, uns dies on Catalunya feia veure que es compadia del toro i del seu suposat patiment. Podrien haver parlat del patiment dels porcs quan son conduits al matadero, o del patiment dels periquitos quan es veuen reclosos en una gàbia, o del patiment del cucs quan els pescadors els introdueixen en una agulla tot perforant-los per dins. Però els hi donà per xerrar sobre el patiment del toro. I allà hi havien els que deien que el toro patia, els que deien que el toro segregava endorfines de plaer en les embestides. En fi, hi havia un munt de savis subnormals fent comèdia. Quanta hipocresia, per evitar dir les coses clares: Els toros son espanyols i no els volem a Catalunya! Qui encara pensi que en aquest país s’han prohibit el toros per una compassío envers l’animal ,o bé és ingenu, o bé s'enganya amb ell mateix i amb les motivacions que mouen a la majoria de polítics catalans

Rahola censurada per criticar Guardiola

2011-09-23T14:46:00.004+02:00

Arran de l'article que li han censurat a la Rahola per criticar a Guardiola us deixo el que vaig escriure en data 14 de desembre del 2010. Per cert no m'estranyaria que la censura l'haguessin pactada la cantamañanas de la Rahola amb el Godó. Després de la llepada que li va fer necessita rentar-se l'esperma de la cara. I ara el que vaig escriure

I Guardiola, el nostre messies des que li varen escriure un llibre titulat Paraula de Pep, hi està d'acord.No m'estranya tampoc que Guardiola hagi avalat la iniciativa argumentant que a Qatar tenen les seves lleis igual que les tenim a Espanya. No esperava gaire més d'un entrenador de futbol. Al capdavall és un simple pilotaire, un pobre noi que sap de futbol, però que faria bé de callar quan el tema versa sobre qualsevol altra disciplina. Guardiola i la caricatura d'home llegit que se n'ha fet d'ell, és pura propaganda. Potser s'ha llegit un llibre del Terenci, però poca cosa més.

Deu ser que pel nostre entrenador hi ha règims dictatorials més chics, més moderns, més avantguardistes, amb un continent més agradable, fet de camps de futbol i grans hotels, tot plegat tan bonic que l'entrenador no té cap problema en tolerar, justificar i patrocinar sense que se li caigui la cara de vergonya un règim masclista, homòfob i dictatorial. Cal dir-ho més d'una vegada per si de cas ens n' oblidem.

Testosterona venuda a preu de saldo

2011-09-23T13:08:00.004+02:00

Diumenge hi haurà l'última corrida de toros a no ser que Espanya hi posi sol.lució. Ens hem acostumat a menjar enciam i ja no es tolera la sang del toro com tampoc es tolera el fum en un bar. Tot és estètica de quiròfan, tot net, tot immaculat, tot higiènic. Un dia ens varem posar perfum i ara no podem fumar mentre escoltem Black Sabath en un bar. Un dia varem pensar que el nostre fill es movia massa i el varem portar al psicòleg. No acceptem res que no s'adequï a la normal normalitat. Hem venut la testosterona a preu de saldo i qualsevol dia ens haurem de posar faldilla.

Quan ahir xerrava sobre el Nesspresso em referia això. Naturalment que Nesspresso fa un bon cafè i és un negoci rodó i llurs amos no son tontos. Nosaltres som els tontos en tant hem deixat d'admirar l'olor rústica de la cafetera de tota la vida. Nosaltres som els tontos en tant assoborim el Nesspreso com si fos l'elixir del deus. Nosaltres som els tontos en tant ens hem deixat vèncer per l'estètica disciplent del ric quan compra les càpsules de cafè.

Un dia varem dir que la bellesa interior era el què importava i ara no podem dir que ens agraden els xoxets joves. Tenim un problema i l'hem de sol.lucionar. Hem de tornar als sabors terrenals, al cony pelut, al wisky sol, a la cigarreta negra, al barco de Tiburon, al Rick's de Casablanca, al tornar-la a tocar Sam, als Led Zeppelin. Les emocions han de ser més terrenals, la voracitat instintiva ha d'ésser el nostre Shangrila. I no aquest tenir el cony de la miranda kerr als llavis i haver de menjar-nos el taló de la seva sabata.

No anem bé, de veritat que no anem bé. No pot ser que la bellesa física d'una dona estigui tan supravalorada per la mateixa dona, i que després ens culpabilitzin a nosaltres quan fan règim amb l'ànim de semblar-se a les llombrius que jo utilitzo per pescar. No pot ser que ens deixem estafar d'aquesta manera. La moda i les models van dirigides al públic femení, és el públic femení qui vol les llombrius sobre la passarel.la. No pas nosaltres. A nosaltres ens agrada la Scarlet Johanson, la Sofia loren, les cuixes més carnoses, els pits més elementals. Però elles ens culpen a nosaltres de les seves tares, de les seves anorèxies.

No pot ser que un dia ens poséssim a fer un sofregit i que ara no puguem deixar els plats a l'aigüera. Estem dominats per una estètica de rica maquillada, de compresa sense sang. Hauríem de començar per elogiar les nostres imperfeccions, els nostres grans, el nostre pel, la nostra manera grollera de follar, el fum que entra als pulmons com a encens diví, les nostres evacuacions. Tots caguem una o dues vegades al dia i no passa res, és natural. Dessota els nostres peus, rius de merda fluctuen cap a la mar. Tinguem-ho en compte quan algú es begui un Gintonic amb excés d'afectació. Tinguem-ho clar quan algú ens digui que no podem fumar davant un nen. Tinguem-ho clar: El yoga és un substitut del 69. I a tots ens agrada més el 69 que no pas el Yoga ¿O no?

Els rics son idiotes!

2011-09-22T10:07:00.011+02:00

Els rics a vegades son tan rucs que es deixen enganyar per aquesta cosa del Nespresso. La seva insensibilitat en la majoria de facetes de la vida els du a deixar-se meravellar per la falsa coloraina i per la comèdia del bon tracte que els donen per comprar un simple cafè. I així van tirant, pobres. Nesspresso és solament això, falsa coloraina, noies de bona planta vestides com si fossin acomodadores del liceu i aquest fer-te sentir com si haguessis entrat en una secta on només hi caben persones de bon gust. Els rics sempre han format una gran secta i tot comença quan l'oncle diu que Nesspreso és molt bo i corren les veus i sembla com si no tenir Nesspreso fos una vulgaritat, una senyal que encara no estàs en la onda.

Els rics son així, pobrissons, necessiten sentir que formen part d'una secta selecta, i si hi ha uns taps de colors que els fan sentir especials, allà estan ells, sentint-se especials per comprar el taps de cafè. No els podrem canviar mai: son com criatures. Tu vas al Nespresso de Passeig Bonanova i només cal guaitar la quantitat de subnormals que hi ha. El meu pare em va regalar per Nadal una d'aquestes absurdes cafeteres, i allà està, arraconada al fons de l' armari. Nesspresso es una merdeta de cafè, du el sabor de l'electricitat de la cafetera i s'ha de tenir el gust al cul per dir que aquest cafè és molt bo.

