Reconstruïr Notre Dame.

L'home actual no és capaç de fer una catedral gòtica. Tenim tecnologia però ens manca l'ànima. A mesura que hem anat deslligant-nos de la idea de déu, i en definitiva de qualsevol pensar metafísic, hem perdut també aquesta ànima fàustica que travessa l'espai i es perd en la seva infinitud; hem perdut la gràcia que es plasma en la Gioconda, amb l'espai infinit al lluny, i el rostre i la mirada perduda de la dona en la proximitat. Sabem fer mòbils i podem enviar emails, i així travessem l'espai físic, venerem la física i llurs construccions o fórmules matemàtiques, però la física no comprèn l'espai o el comprèn massa i el conjura i per això diu que tot és matèria fosca; per evitar afirmar que no té idea de què és el no-res. La física omple el no-res de matèria fosca i intenta no pixar-se de riure amb aquestes afirmacions.

En la reconstrucció de la Notre Dame relluirà la tecnologia diàfana i sense sinuositats. Veurem com els racons de l'espai queden completament amollats en un tot uniforme. L'home actual ja no sap conjurar l'espai infinit i per això és del tot incapaç de reconstruir i ja no diguem de crear una càtedral fàustica. L'home del segle X, temerós de déu, en el sentit de viure atent a déu, s'ha transformat al llarg dels segles en un home incapaç d'esculpir la pedra, és un home amb una concepció de l'espai sense direcció, sense història, sense un ànim de destí. L'home actual està cansat i en conseqüència ha perdut la fe, la fe profunda, la fe que no va emparellada amb cap religió; creu que som àtoms que s'acaben destruint, àtoms que hom talla i talla per meitats intentant comprendre la infinitud de la matèria; l'home ha passat a creure excessivament en la matèria, i ha perdut l'esperit. La mateixa paraula esperit és ridícula als seus ulls. L'home ja no posa la matèria objecte de la seva percepció al servei del seu esperit, sinó de la seva intel·ligència més sintètica, el món circumdant li sembla massa vertader, el món conceptual, tant matemàtic físic com lingüístic, és un dogma per a ell, ha deixat de percebre l'espai en tota llur profunditat, i només està atent a allò que es fa present, li és indiferent que el pa es converteixi en cos, la transsubstanciació li sembla una deformació intel·lectual, ell està només atent a allò que es fa present.

Per crear una Notre Dame avui hauríem de tornar a fer reviure l'ànima fàustica, aquella que parlava i interpel·lava directament a un deu totpoderós i a la vegada creava fórmules matemàtiques, l'ànima de Descartes o de Pascal, matemàtics tots dos, però també temerosos de déu i de l'espai insòlit. Homes fàustics.

Ens manca la fe, i l'espai és massa físic per a nosaltres. El mateix passa amb totes les altres arts. La pintura i la música estan en decadència total, el futur que hom augura per a elles és molt negre, impossible caure més baix, estem massa corromputs per la psicologia i una concepció excessivament mecanicista de l'home. Hem deixat de creure en una ànima immortal deslligada de tot concepte de matèria, déu ens ha deixat d'interessar i n'estem orfes, no creiem en el més enllà, ni en els àngels, ni en res que no sigui allò que es fa present, el forat negre per fi localitzat, en conseqüència no sabem fer catedrals com no sabem pintar ni fer música. Sabem calcular la distància entre la terra i la lluna, calculem la realitat i ens la fem nostra, però perdem en bellesa, ànima, direcció, profunditat artística. La matèria no està supeditada a la fe i a l'esperit. L'hem convertit en dogma. En dogma hem convertit la catedral de Notre Dame.