Activistes de l'esport

Em vaig apuntar a un gimnàs endut per aquesta moda infame que ens anima a fer exercici, i el que ha passat és que estic fet un nyap. Abans d'anar al gimnàs estava encarcarat a escala muscular i ossia, però era un encarcarament indolor i el cervell romania ben oxigenat, sempre a punt per escometre els ridículs reptes intel·lectuals del dia a dia. El gimnàs ha esfondrat per complet l'ordre estructural del meu cos, com si tot d'un plegat, activistes reaccionaris haguessin acampat a la meva columna vertebral. El pitjor de tot és que en absolut un nou ordre estructural ha substituït per a millor l' encarcarament muscular que em mantenia en plena forma sinó que el meu cos s'ha quedat quasi sense fonaments sòlids. La cimentació ha quedat del tot esquerada i el meu cos viu en un estat d'anarquia estructural sense precedents.

Que això m'hagi passat a mi, sempre temerós de qualsevol canvi brusc en l'ordre establert. Que justament jo hagi permés que la revolució s'apoderi del meu cos. Quin enuig sentó ara envers aquests activistes de l'esport! Tracten d'inocular la seva pedagogia als altres perquè visquem igual d'amargats que ells. Però aquesta ràbia sobretot va dirigida també cap a mi, per creure-me'ls i haver-me apuntat a un gimnàs i haver-me passat algunes hores fent l'imbècil amb l'el·líptica o la cinta de corre. La cara se'm deformava només entrar al gimnàs. Em mirava al mirall i m'espantava de veure aquella cara meva deformada per la tara; una cara que em mirava directament als ulls dient-me -però tu ets imbècil o què?-. Però seguia corrent o baixant i pujant escales. Fins a aquest extrem m'havia refiat dels pedagogs de l'esport.

Ara he d'anar al fisioterapeuta tres dies per setmana a veure si posa ordre en el meu cos. Li he dit que tregui els tancs, que irrompi amb un exèrcit ben armat, si cal, però si us plau, que el vell ordre s'imposi i em deixi viure tranquil. No vaig a un fisioterapeuta qualsevol, esclar, vaig a un fisioterapeuta de primer ordre, carregat amb l'arsenal armamentístic més modern i mortífer. A mode d'anècdota, fou el fisio del Julio Iglesias, qui li va recol·locar l'esquena a lloc i el va permetre tornar als escenaris. Amb unes quantes sessions ha fet volar pels aires molts dels revolucionaris acampats en la meva columna, però en última instància, ja li he dit que no li tremoli la mà i llenci si cal la bomba atòmica. No quedarà un gimnàs en peu, carbonitzats, reduïts a cendra tots aquests atletes i triatletes, cabres que salten per la muntanya, nadadors de crol i d'esquena i papallona. Tots carbonitzats per sempre més.