Avui el Sostres parla de Nespresso com si fos la quinta-essència del cafè. Has de ser molt ruc -el sostres naturalment no en té res de ruc., només li va la marxa- per creure't el tingladu tan ben estudiat d'aquests professionals del marketing. S'ha de ser especialment ric per desmayar-te en elogis per aquestes càpsules de Matrix. Posats a comprar cafeteres elèctriques, en tens d'altres d'iguals o millors. Per posar-te un exemple: tens la Tassimo, que a més et dona la possibilitat de comprar les càpsules de Matrix al mateix Caprabo.

Si comprar una cafetera elèctrica és una xorrada -aquest sabor recalentat que té el cafè, un sabor semblant al de la llum elèctrica- comprar una Nesspreso és directament una estafa.

Els rics son sempre molt idiotes, ara estan per exemple especialment engrescats amb els Gintònics, una beguda que sap a lejía, però que a ells els sap a gloria. Si en son de burros. Entre ells s'ha posat de moda el gintònic i vinga a pensar que el Gintonic és la beguda dels Deus. Un Jack Daniels sol amb gel, per Deu, això és una beguda i no el detergent aquest. I sobre la cuina d'avantguarda, només diré una cosa: és com tenir el cony de la Miranda Kerr als llavis i haver de menjar-li la punteta de la sabata!

La Vaquilla

2011-09-21T11:03:00.007+02:00

La Vaquilla de Berlanga és una peli que mai no em canso de veure. No crec que a Espanya s’hagi fet res de memorable des que Berlanga va deixar de fer cine. Potser Almodovar té alguna cosa passable, però en general el cine espanyol no val gaire, i del català –entès com el cinema de parla catalana- millor no dic res, perquè directament no existeix. Berlanga m’agrada més que Fellini i demés directors que han sigut molt grans però que al meu entendre no arribaren a la sublim genialitat del director Valencià ¿Heu vist una peli com La Vaquilla que faci un retrat més grotesc i alhora real del que suposà la guerra civil? Els personatges que lluitaren tant en un bàndol com en l’altre deurien xerrar talment com xerren en la pel.lícula, així deurien ser llurs bromes, així deurien canviar paper per tabac un bàndol amb l’altre. Les pelis de guerra solen caracteritzar els lluitadors com uns éssers enèrgics i valents i està molt bé que així sigui, però també deuria haver-hi molts soldats covards i escagarrinats, desitjosos d’amagar-se dessota terra quan els dispars començaven. En la Vaquilla s’elogia aquesta mena de soldat. Tota la pel.lícula és una caricatura exacte del fet que un dia varem decidir matar-nos entre nosaltres, exterminar-nos com a imbècils i tot per culpa de la bogeria dels idòlegs de sempre, dels fanàtics que hem de suportar diàriament i que avui ens conduirien de nou a la mort en nom de la patria. D’aquells energumens que tenen com enemics els qui estan en contra de la immersió ligüística, per posar un exemple. Els soldats de Berlanga no son gaire fanàtics de les ideologies i el què volen és cardar, menjar, ballar i passar la guerra amb les menors sotragades possibles. Hi ha moments memorables com quan un soldat d’Ulldecona falangista li proposa a un altre de republicà canviar-se de bàndol perquè el d’Ulldecona té la novia en el bàndol republica i aquest la té en el bàndol nacional. O l'escena on un tinent republicà que era perruquer abans de la guerra ha d'afaitar a un tinent falangista i és tanta l'alegria de poder tornar a fer l'ofici que se n'oblida del fet que el client és un falangista. La peli és un cant d’amor al soldat ras, a la persona senzilla que mai és responsable de les matances, al soldat que se’n pot anar de putes amb el soldat del bàndol contrari si es tracta de passar una bona estona i inclús pot acabar fent-se amic d'ell. I tot això amb una diàlegs que no tenen res d’envejar al mestre Bily Wilder. Si no l’heu vista us la recomano junt amb tot el cine de Berlanga, començant per Plácido, continuant per el Vedugo i acabant per la Escopeta nacional i naturalment la Vaquilla.

Les Emancipades

2011-09-20T13:10:00.009+02:00

Ahir varen fer Thelma i Luise. Quina llàstima em va fer la pobra Gene Davis quan es deixa convèncer per el masclot de la Susan Sarandon i amb ella marxa a fer-se l'emancipada. Cert que el marit de la Gene Davis és un filldeputa però hi ha sol.lucions millors que escapar-se de casa amb una dona tan equivocada. La Sarandon és la típica donota que tan agrada a les feministes, aquella dona que creu haver-se emancipat i que en realitat està tan sola que en comptes de renegar de la seva soledat es dedica a renegar dels homes. Necessita una polla urgentment i com no és capaç de reconèixer-ho acaba adoptant aquell somriure de desgraciada, duent també la desgràcia a tota dona que es creu les seves funestes teories. Només cal veure la peli per saber com acaben les dones que fugen de casa amb les Sarandons de torn. És marxar de casa amb la mona de la Susan i a la Davis li comencen a passar tot de desgràcies. Ja la primera nit comença a calentar polles, la pobra, i quan es veu amenaçada per un macarra del bar, ve la Susan i Pum li pega un tret. Aquestes pistoleres que habiten el planeta haurien d'estar convenientment tancades en una presó de màxima seguretat. Corrompen les dones de bé i es prenen la justícia per la seva banda. Son aquestes les dones que després es deixen encular per qualsevol xulo piscines i encabat el denuncien per haver-les foradat el cul. Es lamentable la seva pretensió d'ésser dones alliberades i com alhora necessiten l'enculada per sentir-se vives. Molt més encertades son les dones de la serie de Sexo en Nueva york, totes desitjoses de menjar polla i d'establir-ne amb ella una relació de carinyo, d'ésser estimades per nosaltres, tothora xerrant sobre les nostres peripècies, centrades elles en tot el que ens concerneix i atemorides per si no agraden al mascle. Les seves vides giren entorn nostre, però atenen amb sinceritat llur naturalesa. I si per casualitat parlen d'emancipació ho fan per mofar-se d'elles mateixes i del concepte d'emancipació en sí, esclar. La dona necessita de l'home així com l'home necessita de la dona i fer-se l'emancipat i l'autosuficient només et du al suïcidi físic o espiritual. Un home sol, sense dona que el cuidi i li faci un fricandó de tan en tan, és un home que acaba boig, però boig de psiquiàtric, i ja el veus inventant-se amors metafísics que no el duen enlloc més que a la bogeria. Amors per la pàtria, per exemple, o alguna altra bajanada. I una dona sola i que es creu autosuficient és aquella que et xucla la polla i després es fa l'ofesa i encara et pega un tret. Compte, doncs, amb les Sarandons de torn!

La barca de Tiburon es mi shangrila!

2011-09-19T12:42:00.014+02:00

Hice amistad con los quinquis. No me gusta la palabra quinqui pero puesto que hace días me refería a ellos como a quinquis hoy me veo obigado a seguir con esta calificacion. Hay uno de ellos que pesca muy bien, siempre saca doradas de kilo y me ha enseñado a hacer una serie de nudos que desconocía. Es muy servicial y hoy me ha puesto dos de los anillos que le faltaban a mi caña y me ha dicho que el Americano en el Decatlhon cuesta menos que en la tienda donde lo compro yo. Lo pasamos bien bebiendo cerveza y charlando sobre cosas sin importancia. Lleva el cuerpo lleno de tatuajes y me explica el porqué de cada tatuaje. Me ha dicho que tiene uno en el glande que se lo dibujó una puta de Marrakech andando él muy borracho. Será cierto? Me llama el escritor porqué un dia me dio por sacar una libreta y escribir. Es quien mejor pesca y todos quieren estar a su lado y eso le enorgullece porque al parecer su vida fuera del ámbito de la pesca no tiene la menor importancia. Otro de los quinquis va cada día a pescar con el ánimo de vender las piezas luego en el mercado. Este es un tipo alto y robusto, suele llevar tan solo un bañador de color negro ceñido al cuerpo y anda todo el día hablando de mujeres. Un dia que estábamos pescando subieron dos muchachas ya maduras al espigón a hacerse fotografías y una de ellas no paraba de hacer posturitas mientras la otra la fotografiaba. Yo creo que vinieron donde nosotros para ponernos cachondos. Les dijimos de todo y ellas nos devolvieron los cumplidos con sonrisas. Lo cierto es que me encuentro muy bien entre los quinquis. Mantienen su immadurez a flote y hay en ellos una jovialidad de adolescente que me seduce enormemente. Sus formas son honestas y la vanidad en ellos se reduce a las pequeñas cosas. Hay días que hasta me tatuaría la barca de la peli Tiburon en el brazo.

Niño rico- Niño pobre

2011-09-16T09:49:00.010+02:00

El colegio público no es ni mejor ni peor que el privado en lo que a calidad de enseñanza se refiere. Cuando alguien te dice que un colegio público es una mierda, quizás tenga razón, pero no la tiene en cuanto a la calidad de la enseñanza, cosa que no es cierta, sino en cuanto a la condición del alumno que proviene de familias modestas cuando no pobres. El deseo que tiene aquel que proviene de una familia modesta es llevar a sus hijos a un colegio privado, pero no porque la calidad de los maestros sea mejor o peor, sino porque quiere a toda costa que sus hijos se relacionen con hijos de familias acomodadas, que huyan sus hijos de la grosería y quinquería de los suyos, de ese mal gusto que atribuye a los hijos de los obreros y de los inmigrantes. Este es su principal deseo.

Cuando alguien dice que una escuela privada es mejor en enseñanza que una pública, no te lo creas, créete, eso si, que su deseo es que sus hijos escapen de la mediocridad de los suyos, de lo que él entiende por mediocre, que no es otra cosa que formar parte de la clase humilde. Lo que el padre desea es que sus hijos lleguen a alcanzar esa suavidad en el trato, ese saber estar en el lenguaje, propio de los niños ricos. El shangrila del que ha logrado subir en el escalafón social es que sus hijos lo igualen o lo superen, cosa que comprendo perfectamente.

La trampa es cuando el sujeto te dice que no reniega de los suyos, que la excelencia no tiene nada que ver con la clase social y luego se muere porque sus hijos vayan a un colegio privado. Y no porqué vayan a recibir una enseñanza mejor sino porque así van a adoptar la educación propia del rico, educación que creen superior, lo cual podría ser cierto desde un punto de vista formal, protocolario, de saber comportarse en una mesa, pero en absoluto desde un punto de vista de contenido, de programa de asignaturas, de lo que se supone que uno requiere para aprobar.

De todos es sabido que los profesores de los colegios privados suelen ser enchufados, hijos del director o sobrinos o amigos del conserje, y allí se meten a enseñar sin ser igual de competentes que aquellos profesores de escuela pública que han tenido que sacarse una oposición. De todos es sabido que la mayoría de colegios privados y caros suelen revestirse de mucha comedia cuando a la hora de la verdad el aprobado para el chaval ricachón es más fácil que para el chaval que se instruye en un colegio público.

Todo lo cual nos lleva al principio de mi tesis, esto es, el deseo del humilde de que sus hijos tengan amistades con los niños ricos, para así absorber sus buenos modales, pero no sus buenas notas, cosa que como todo el mundo sabe, suelen ser igual o peor que las de los chavales que acuden al colegio público.

L'escola de Esperanza Aguirre

2011-09-15T09:38:00.007+02:00

No m'agrada la idea pedagògica de crear escoles elitistes on només hi tinguin cabuda els millors . Crec que una escola és quelcom més que un expedient acadèmic i és del tot sa i complementa la personalitat de l'empollon el fet que aquest s'hagi de relacionar també amb el mediocre. Un home mediocre a nivell acadèmic no té perquè ser-ho també en d'altres àmbits, i una escola no és només estudiar matemàtiques o història, també és una manera d'aprendre a relacionar-se amb els qui son diferents a tu, una manera de veure la vida a través de les distintes personalitats que conviuen a l'escola . Jo havia estat molt amic d'un empollon i el cert és que vaig aprendre de la seva precoç gravetat, de la seva precoç maduresa intel.lectual, al igual que em sembla que ell va aprendre també alguna cosa de la meva immaduresa i del fet que, als quinze anys, quan la professora de francès em deia que era un "immature", jo li respongués que era natural que amb quinze anys fos un "immature", la qual cosa ocasionava que la professora em mirés amb una rabia que llavors no comprenia.

Crec que aquesta estratificació de l'educació pot perfectament acabar en una diferenciació dels adol.lescents segons la seva intel.ligència, en una societat semblant a la del mon feliç de Hulxley on des de ben petits ja els col.loquen en un grau o altre segons la seva capacitat intel.lelctual. Comencem per crear les escoles dels millors i acabem per tenir les escoles dels pitjors i les escoles dels qui no son ni una cosa ni l' altra. La dreta representada per Esperanza Aguirre i que sempre pretén escapar de la igualtat es contradiu quan pretén igualar als millor alumnes entre ells. No som ratolins els homes, i l'escola és alguna cosa més que un expedient. Es una lliçó igual d'important que les matemàtiques el fet que un jove intel.ligent hagi de guardar paciència amb el qui no ho és tant, o que un jove greu i seriós pugui ser espectador de les pallassades del seu company.

Quan ahir veia la noticia d'aquesta escola de Madrid i escoltava els qui n'havien pogut entrar, només veia joves que parlaven com els adults, amb aquell posat estudiat i reflexiu que copien dels grans perquè és en ells que es volen emmirallar. I els imaginava tots iguals ficats en una classe i l'escena imaginada era desoladora, molt trista, i no per el tipus de personalitat que solen tenir aquests adol.lescents, sinó pel fet que aquestes personalitats totes juntes es perden l'autèntic sabor de la vida que no és un altre que compartir i beure l'elixir d' altres caràcters del tot diferents i aprendre'n també d'ells. Es una llàstima aquesta robotització a la qual tendim. La creació d' escoles per a nens intel.ligents i per a nens tontos només ens robotitza, ens iguala d'una manera espantosa. Aquesta dreta tan liberal que vol la llibertat demostra una vegada més ,amb aquest tipus de propostes, que en el fons ens vol a tots ben iguals, això si, cadascú col.locat en el grup intel.lectual que li pertoca

Messi -Como decis Vos? Yo hablar en catalufo?

