Els independentistes han perdut la fe


Els independentistes han perdut la fe. En els primers anys del procés qui més qui menys creia que era una possibilitat ben real que Catalunya esdevingués un estat independent. Ho creien de debò i creien a més que la independència la tenien a tocar. Avui, només un grapat de processistes creuen que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. A tu et diran que efectivament encara s'ho creuen però en el seu interior saben que no és així. Com a molt veuen la independència com una possibilitat llunyana. Molt llunyana en el temps.

Alliberats d'aquesta creença és natural que les enquestes cada dia siguin més favorables al no. Estem els que no hem sigut mai independentistes, però també els que es van apuntar diguem-ne per moda a l'onada processista i potser anaren inclús a alguna manifestació sense tenir gaire consciència política del que estaven defensant. Aquests, que no són pocs, comencen a tenir clar que Catalunya no serà independent i que val més dedicar els esforços a altres reivindicacions polítiques diguem-ne més palpables i efectives pel país.

A més, els dirigents processistes (em nego a nomenar-los independentistes) poden riure tot el que vulguin amb les inversions dineràries de Rajoy a Catalunya que només falta que s'ajunti la pèrdua de fe en la independència amb les inversions reals de l'estat a Catalunya perquè encara més i més catalans deixin ja de pensar en la independència com a quelcom possible i comencin a pensar que la realitat són els diners invertits al país. Quan un comença a no creure en la independència lògicament comença a deixar de ser independentista o, si més no, comença a veure amb bons ulls que Catalunya continuï dins d'Espanya en tant és l'estat espanyol que exerceix una política que dóna resultats, no els dirigents independentistes, que es passen el dia parlant del mateix sense que es produeixi cap resultat beneficiós per la butxaca.

Ho dic també per tots els que ens venen la història colonial de Catalunya, que o bé són els que saben que és mentida però ho diuen per reforçar la tesi independentista, o bé els que s'ho creuen perquè no han interioritzat què és un estat. Són els que confonen la magnificència d'un estat amb la colonització, la majestuositat d'un estat amb la colonització, els que confonen la llei i la seva aplicació sense concessions amb la colonització. Son els que creuen que una tropa de soldats de l'exèrcit espanyol fent practiques per Collserola és una mostra de la colonització de l'estat a Catalunya. És una confusió bastant habitual, una confusió estètica, en bona part, de la que s'aprofiten els intel·lectuals que saben que no som colònia però venen aquesta falsa realitat per reforçar el relat independentista. Un discurs que anirà perdent força a mesura que l'estat es faci més present a Catalunya amb propostes que suposin un benefici directe pels catalans.

De moment, Rajoy ha esperat el temps necessari per començar a intervenir a Catalunya, i no ho ha fet desplegant els tancs per la Diagonal, tal com somnien els independentistes, sinó amb diners. Amb una quantitat específica i comptable de diners. O amb la realitat, que pel cas, ve a ser el mateix.

No hay comentarios: