Llampec bèl·lic

La política. És d’una frivolitat intolerable, en ella no hi trobo cap bellesa, ni tan sols dialèctica. Però capta la meva atenció. El debat territorial capta la meva atenció, la disputa territorial entre Catalunya i Espanya, aquesta guerra dialèctica tan banal d’altra banda, aquesta comèdia artrítica representada per tots nosaltres, la comèdia aventuresca del tipus patriòtic, aconsegueix mantenir-me despert, aconsegueix que el meu pensament hi presti atenció, una manifestació patriòtica -per bé que sóc a casa- causa en mi una reacció atàvico-benèvola, hi ha un cert retruny de l’estómac, una sensació vaga de molèstia física, sensació de ser un imbècil, també, tanta la gent que s’ho passa bé en aquests llocs, la meva atenció està més aviat desperta en aquest àmbit. No acabo de saber per què, tanmateix.

Em deixo enlluernar per aquest llampec bèl·lic entre bàndols, els que volen la independència i els que no la volen; aquests dos bàndols i llurs ganes de tenir raó, aquestes ganes dels uns i dels altres, el fet que en el fons la nostra guerra sigui només dialèctica, reduïda en essència a un lateshow televisiu, un producte d’entreteniment que mou audiències, mou atencions, i manté la gent unida ahhh units els uns i els altres en un o altre bàndol, d’altra banda força irrellevant, en el fons, perquè en essència estimem a uns i altres sense que el bàndol importi. El bàndol, per tant, no és fanàtic. És més aviat un producte estomacal. Pur entreteniment.

Amb idees que contraposar, la guitza ideològica de no donar-se mai la raó, els bàndols, aquest voler aparentar que només pot haver-hi un guanyador quan en realitat la dialèctica tendeix al punt natural d’equivalència, condueix al pacte que reuneix el millor i pitjor de cadascuna de les parts confrontades; aquest ser còmplice del joc, ser-ne partícip d’alguna manera, perdre el temps amb aquestes titellades, tan anecdòtiques si més no (la majoria de països tenen la sort o la desgràcia de no haver-se-les d’empassar) el fet que no em sigui indiferent viure a Espanya, saber que un canvi en aquest sentit, continuar vivint a Barcelona sense viure a Espanya, em resultaria ingrat. Deu ser que sóc un patriota.