2011-09-14T09:58:00.015+02:00

La grandesa del Barça és Messi. Es cert que Guardiola ha creat un equip que li va de meravella al davanter per treure el millor de si mateix. Però Guardiola sense Messi no hagués guanyat ni la meitat de les copes que ha guanyat amb ell. La grandesa de Messi és que gràcies al seu geni futbolístic pot mantenir-se allunyat d'aquest afany patriòtic d'absorbir els millors en un remolí fet de bandera i de llengua. Molts son els genis que solen acabar farts d'aquest afany patriòtic altrament tan arrugat i tan fals i acaben marxant ofegats i fatigats per tanta hipocresia. I en això Messi no ha claudicat i ha seguit parlant en la seva llengua materna, en aquell argentí tan sec, sense deixar-se engolir per aquest nacionalisme que tot ho malmet, un nacionalisme sempre patètic per la seva covardia i fatxenderia. Messi juga a futbol i ho fa millor que ningú i podria haver après la llengua i parlar-la i convertir-se en un català de socarrel, i de ben segur que, si així ho hagués fet, hauria rebut alguna medalla d'aquestes que el nostre parlament atorga per allò de fer país. Però Messi ha sabut jalar-se la pàtria i en absolut la patria se l'ha jalat a ell. I això ho ha fet sense cap esforç, sense cap eslògan polític, sense xerrameca. Només jugant a futbol. La pàtria, pobrissona, ha intentat fer-se'l seu i res li agradria més que Messi s'ho cregués quan es veu obligat a cridar Visca Catalunya. Tanmateix és tanta la senzillesa, tanta la seva humilitat -aquest sí que és humil- que la simbologia catalana i tota la colla de cretins que la maneguen al seu gust, ha hagut de permetre que aquest noi baixet i amb cara de trapella ignori les proclames tan histèriques que afirmen que si estàs a Catalunya has de parlar en català- Como decis Vos? Yo hablar en catalufo?- Amb Johan va passar el mateix i fou magnífic que ell tampoc claudiqués -i de fet encara no ha claudicat- a l'afany propi de nena histèrica que sempre tenen els nostres pares esprituals amb el català. Afany que prové precisament de la nostra condició de regió i que, cal dir-ho, els mateixos pares de la patria n'han estat els principals cooperadors. Messi, sobretot Messi, que arribà Catalunya de petit i segueix parlant en castellà: Els qui estem cansats de la diarrea patriòtica sempre t'agrairem que siguis el millor jugador del Barça de tots els temps.

Lògica de Lleó

2011-09-13T11:16:00.012+02:00

Una parella que va anar a Kenia a un hotel de luxe ha estat atacada per un grup de somalies i a ell l'han matat i a ella la tenen segrestada. No sé què hi va a fer la gent a països com aquest però cal tenir present que en un país on la pobresa arriba a matar de fam es corre el perill de morir a cops de destral. Quan el meu germà marxà a Africa li vaig dir que en cas de segrest ni es molestés a trucar-me. A ella ,doncs, la tenen segrestada, ves a saber en quina cova l'han deixada, i no vull ni pensar en quines condicions la deuen tenir i a quina mena de xantatges la sotmetran per tal de seguir amb vida.

Molts dels que se'n van a aquesta mena de països pateixen una greu disfunció i pensen que en realitat marxen a un parc d'atraccions on els autòctons son pallassos animadors i on tots els perills de la natura son ficticis. Volen conèixer als pallassos i volen compartir amb ells i després resulta que els pallassos et peguen trets o et segresten. Volen veure els lleons i surten del cotxe per fotografiar-los i el lleó se'ls cruspeix. Al youtube corren videos molt educatius en aquest sentit.

Cal tractar aquesta difunció mental d'immediat. Es imprescindible que construim una consciència col.lectiva que previngui del perill de viatjar a la selva. Una pedagogia, si ho preferiu, que ens eduqui de ben petits a recel.lar de forma automàtica del viatge exòtic. Així com ens hem encarregat de fulminar el tabac, podem fer el mateix amb aquests viatges molt més perillosos que una cigarreta. Un exemple seria obligar a les agencies de viatge a etiquetar que viatjar a Kenia pot provocar la mort. Hi ha molt de pirata a l'Africa, ja vagis a un hotel de luxe o a una tenda d'acampada. Molt de pirata que no va pas disfressat i el mínim que podem fer és avisar.

La noticia ens l'ha llegida una companya de feina que se'n vol anar a Kenia de viatge de nuvis. Val a dir que al principi estava una mica contrariada. -¿Què hi ha Kenia? -li he dit jo amb ànims de fer-la cambiar d'opinió.- Hi ha bufals, hi ha lleons? I si encara els poguéssim caçar!-. No ha servit de res. Se'n vol anar a Kenia i ens ha dit que aquests fets poden passar igual a l'Africa que a Àustria i que inclús agafant el metro a Barcelona pots saltar pels aires. Lògica de lleó, he pensat. Hi ha qui té la lògica al cul.

Medalla d'or del parlament català Jojojojojo!

2011-09-12T10:47:00.008+02:00

Donaren la medalla d'or del parlament de Catalunya a Guardiola. Guardiola és com l'empollon de la classe, com aquell nen que sempre treia excel.lents i els altres li pegàvem collejas al clatell per venjar-nos de tanta correcció. Sempre son aquests empollons els que reben aquestes medalletes i res no em faria més il.lusió que aquestes insignes fossin la mofa de la ciutadania. Que en comptes de lloança rebessin com a contestació una gran riallada ¿Recordeu quan érem nens i l'empollon ens produïa tota mena d'ocurrències bromístiques, però mai una veneració incondicional? Llavors teníem les nostres defenses, però ara sembla que la vida s'ha encarregat de matxacar-nos i la majoria només saben aplaudir l'empollon. Una gran riallada és el que mereixen aquestes personatges tan còmodament entronats!

I no dic pas que Guardiola no mereixi la medalla, dic que la medalla en sí és ridícula com ridícules son totes i cadascuna de les medalles que es donen, aquí i a la Xina. Em pregunto quan la humanitat entregarà medalles a una dona que es prostitueix al carrer per alimentar els seus dos fills. Mai se la donaran! I sabeu per què? Perquè si s'entregués una medalla d'aquest tipus a una puta, tots els cretins que participen en l'entrega, tots aquells que fan de jutges i pares de la pàtria, no se sentirien reflectits en absolut amb la receptora de la medalla. Hem de tenir en compte que la Sandra Rosell, la Nina, els consellers, el president i tota aquesta xusma que fa entrega de la medalla a Guardiola, en el fons a qui se l'entreguen és a ells mateixos. Ells, que s'emmirallen amb la condecaració. Ells, que son els qui decideixen a qui va a parar la medalleta! Quanta porqueria és genera i que ben amagada està!

