Veritats inofensives.

L'altre dia, a raó de la mort del Leonard Cohen, vaig tenir una discussió amb unes companyes de feina només perquè vaig dir que encara estava esperant que morís unA LeonardA Cohen, en el sentit que els homes en general tenen més talent artístic que les dones, la qual cosa és una obvietat i a més són faves comptades: només cal comptar els grans artistes homes i les poques quasi inexistents genis artistes dones i encabat fer la regla de tres per saber que en efecte les dones més aviat van faltades de talent artístic, així com també, filosòfic, que és el que vaig dir després a les meves companyes, en un crescendo que, de sobte, em sortí de dins, com sempre em passa: començo i no tinc aturador, però sense mala llet, més aviat amb un posat bromístic que no obstant crea de vegades un ambient certament enrabiat entorn les meves col.legues, amb les quals, d'altra banda, acostumo a dur-me d'allò més bé.

El que em sobta és que s'emprenyin quan els diu unes veritats tan inofensives a la cara i que s'ofenguin amb tantíssima facilitat; aquesta facilitat amb què s'ofenen per una cosa que almenys en aquest cas és claríssima. Van acabar dient-me que aquest argument meu posava de manifest que jo em sentia superior a les dones, cosa que és vertadera i falsa a la vegada; vertadera perquè jo em sento superior a totes les dones però també a tots els homes, més que res, per una raó òbvia de supervivència del meu jo; i falsa perquè en tot cas em podria sentir superior si fos jo l'artista geni i tingués al davant tot un seguit de dones artistes sense cap talent, d'aquestes que en trobes per totes bandes, que fos jo el Goya i elles les Frides calo, però en el meu cas ¿com em podria sentir jo superior partint d'un argument generalista que en res les afecta a elles i en res m'afecta a mi en tant ni elles ni jo som artistes?

Encabat, esclar, les meves companyes van treure l'excusa de sempre, l'excusa de l'opressió, una excusa que fins a cert punt podria servir per als segles anteriors al vint però en absolut pel segle vint i ja no diguem pel segle present en què els homes continuen sent immensament superiors pel que fa a la creació artística a les dones. I no passa res, no comprenc a què ve tanta indignació per una diferència que ves a saber d'on ve, però que lluny de posar de manifest que l'home és superior a la dona, posa de manifest que l'home és superior a la dona en la creació artística, només en això i bé en altres coses també, però en absolut significa que siguem superiors en essència, ja que les dones segurament són superiors a nosaltres en d'altres disciplines, per exemple, en la disciplina de cuidar a l'altre, que per això hi ha tanta infermera.

M'hauria agradat que en comptes d'ofendre's per tan poca cosa, les meves companyes m'haguessin ridiculitzat a mi i als homes en general, perquè mira que en tenim de motius per sentir-nos ridículs, i que haguéssim acabat tots rient-nos en comptes d'aquesta ràbia que inundà la oficina. Però les feministes ja ho tenen això, estan tan equivocadament orgulloses de ser dones que quan intentes dirimir amb elles sobre aquesta temàtica no poden si no deixar-se endur pels seus fanàtics prejudicis i esclar al final et demanen que callis. Calla, calla. Perquè aquest és el seu últim i definitiu eslògan. Que callis!