Fractura social a Catalunya

Un dels arguments que ha circulat en aquests anys que portem de procés al no-res, és que hi ha fractura social a Catalunya. No n'hi ha de fractura social a Catalunya. O si n'hi ha és tan sols entre tarats, però en aquest cas són ells que ja vénen fracturats de casa. Tots aquests que diuen que el procés ha desunit famílies o ha trencat amistats. Perdonin, si el procés ha trencat una amistat, senyal que aquesta amistat era una merda. I si el procés ha trencat una família, senyal que la família estava ja trencada per vés a saber quins motius. Que es fracturi una amistat o una família per una qüestió política. On anirem a parar.

En el meu cas, tinc amics independentistes, independentistes fins al moll de l'os, amb els que discuteixo de manera agradable i no tan agradable, i potser ens posem a cridar una estona, però sempre, sempre hi ha un to bromista de fons i mai oblidem que abans de tot som amics, i que la política al costat de l'amistat no és res més que xerrameca estèril.

També estan els que es queixen que molts unionistes no puguin dir-ho en públic que són unionistes, com si de fet fos responsabilitat del procés la manca de caràcter o de fermesa dels que callen perquè no els mirin malament, o perquè directament no sabrien com defensar la seva postura política. No comprenc, però, quina culpa podria tenir el procés en aquest cas. La culpa- si és que hi ha culpables- en qualsevol cas seria dels que callen però no pas del procés i encara menys d'aquest procés que tot ho redueix al folklore i la festeta.

Els pitjors de tot, però, no són els que callen, pobrets, dèbils de caràcter i porucs d'enteniment, els pitjors són els fanàtics, que justament solen ser els mateixos que afirmen que hi ha fractura social a Catalunya, els sectaris que mai s'entaularien amb els que són del bàndol contrari. Aquesta tropa no molt majoritària- tot cal dir-ho- que odien als independentistes pel fet de ser-ho. O a la inversa, aquesta colla d'independentistes que odien els que som i volem continuar sent espanyols. Odiar algú per la seva ideologia com si la teva fos el bé absolut- que ho és segons ells- i la de l'altre el mal més descarnat. Fracturats que acostumen a viure a tuiter, amagats, tot cal dir-ho, dessota de l'anonimat, no fos cas que, en la seva paranoia, algú els volgués pegar un tret.

Són aquests que creuen que per tenir un parell de milers de seguidors a tuiter s'han convertit en valents soldats que estan lluitant per una causa. Com si el procés fos una guerra en què ens haguéssim de matar els uns amb els altres. La propaganda que alguns practiquen per quatre pintades de no res en una seu de partit. Com fan de ràpid una exposició dels fets tractant-los d' atemptat terrorista. Les ganes que tenen de convertir-ho tot en guerra, perquè són soldats ells, soldats valents i coratjosos que es juguen la vida en un país envaït per la violència.

És per pixar-se de riure, és clar, però com he dit són fanàtics assedegats d'odi i per això tracten d'amplificar una violència que mai ha existit i de digitalitzar-la a través d'eslògans com més èpics millor. Comèdia, tot comèdia, ja que l'escenari afortunadament no dóna per més. Els tarats, els fanàtics, els que ja vénen fracturats de casa, els imbècils de sempre, vaja.