Les Aparences no Enganyen

2011-09-09T10:08:00.005+02:00

Els meus contactes m'han parlat de la Rigau, coneguts meus que han tractat directament amb ella sobretot quan era consellera de benestar, m'han confirmat que tenia tota la raó quan l'altra dia la qual.lificava de mona peluda de fira. Una amiga meva dedicada als afers socials, una afers que despertarien l'admiració de qualsevol, una amiga que no és pas socialista, sinó de dretes, la qual cosa em fa creure molt més en la opinió que li desperta la Rigau, em va explicar coses que espantarien qualsevol. Això em reafirma en la meva capacitat per entreveure, a través de la morfologia externa dels polítics, la seva qualitat personal. I Rigau, ja des d'un bon principi em va semblar una fatxenda, circumstància aquesta que es va confirmar quan la molt fantasma va dir que deixaria la política si Espanya ens tocava la llengua. També vaig encertar sobre la qualitat personal del Carretilla. Aquella cara de mafiós, aquell bigoti blanquinós no podia dur res de bo a l'independentisme, i encara recordo les vostres protestes quan em vaig dedicar a criticar-lo sense tenir, segons alguns, raons prou justificades. Les protestes que em deien que, per una cara, un rostre, una mirada o un gest, no podia tenir la barra d'atrevir-me a insultar-lo. Doncs ja ho veieu. Carretilla era un col.loca calceta, un xulo piscines dels baixos fons! I Laporta? La web que va crear, una web on ondejava la bandera catalana en tota llur dimensió i que ,a més, tenia un compte enrere com si ell resultés el nostre salvador. No podia haver-hi res de positiu dessota aquella web, res que no fos un saltimbanqui amb aires de profeta. Ens hem de fiar de la nostra intuïció i més quan es tracta de fer-nos una opinió sobre un polític. I si bé és cert que és relativament fàcil dir que un polític és un miserable i després encertar, no sempre hem de caure en el parany de creure aquell "dit" nefast que diu que les aparences enganyen. Les aparences no enganyen quasi mai, al contrari, l'aparença d'una persona ho diu quasi tot d'ella. Ara per exemple tenim a Rublacaba, i és cert que ha fet coses que el tipifiquen directament de macarra, però només amb la cara que té, un ja pot endevinar de què està fet aquest home. La cara de bruixota, aquella bruixota del Mago de Oz que apareixia amb l'escombra entre cames per atemorir la Dororthi. Mireu la peli, mireu la cara de la bruixa, i veureu a Rubalcaba el conspirador. Per tant, si no sabéssim res de la truculència d'aquest poca vergonya, mirant-lo atentament, ja ens en podríem fer una idea. Cal fiar-nos de l'aparença de la persona, d'aquella primera impressió que el teu jo fotografia deixant una emprenta inequívoca en l'anima. I l'ànima en rares ocasions s'equivoca

Miquel Bofill o del senador que ha vist Bravehearth masses vegades.

2011-09-08T09:44:00.005+02:00

Miquel Bofill deu haver vist masses pel.lícules de Mel Gibson. Aquests de Erc tenen una propensió a la èpica de fullaraca francament patètica si tenim en compte que ells i només ells donaren suport Montilla durant vuit anys. Els enemics -si n'hi ha- no són els espanyols, els enemics els tenim molt més aprop. Son aquests pelandrusques que han vist Bravehearth varies vegades i que disparen a l'aire com energúmens allà on precisament haurien de callar. Perquè vosaltres, Miquel Bofill, sou els menys indicats per donar lliçons de llibertat a ningú i encara menys als espanyols. Vosaltres, que vareu fer possible que Montilla governés durant vuit anys només per salvar el cul de la cadira del poder: heu perdut tota credibilitat, que ho sapigueu!

Si a més considereu, que Catalunya no té cabuda en la Constitució espanyola, en comptes de fer el ridícul al senat i anar de Bravehearths per la vida, primer hauríeu de resoldre els problemes de casa. Insteu al parlament català a presentar una proposta al parlament espanyol de modificació de la Constitució. Insteu a que Ciu, sobretot Ciu, us recolzi en aquesta proposició. I si ho aconseguiu, llavors aneu al congreso de los diputados i feu les coses com s'han de fer. A qui heu de cridar és als convergents, però no pas als senadors espanyols, que francament, estan farts de la vostra trempera gallinàcia. Ara bé, si sabeu que Ciu no us recolzarà, espantats com estan sempre en perdre vots si accedeixen a propostes com aquesta, llavors calleu, boca tancadeta si us plau, i accepteu que, ara per ara, el problema de Catalunya és que els catalans no volen sortir de la Constitució.

Heu vist Duran alguna vegada dient al congreso que Catalunya no té cabuda a la constitució? Oi que no? Doncs no hi ha més a parlar. Els catalans que voten Ciu, i son molts els catalans que els han votat, volen que siguem regió, volen això i cal respectar la seva voluntat. El dia que Catalunya realment no tingui cabuda en la constitució serà perquè els catalans hauran votat per majoria una opció política que dirà sense embuts el que digué Bofill al parlament. Mentre els catalans votin Duran , boca tancadeta, colla de cretins, perquè, francament, amb la poca representació que teniu a Catalunya, amb els vuit anys de fer de putes dels sociates, amb la quantitat de vots que heu perdut, el millor que podeu fer és callar.

Ciu i El planeta de los simios

2011-09-07T12:10:00.012+02:00

Irene Rigau digué: " Si he de deixar la política per la llengua, ho faré" Quan un home es dona de cops al pit talment com un orangutà, la imatge en sí és ridícula, i, encara més, si els cops se'ls dona l'Oriolet Pujol, fill com és del pater-famílies, a qui tot li és concedit. Són els cops del fatxenda, però almenys l'Oriolet és un home i aquest posat d'orangutà ja el tenim nosaltres quan hem de marcar paquet. No hi ha ,doncs, un contrast tan bèstia i la imatge ens és natural ja que home i orangutà som animals peluts i tots dos tendim a gratar-nos els collons. Però quan ,en canvi, els cops al pit se'ls fa una dona, i encara més, una dona com la Rigau, la imatge que et ve al cap és la d'una mona peluda pujada dalt de l'arbre. I aquesta visió, superposada a la de la dona en qüestió, contrasta espantosament amb la delicadesa i cura que els nostres gens atribueixen a una femella. Es com si la Rigau s'hagués tocat el cony mentre deia " Si he de deixar la política blablablaba" Per aquest mateix motiu, les mones feministes lletges i sense cabellera, masclots d'ultratomba, se'ns fan tan estranyes als homes, i en canvi, aquelles que son joves i guapes i mostren els pits, se'ns presenten més simpàtiques: son feministes, sí, però almenys ens les podem follar. Tot en aquesta vida s'explica a través del membre i posats a tolerar una dona en política, almenys hauria de cuidar les formes i no donar aquesta imatge de mona de zoo que va donar la Rigau.

