Bob Dylan

A mi m'agraden les melodies de Dylan. M'agraden molt. Sobretot el Dylan amb la guitarra i l'harmònica, ell sol amb la seva veu, que jo no sé si cantarà bé o no cantarà bé, i m'importa una merda, la veritat, només sé que en les seves cançons més íntimes, la veu de Dylan m'arriba fins al fons, fins al fons, la seva veu s'introdueix en mi i m'atrapa com mai cap altra veu m'atrapat, és una veu que concorda amb el meu dolor, i encara no comprenc com un nano de vint anys podia tenir ja en aquella edat una veu capaç de reunir la melangia i la nostàlgia i la tristesa i el patiment i l'alegria i la revenja i la virilitat de l'ànima humana; la veu de Dylan és el mirall amb què els meus sentiments s'hi troben tots reflectits, els meus sentiments emergeixen segurs d'ells mateixos quan es troben amb la veu de Bob Dylan, i els veig al meu davant, els meus sentiments, ben nítids, al meu davant; i això no m'ha passat amb cap altra cantant, amb cap altra, amb la qual cosa, si dic que Bob Dylan és un pedazo cantant, ho dic justament per això, no perquè objectivament ho sigui o no ho sigui, cosa que m'importa molt poc.

Primer són les melodies de Dylan, les del principi, sobretot, i la veu ha de ser gravada en estudi, no m'agrada la veu de Dylan quan fuig d'estudi, amb algunes excepcions en directe, però en general, la seva veu m'arriba en els seus discos gravats en estudi; i de Dylan, sobretot m'agrada anar de cançó en cançó, algunes són molt llargues i jo no les suporto de tan llargues com són, i m'agrada escoltar dos minuts de cançó i passar a la següent. No sé, jo al Dylan el trobo un pesat en moltes de les seves cançons, les allarga massa, cony, però té moments musicals, té minuts de cançons que m'han emocionat fins a dir prou, i aquest grau d'intimitat que visc amb Dylan, com si ell cantés i jo estigués al seu costat amb un foc encès al bell mig d'una cabana, aquest grau d'intimitat no l'he sentit mai amb cap altre músic.

Les lletres són del tot secundàries, almenys en el meu cas, que no en tinc ni idea d'anglès i quan escolto Bob Dylan, no estic per les lletres, son les melodies i prou, vull dir que Dylan continuaria sent el meu músic preferit encara que les seves lletres fossin una merda. De fet no vaig començar a interessar-me per les lletres de Dylan fins anys després d'haver-me emocionat amb les seves melodies; i aleshores foren tot un descobriment les lletres de Dylan, perquè a mi la poesia m'avorreix sobiranament, en general no suporto més d'una estrofa en vers, però la poesia feta música, transformada en música, vaig descobrir que m'emocionava gràcies a Dylan, i primer no sabia si era la melodia la que m'emocionava o la lletra, i de ben segur que era la melodía, sobretot, però quan vaig conèixer la lletra, la melodia encara es feu emocionalment més forta, si és que una cosa així és possible.

M'ha posat molt content que el meu cantant favorit hagi guanyat el Nóbel de literatura i que la seva poesia feta música hagi estat reconeguda oficilament, per dir-ho així; comprenc que certes ments literàries, no tolerin la concessió d'aquest premi a una estrella del rock però si Neruda va guanyar el Nobel no veig perquè Dylan no el pot guanyar, sobretot si a més de ser un gran poeta, ha sabut crear les més belles melodies per a la seva poesia. Ja s'ho faran. A mi m'agrada molt la literatura, m'agraden els grans escriptors i voldria que DeLillo i el seu Submón guanyés un dia el Nóbel, i com DeLillo tants grans escriptors que no l'han guanyat i voldria que un dia el guanyessin, però aquest any ha tocat Dylan. La grandesa de la literatura justament és la seva vastitud, que un lector pugui plorar amb una frase de Joyce i després pugui posar-se una cançó de Dylan i se li caiguin les llàgrimes amb la lletra i la melodia de la cançó. Això és la literatura i està bé que l'acadèmia sueca ho hagi reconegut.