El qualsevol Puigdemont.

Puigdemont. Ningú el coneixia, era un qualsevol quan el feren president, i el procés necessita l'emblema, gent emblemàtica que el lideri, gent com Artur Mas que es convertí en líder en certa manera perquè fou ell que va parir el procés alhora que abraçava als catalans com el seu nou profeta. En l’inconscient col·lectiu va quallar la idea que Mas era el líder. Mas va encapçalar el procés; l’ ambient d’entusiasme del principi es va encarnar en ell i li va atorgar el carisma i la fusta de líder. També, molts dels seus detractors, a sensu contrari, manifestaren amb el seu desdeny que havien reconegut al pater i per això el volien mort políticament, fos com fos.

Mas sempre ha sigut un home covard i equivocat, però tenia un carisma inevitable, inevitable justament perquè aquest carisma li fou regalat per la mateixa èpica amb què es va revestir el procés des d’un bon principi, aquesta èpica amb què neixen els moviments polítics abans que els crítics disseccionin llur populisme i s’escampin llurs mentides i llur nivell de patetisme. Aquesta èpica traduïda en la gentada als carrers, els crits primerencs d’independència, les banderes pertot...Aquest ambient va deixar la seva empremta emblemàtica en el personatge de Mas. 

El procés i Artur Mas es retroalimentaven. El procés i el seu primer entusiasme exacerbat caracteritzaven a Mas i a la vegada el rostre de Mas, aquest rostre entre sorneguer i sever, com deia, aquest rostre de pater, formalment semblava també dotar el procés d’una aparença- solament aparença- de veracitat.

El procés començà a perdre credibilitat quan es demostrà que els crits de llibertat que abans semblaven unànimes i esperançats en realitat eren crits eixelebrats de gent de bon viure amb ganes de gresca i molt poca capacitat de sacrifici. Però Artur Mas, la mateixa figura d’Artur Mas, encara va evitar que el ridícul esclatés, la imatge de les masses exaltades de quan semblava que la independència era una victòria anunciada, aquest mateix caràcter triomfal amb què va néixer el procés, continuava allargassant la seva ombra en el rostre de Mas. Per això el ridícul es mantenia a una certa distància encara. Per això també Mas va voler liderar el procés fins al final i va costar tant que s’apartés i que cedís el seu lloc al qualsevol Puigdemont.

El qualsevol Puigdemont no ofereix cap resistència al ridícul, al contrari, el rostre de Puigdemont, els seus ulls de babau, la seva cabellera d’adolescent exaltat, aquest rostre dissecat, mortuori, el cos contrafet de Puigdemont és el reflex de la pantomima i la mentida, en ell només hi veus la deformitat i la decadència. No hi ha possibilitat que el procés es redimeixi a través de Puigdemont com era el cas de Mas el qual almenys la seva imatge et remuntava a un passat de certa glòria -per dir-ho així- Puigdemont, el qualsevol Puigdemont, només et retorna la imatge del procés però en un format encara més grotesc; Puigdemont és el mirall d'una derrota anunciada. La derrota de saber que tot és paradeta i negoci, però que la independència, la independència que -deien- tenien a tocar, ha quedat relegada al no-res. Ja ningú creu en ella.