Dit això, la consellera hauria d'anar més calmadeta per la vida, no fer-se la valenta com si estigués al front, no vendre'ns la moto d'una manera tan vulgar, no donar-se tanta importància, perquè a fi de comptes no en té cap d'importància, i de ben segur que, si deixés la política, ningú perdria ni una hora de son, vull dir que ens importaria un bledo si és ella o és un altra mona la que es dedica a gestionar la conselleria d'ensenyament. Rigau, com qualsevol altre espècimen convergent, no és més que una covardica, una arrugada com l'Oriolet, com Mas, com el portaveu clon de Mas, com tots els que s'han dedicat a cantar els segadors amb tota la seva força còmica i després han vetllat per la nostra condició de regió espanyola. El que passa, però, és que quan algun sòmines d'aquests es dóna cops al pit, veus un orangutà i no t'espantes. Però ,esclar, quan qui se'n va a la guerra és una donota com la Rigau, el sustu és absolut, el contrast amb la mona de fira és espantós i un acaba per posar-se el Planeta de los Simios per riure una estoneta! En la peli, per cert, surten els convergents ben caracteritzats! L'orangutà gran és el Pujol i la científica és.... La Joana Ortega?. Doncs no, en absolut, la simia de la peli li dona mil voltes a la Joana l'estafadora!

El Bilingüisme a Catalunya ¡Corregit!

2011-09-06T10:31:00.022+02:00

Tinc la impressió que Ciu podria haver estat la responsable principal d'aquesta sentència del Tsj de Catalunya. Una trucadeta de Mas al president del Tribunal -aquestes coses passen i la separació de poders és relativa quan es tracta de sentar jurisprudència sobre temes polítics- i ja tenim la batalla servida. Batalla que confereix la raó de ser al nacionalisme i sense la qual aquest mateix nacionalisme no existiria. Exaltació de la bandera, del cant patriòtic, sí, però sobretot exaltació de la llengua i ús de la llengua com a arma política, ja que a nivell institucional no tenen res a discutir amb Espanya que no sigui aquestes banalitats. En cap cas pretenen discutir sobre allò que és essencial i font del problema, és a dir, sobre la nostra condició de província. Perquè si Ciu digués clarament que vol que continuem sent província -que és el què vol- no hi hauria res més a xerrar i només quedaria acatar la legislació espanyola. Pretenen ,doncs, amagar el debat essencial i xerrar sobre allò accessori, sobre la nimietat, volent donar a la nimietat la transcendència deguda. Així viuen, i bé que viuen els nacionalistes!

La sentència del Tribunal obliga a la Generalitat a assegurar a les tres famílies demandants una educació en igualtat de condicions entre el català i el castellà. No va més enllà perquè altrament no podria anar més enllà. Una sentència del Tsj promoguda per una demanda interposada per particulars només pot satisfer les pretensions d'aquests demandants, però en absolut pot ordenar la modificació de la legislació autonòmica que en aquest sentit hi ha a Catalunya. Això ho pot fer el Constitucional però no el Tsj. Per tant l'únic que haurà de fer la conselleria d'educació és donar sortida a la necessitat bilingue d'aquestes tres famílies però no s'haurà pas de modificar el sistema educatiu. No cal, doncs, fer tant rebombori. No cal, però el crit de guerra va de conya per marcar paquet...Ehhh Oriolet Pujol!

Comprenc, però, que moltes sentències d'aquesta mena podrien modificar tàcitament la legislació catalana, perquè al haver-la d'adequar a les sentències, ja s'estaria modificant. Cinc mil famílies podrien posar demanda conjunta i el sistema educatiu català hauria d'adequar-se a les seves pretensions. Però en qualsevol cas, això no ha passat, i si passés, la culpa -si hi ha culpa- no la tindria el Tribunal i tampoc no la tindria Espanya. Espanya sap el què vol i el què vol està ben especificat a les lleis. El Tribunal només aplica la llei i aquesta és molt clara: la Constitució és molt clara! Els Tribunals, a més, estan obligats a fer ús d'una argumentació legalista no pas sentimental, naturalment-. La culpa, doncs, seria nostra i només nostra!

Si volem tenir les nostres lleis i no dependre dels tribunals espanyols -el Tsj de Catalunya és un tribunal espanyol- l'únic camí és la independència. Sense independència, qui mana és l'estat legislatiu, no pas l'estat sentimental. I ara per ara, una majoria de catalans no saben el què volen i encara menys farien res per assolir el què volen en cas que ho sabessin. En aquest estat de confusió, alimentada sobretot per Ciu, és natural que imagini a Mas fent trucades per aquí i per allà, inventant-se guerres amb Espanya per mantenir el galliner ben alterat! Per mantenir la confusió que els dóna vots i els permet governar! Riinggggg

Pescar

2011-09-05T10:44:00.012+02:00

Hi ha aquest deixar-se endur per el so de les onades, per aquest ritme sincopat de la mar que s'introdueix dins meu i m'asserena. Si trec un peix, l'emoció és vivíssima i llavors hi ha un contrast considerable entre la relaxació anterior i el ritme salvatge, atàvic que em sotmet del tot mentre el peix clava les estirades. Em converteixo en una mena de depredador o d'home de les cavernes. Quan veig el peix pujant per entre les roques, el seu color blanquinós té la lluïssor forta i brillant d'un diamant. Treure un peix és una manera de desapegar-me de mi mateix i viure l'instant en una potent esplendor. Hi ha ,doncs, un gronxament entre la calma i el nervi, entre la buidor mental i l'agitació del moment de la picada. I aquest balanceig entre dos moments que semblen oposats és per a mi l'autèntic sabor de la pesca.

A Vilanova hi ha un lloc prou bo on ara es treu bastant peix. Però hi ha el problema de la quinqalla, de tots els pescadors agressius, provinents del baixos fons que acudeixen en tropa, ben armats fins a les dents, amb l'objectiu de treure peix per després vendre'l. Son els aturats i a força de d'anar-hi cada dia, s'han fet uns autèntics professionals. La seva fatxenderia em posa una mica nerviós, la manera que tenen d'aclaparar el meu espai vital, les seves cares dures, exemptes de badoqueria, les pells excessivament colrades pel sol., tot plegat em violenta. Ahir per la tarda, sense anar més lluny, vaig llençar la canya i encabat vaig jeure a terra, vaig treure aquesta mateixa llibreta i em vaig posar a escriure. Doncs bé, un d'aquests quinquis em va dir - Así no vas a pescar nada , tronco, tienes que mirar la caña-.

Per això avui he vingut a un rocam solitari on l'ambient és més sensual. No siguent un lloc tan bo per treure peix, sí que ho és per passar l'estona sense que ningú m'emprenyi. I quan hi ha pescadors, aquests són més ociosos, més badocs i silenciosos. He tret dues mabres petites i una l'he poguda llençar de nou al mar, però l'altra ,pobre, tenia l'am tan capficat en la boca que ,al treure-li, he acabat matant-la! L’he deixada una estona sobre la roca, pensant que podria servir d'àpat al gat de la comunitat, però finalment l’he agafada per al cua i amb totes les meves forces l’llençada també al mar. Al llençar-la amb força li he donat dignitat a la seva mort. Aquesta ,si més no, ha sigut la meva pretensió.

