La nostra victòria

Que el procés està acabat ho saps quan parles amb els teus familiars o coneguts independentistes i comproves com els que abans et feien el discurs amb orgull i absoluta confiança, avui s'amaguen o callen o et diuen que no volen parlar de política. El cert és que els processistes podien automentir-se mentre el farol encara es mantenia dempeus, però ara que l'engany és evident, els independentistes a la seva manera continuen auto enganyant-se perquè no reconeixeran mai que els han enganyat, però la prova de què en realitat estan molt confosos, és aquest negar-se a parlar del procés, aquestes mil excuses que solten quan tu intentes obrir debat, aquest amagar-se en el silenci quan abans eren els primers que no paraven de dir-te amb vehemència que aquest procés era imparable. Aquest silenci, aquesta malfiança a l'hora de parlar perquè de fer-ho haurien d'acabar assumint l'enorme engany al qual han estat sotmesos.

Sense anar més lluny, ahir mateix Neus Munté va dir literal "que continuaran parlant amb tot el món perquè el Govern continua amb totes les seves capacitats intactes excepte la d' aprovar els pressupostos" ¿Amb quins arguments un independentista pot defensar Neus Munté? Com s'ho fa? És impossible. Capacitats intactes excepte la d'aprovar la llei més important d'una legislatura –diu Neus Munté- ¿Com s'ho fa un "indepe" per defensar aquesta dona? Millor callar, és comprensible, millor no entrar en un debat perquè acabaria fent el ridícul. 

D'aquí el silenci dels independentistes, la seva negativa a debatre amb els que no ho som. D'aquí, la nostra victòria, la victòria almenys dialèctica dels que no volem la independència, aquesta victòria que es tradueix en què nosaltres debatíem quan el procés semblava que es menjava el món i continuem debatent ara que el procés està immers en un munt de contradiccions. En canvi ells, els independentistes, la majoria, debatien abans, sí, quan el procés estava àlgid, però ara callen, callen, s'amaguen, posen mala cara, com si patissin d'ardor d'estómac, i et diuen que el tema ja està molt suat. Els governants poden parlar tant com vulguin, però els súbdits processistes callen.

¿Com pot aleshores triomfar la independència si els seus adeptes no gosen ni tan sols discutir amb l'oponent- per dir-ho així- per por de quedar en evidencia? ¿Com pot triomfar la independència si avui que les coses van mal dades callen en comptes de cridar ben fort ara que és quan el moviment més ho necessitaria? L'ANC mateixa no sap ni què faran l'onze de setembre ¿Com pot un país obtenir la independència si els que haurien de lluitar per ella, i no em refereixo als polítics, em refereixo als seus súbdits, no gosen ni tan sols atacar amb la paraula i fugen corrents a resguardar-se en el silenci quan els detalles les seves contradiccions? 

No han perdut perquè s'hagi posat de manifest que els mandataris els han estafat, han perdut perquè ara que saben que les coses no són com els van dir que serien, prefereixen callar que no pas assumir l'engany o començar a assumir-lo, demanar certes responsabilitats o almenys explicacions, en tot cas desarrotllar una dialèctica segura de si mateixa que no els faci sortir corrents cames ajudeu-me quan han d'encarar debat amb els que sempre han sabut que la independència era una gran mentida.