Restaurants de platets i tapetes

Ahir em van dur a un d’aquests restaurants de tapetes. N’estic ben fart. Hi son pertot. Voltegen Barcelona com les mosques la merda. Restaurants esquifits amb sis o set taules esquifides, decorats amb aquest estil no-res minimalista, sol haver-hi un cuiner i un que pren nota, la majoria de les vegades jove esguerrada parella d’enamorats. Són restaurants del tot intervencionistes, intervenen la teva gana, la gestionen sense cap escrúpol, sembla que en gaudeixin de la teva gana; i ara et duc una croqueta de ceps i mitja hora més tard et duc un bunyol de bacallà, un sol bunyol, una sola croqueta per barba, et sents com si fossis un colom d’aquests que fan cagarada i van picotejant les deixalles comestibles de ciutat.

Vas demanant tapetes mentre sembla que menges, i quan creus que estàs plè, el què passa és que tens mal de panxa perquè han estat ells els que han gestionat la teva gana, els temps estomacals els han marcat ells, sense pietat, sense cap mena de pietat s'han ficat en el teu estómac per castigar-lo; de la croqueta han passat al remenat d’ous, del remenat han dut després un peu de porc cruixent, del peu passen a una mena de morcilla amb no sé quin cony de melmelada du per sobre. Tot menjat sense solta ni volta. I sense gasosa. No tenen gasosa.

-Porti vi amb gasosa- et miren com si fossis un ésser malgirbat.
-No en tenim de gasosa pero li podem dur un Luis Cañas.
-I què en faré d’un Lus Cañas, si no tinc gasosa?- cara de fàstic del cambrer.

Si no entenen la gasosa, com poden entendre què significa menjar? Però si només entrar t’han recomanat l’ensaladilla russa! I te l’han dut, això sí, en un platet amb forma de barqueta. Molt ben vestida i disfressada l’ensaladilla (quin nom, Déu meu, ensaladilla!) creus que almenys serà bona vianda, però no, petita i insignificant cagarada de patata -com el restaurant- resulta que al bar sense nom de sota casa, on cada tarda veiem els westerns de la paramount, l’Àngel fa una ensaladilla excel·lent. Te la posa en un plat i un se la menja de cullarada en cullarada.

Son una estafa. Aquests restaurants són una estafa. No acabes amb gana. Acabes amb mal de panxa. No és que el menjar sigui dolent, és que te’l venen amb noms allargassats com si fos el mateix Ferran Adrià que el cuinés. No és la decoració, que al capdavall és el que menys importa si es tracta de menjar bé, és aquest teatre de curta volada amb què amaguen la seva absoluta penúria mental i intestinal. És com et van portant el pa de torrada en torrada ¡Porti una cistella plena de pà! Són els platets, és el mateix concepte de platet. El platet! Porti un primer plat, el que vulgui, jo me’l menjo al meu ritme i quan faci el rotet, em du el segon plat. Plat -no platet-. 

És ben senzill. Si no cagueu bé al matí, no ho pagueu amb nosaltres. La mala cuina, com la mala caca, millor la féu a casa.