Tarda- Nit

2011-09-02T13:35:00.006+02:00

Arribo a Vilanova a les sis de la tarda. Surto del tren i la xafogor s'apodera de mi. Gracies que tinc piscina a casa i puc refrescar-me tot fent unes piscines. Nado una estona, faig brasa, xino xano, lentament, i després vaig accelerant el ritme. Dins el magma blau floten ,mandrosos, tot de mosquits i algun branquilló. Quan trec el cap a la superfície per respirar veig dues noies assegudes en unes gandules. Les dues son boniques. Una d'elles du un tanga florejat i mostra el cul i l'altra porta uns shorts curtíssims: Tenen tot l'aspecte de ser força narcisistes, de mirar-se al mirall amb les cames obertes mentre s' introdueixen vibradors de tota mena abans d'anar-se'n a fer nones. Això m'anima per seguir nadant fins assolir el meu propòsit: fer trenta piscines. Quan surto de l'aigua les noies em llencen mirades escrupoloses, però després giren el cap amb indiferència i m'ignoren ja per sempre

Em pego una dutxa per treure'm el clor del cos i tot d'una arriba la meva sogra. Ha anat a passejar pel poble i porta un llibre a la mà. Es El Secreto, un llibrot d'auto-ajuda que li va regalar una amiga nostra pel seu aniversari. Li pregunto si li agrada i em mira amb cara compungida i em diu que és horrible, un disbarat de llibre i em posa un exemple del què significa El secreto per aquests galifardeus: una dona amb càncer de pit que es cura a base de pelis còmiques sense quimio i sense cap tractament., només amb el pensament positiu! Com ella és pediatra, és natural que el llibre l'hagi defraudada. Em diu -Decir que una mujer con cáncer de mama se puede curar con peliculas cómicas es una cooperacion necesaria al homicidio universal-. La meva sogra té raó. Des que ha arribat a casa nostra ja s'ha llegit tots els llibres que tinc de Simenon. Es una dona culta, silenciosa, xerraire quan beu Vall damm, molt baixeta, du texans i bambes i sempre està de bon humor. Però avui està magnànima, jovial: l'ha trucada el president de l'associació de pediatria per dir-li que, quan tingui enllestits els tràmits burocràtics dels papers, la col.locaran en un centre mèdic: es veu que manquen pediatres...

Passada una estona arriba la meva dona. Està radiant amb el seu uniforme. Avui ha tingut feina amb els creuers. Li ha tocat fer Ceck In i ha revisat més de dos cents passaports. Però està molt contenta. De fet, des que va trobar feina es mostra sempre alegre! Mai l'he vista queixar-se, al contrari, dona les gràcies a la companyia per haver confiat en ella.

Passo la tarda assegut al sofà bevent Voll damm i mirant la tele mentre escolto el tràfec de la cuina. La meva dona i la sogra preparen un sopar mexicà. Quan entro a la cuina, hem manen que surti d'immediat, que avui és el meu aniversari! Sopem tacos, Guacamole i ens bevem una ampolla de vi blanc entre la sogra i jo. La meva dona no beu des que fa règim. En acabat posem la tele, fem zapping i ens aturem en la peli Kramer contra Kramer. Tota feminista hauria d'estar obligada a veure aquesta peli. Aquests donotes menja conys que pensen que els homes no som capaços de tenir cura dels nostres fills! Benvinguda sigui la custòdia compartida! Me'n vaig dormir una mica begut i caic en cinc minuts. Zzzzzzzzzzzzz

Atrapa un Millon

2011-09-01T12:04:00.011+02:00

Vull participar en el concurs Atrapa un millon. El programa m'agrada i el Sobera em cau bé. Acabo de trucar al càsting des de el telefon de la feina -la trucada és caríssima- i m'han dit que es posaran en contacte amb mi. Vull anar-hi amb un company de feina que té una cultura molt vasta, vull dir que s'interessa per qualsevol cosa. Ell també hi vol anar i avui hem estat jugant en hores de feina- només faltaria- al concurs online de la Web i hem guanyat una bona pasta., fictícia, esclar. Un amic que va provar sort al casting i no el varen agafar m'ha dit que busquen persones espontànies i simpàtiques. Bé, això ja m'ho imaginava, així que caldrà somriure sense semblar que ho faig forçat. Pero cal dir que, donades les meves habilitats teatrals, tampoc no em serà pas difícil. Altrament, quan vull, soc molt espontani i simpàtic, o això em diuen les meves estimades companyes de feina: "Jordi cuando quiere es muy simpático". Si, és cert, tinc fama a la feina de ser una mica misantrop i d'anar molt a la meva, però a la vegada, també de ser un paio agradable quan em ve de gust ser-ho. En fi, espero tenir sort i que m'agafin. Anar al programa i guanyar un milió d'euros!

Quan era més jovenet vaig fer de figurant d'un munt de series i pelis . A la peli La ciudad de los prodigios, el director - el Camus- em va agafar per separat, em va dir que volia que interpretés un petit paper, i llavors em varen maquillar i la Emma Suarez, que en aquella època estava bastant bona, va haver d'esperar a que jo fes la meva minúscula interpretació. Recordo que els demés figurants em varen dir - Oye tienes que protestar y que la agencia de figurantes te pague más., te han sacado un primer plano y has hablado!- la qual cosa significa que els aspirants a artistes tenen una vena sindicalista bastant remarcada. Al programa de la Mari Pau Polvet vaig tocar els bombos amb un cantant de nom Tontxo. Potser avui m'ha tornat la vena showística que duc dins...No ho sé!

Heribert Barrera

2011-08-31T12:44:00.018+02:00

Heribert Barrera fou un ressentit impotent que, veient que els nostres no eren capaços de construir un estat, culpà a la immigració del perill d'una possible destrucció de la cultura i llengua catalana. Barrera podria haver criticat amb força elements espanyolitzadors tals com la Vanguardia i Ciu i els podria haver criticat com els principals còmplices d'una possibilitat de perill de destrucció de la cultura catalana. En comptes d'això preferí focalitzar el perill en la minyona immigrant no fos cas que focalitzant-lo en Convergència i en Pujol deixés de ser un heroi català!

Barrera sabia que una província no pot tenir mai un poder polític prou ferm que doni fortalesa suficient a una cultura. Sabia que aquest fet complica la obligació tàcita que l'immigrant hauria de sentir d'aprendre la llengua i d'arrelar-se al país. Barrera sabia que l'immigrant que entra a Catalunya té la sensació- natural- d'entrar sobretot a Espanya i sabia que, donada aquesta circumstància, es preocupa més de fer-se espanyol que no pas català. Malgrat saber que la culpa d'això és que Catalunya no té estat, culpava l'immigrant dels nostres mals i no pas als catalans, únics responsables d'aquesta situació de feblesa política i de condició provinciana.

Barrera tenia un concepte immovilista de la pàtria i qualsevol màcula, fos andalusa o Peruana, havia d'ésser extirpada de Catalunya perquè suposava un perill. Feia ús del terme "dolent" i així les sevillanes eren dolentes per Catalunya perquè podien fer perillar un altre ball tradicional català. Seguint el seu raonament, la cultura d'un territori no es podria propagar, no es podria dur arreu del mon perquè hi hauria el perill que aquesta cultura extirpés la cultura autòctona del país on es propaga. No sé si a Barrera li haguessin agradat les sardanes ballades a Escocia o també les hagués considerat dolentes per posar en perill el Ceilidh. Segurament No!

