Llengua catalana. La realitat

La llengua catalana arriba on arriba perquè els catalans no van ser capaços d'expandir el català arreu del món tal com feren els castellans. La llengua catalana és una llengua minoritària, i aquesta realitat és molt confosa per alguns nacionalistes que inconscientment creuen que la llengua catalana hauria de parlar-se a tot arreu, tal com passa amb la llengua anglesa o la llengua castellana. El fet que el català sigui una llengua en extrem minoritària atempta greument contra els ànims expansionistes dels nacionalistes i sobretot contra el seu sentiment de superioritat; un sentiment que els du a una situació paradoxal: no toleren que un poble tan i tan superior a l'espanyol - per dir-ho així- tingui una llengua tan minoritària. D'aquí que els nacionalistes pretenguin obligar a parlar català almenys a tots els que viuen a Catalunya. Inclús també a tots els que treballen en vaixells que fan la ruta pel mediterrani.

Si el català fos una llengua forta i majoritària, tal com l'anglès o el castellà, aquesta mena de batalles lingüístiques no existirien. L'anglès o el castellà són llengües que s'imposen de manera espontània i no cal batallar pel seu ús. Però el fet que la llengua catalana sigui fins a tal punt minoritària, en comparació amb la llengua castellana, provoca aquesta permanent incomoditat dels nacionalistes catalans amb la seva mateixa llengua. És aquest sentiment seu de superioritat que, sumat a una absoluta insignificança real, provoca una frustració que els du a viure permanentment obsessionats a obligar a tothom a parlar la llengua. És a Catalunya on poden redimir la seva sensació de derrota. És a Catalunya on poden automentir-se i sentir que han guanyat la batalla. Almenys a Catalunya, el català ha de ser llengua obsessivament obligatòria. Així senten reviure el seu orgull patriòtic.

La llengua catalana té un ús supraregulat per llei, però l'espontaneïtat lingüística sempre s'imposa i el que preval és en quin idioma parla la gent no en quin idioma voldria la norma que parlés la gent. Al metro, al tren, als aeroports, hom escolta pels altaveus la mateixa xerrameca instructiva en castellà però sempre també en Anglès i mai en Xino o en Suec o en Alemany. Sempre en Anglès ¿Per què? No perquè hi hagi una llei espanyola que obliga a reproduir en Anglès totes les instruccions que es donen en un espai públic, sinó perquè l'anglès s'ha imposat per la força real del seu ús. Per això es poden fer moltes normes que obliguen a parlar en català però encabat cap sala de cine vol passar les pel·lícules en català. Per això -tal com deia Josep Pla- Catalunya és un país on un demana un cafè amb llet i et posen un café con hielo.