Barrera volia en els altres el què ell no va voler per sí mateix. Volia que l'immigrant no fos benvingut a casa nostra quan a ell el deixaren entrar a França i allà prosperà en la seva carrera científica. Volia que un Africà que escapa de la fam i arriba a Espanya fos expulsat sense contemplacions en cas de no tenir papers. En això prioritzava l'exili per raons patriòtiques a l'exili per raons fisiològiques. El primer, segons ell revertia de glòria i per tant l'havíem de protegir. El segon, era un tio molest que destruia la nostra essència i per tant l'havíem d'expulsar. Per aquest mateix motiu trobava més respectable un assassí etarra que un assassí amb mòbil monetari. El primer actua per motius patriòtics., el segon per motius estomacals.

Com tots aquells que anteposen la pàtria a l'estómac dels seus fills i respecten més un acte repulsiu perquè s'ha perpetrat en nom de la pàtria, era tot ell patètic i com a tal no el podem convertir en el nostre heroi.

Els Emprenedors

2011-08-30T09:47:00.009+02:00

Un dia vaig dir que els emprenedors eren uns carallots tots ells i que sense aquests energúmens tots viuríem molt millor, follaríem més i fumaríem més petes. Tot plegat aniria pistonut i de ben segur que no ens mataríem amb metralletes. Potser no hauríem baixat de l'arbre encara, però no hauríem de sotmetre'ns en silenci a la raça d'homes dominadora com fent veure que ells tenen raó. Si de cas viuríem menys i ràpidament se'ns menjaria un lleó.

Des que vaig deixar l'adol.lescència enrere i em vaig convertir en un jove que havia de cercar feina, vaig veure clarament que la meva tendència contemplativa alhora que burlesca seria difícil de compaginar amb la gravetat, ordre i disciplina terrenal que ens demanen a les nostres empreses. Com no tenia talent per l'art -per molt que m'insistiren a que em dediqués al teatre-, vaig haver de passar pel forro i vaig estudiar la carrereta de dret perquè bé m'havia de guanyar la vida. Vaig triar dret perquè ,posats a guanyar-me la vida, no volia estafar ningú i encara menys estafar-me a mi mateix estudiant una carrera com Filosofia o Periodisme o una altra parida per l'estil. Vaig triar doncs dret per la seva vessant pràctica i no estic del tot penedit d'aquesta tria perquè he assolit el meu propòsit d'arribar mitjanament bé a final de mes. Aquí cal recordar aquella cita del Pujols que deia alguna cosa com aquesta " Si ja és trista la vida, imagina't que te l'hagis de guanyar! Un tio catxondo el Pujols aquest...

La principal lacra dels emprenedors és que no suporten els homes que no sabem compaginar alegrament la nostra tendència a la broma i la distracció amb la severitat i manca d'ironia que demana la feina. Ens veuen amb ulls malignes i en el fons ens odiarien sinó haguéssim après a dissimular. Ells, els emprenedors, poden gaudir un dia en un cinema o amb la lectura d'un llibre, però en acabat es tornen greus i es posen a treballar amb aquell posat sever. I el cert és que gaudeixen treballant, ho fan amb alegria i si van a un sopar d'empresa, encara se n'alegren més. En canvi, els qui tenim una propensió morbosa a la divagació, quan acabem de veure una pel.lícula o de llegir, ens sentim tristots perquè l'endemà haurem de tornar a la nostra oficina en comptes de viure les magnífiques aventures que hem vist a la pel.lícula. No sortim a la superfície amb tanta traça i tothora voldríem estar ballant. La realitat se'ns escapa i preferim somniar! Som uns carallots

El cas és que jo no tindria cap objecció amb aquesta tipologia de caràcter emprenedor sinó fos perquè ells ens han guanyat la partida per golejada i sobretot si no consideressin que el seu caràcter és el bo, el digne i no se sentissin amb el puto dret d'alliçonar constantment a aquells que no gaudim amb la seva maleïda severitat. Últimament, per exemple, veig molt de saltimbanqui emprenedor donant lliçons sobre l'esforç i la disciplina i la veritat és que un acaba cansant-se de tanta xerrameca.

Es lògic que ells hagin guanyat la partida a uns palurdus com nosaltres, somniadors amb ànima de mariner, i ens hagin dominat com si fóssim vedells. Al capdavall ells tenen l'energia vital, son homes de la terra, ells gaudeixen amb l'artcile 36 i nosaltres ,en canvi, vivim a la lluna i gaudim amb l'última escena de Esplendor en la Hierba. No podria ser d'una altra manera. Però que no es creguin més intel.ligents i més posseïdors de la veritat que nosaltres, perquè ja fa temps que no ens mamem el dit. Hem après a dissimular, solament això: com no tenim ni talent ni collons, ens tornem camaleons i així ens passa la vida, però dins nostre hi ha el gran somriure de qui sap ballar i dins d'ells només hi ha la gravetat d'una bona calculadora digital.

Guardioleta!

2011-08-28T11:13:00.015+02:00

De què ens serveix el futbol, la rivalitat magnífica entre el Barça i el Madrid si en acabat no podem cridar Boti Boti Boti madridista qui no voti? Per què el volem el futbol sinó és per esplaiar-nos i extreure els nostres instints més passionals? Per veure la piloteta, només? Guardioleta insulta al soci, insulta a l'aficionat que acudeix al partit quan amb un sol gest diguem-ne despòtic mana callar-los. L'ínsult no és exprés com els de Mouirnho sinó sinuós, tàcit, un giravoltar el dit d'una banda a l'altra. Però és un insult en tota regla. Es un gest que senyala què espera Guardiola del soci: un espàrrec com el seu segon Tito Vilanova, espera!

El futbol és sobretot una guerra en un terreny de joc, una batalla èpica que, en comptes de lliurar-se a base de matances, es lliura amb una piloteta. I si bé és un joc molt bonic, la transcendència s'adquireix quan el joc es torna metàfora i sobresurt la gesta de les legions! El futbol brilla quan el públic Bota! El què vol Guardiola és que el soci dugui amb timidesa la seva passió, vol que se la guardi a la butxaca i la tregui a passejar sibil.linament. Vol que siguem hipòcrites, ens vol castrar la nostra mala llet! Es un egolatra! Sembla un Deu que ordena timidesa davant l'absolut perquè només ell és digne d'admirar la seva creació!

El nostre Deu cristià -l'autentic-, al contrari que Guardiola, ens lliura la seva bellesa perquè la puguem admirar i ens hi puguem barallar! Rebossa generositat el nostre Deu. No és un egòlatra com el profeta Guardioleta!

Hi ha, però, en Guardiola la certesa del geni. Es un geni i mai ningú havia fet brillar el futbol com ell ho fa amb el Barça. Aquest fet és un contra pès a la seva vena de missatger diví, un contrapès prou important que d'altra banda fa que el soci el veneri i no posi en dubte cap dels seus actes! Ell diu Stop a la festa del Boti Boti i el públic, encegat com està amb el seu futbol, obeeïx sense protestar.

A mi m'agradaria que entre els aficionats i Guardioleta hi hagués més tensió, més amor-odi, un seguidisme que fos també crític, i quan Guardiola fes amb el dit el gest del No, els socis també tinguessin el seu criteri per contestar-li que Si, que ells el que volen és també insultar!