Quanta vergonya hem passat

Els que ara afirmen que aquests dies estem fent un espectacle patètic, dir-los que, des que va començar el procés l’espectacle és patètic, perquè, tot sigui dit, la independència és patètica i tot allò que s’emparenta amb ella, per força, acaba sent patètic.

Les manifestacions de l'11 de setembre les quals volien fer la impressió d’una majoria unànime que després a les urnes s’ha demostrat inexistent. Som la veu d’un poble i no arribaven ni a mig poble. Som dos milions i eren mig milió però és igual perquè la veritat ja aleshores no comptava. Els eslògans de l’assemblea nacional catalana, aquells cartells enganxats pertot -un país on hi hagi gelat per postres cada dia- i aquests eslògans eren el pa de cada dia, enganxats al metro, a les façanes de les cases, a la façana de la Pedrera. La mateixa consulta del 9N, sense haver estat ni tan sols convocada de forma oficial, sense ni tan sols haver-hi cens, manipulant dades personals a major glòria dels resultats: un xou que rebaixava la democràcia a un acte purament folklòric, com si votar fos el mateix que fer saltironets a ritme de sardana ¡No es pot dir que aleshores no passéssim vergonya!

L’espectacle mesquí després de perdre el plebiscit quan una majoria d’independentistes encara afirmaven que s’havia guanyat, i que hi havia prou suport democràtic per fer una resolució colpista que instés a la desobediència. Una mentida que resultava obvia –la victòria del plebiscit- i que sense cap escrúpol van transformar en veritat conforme els seus miserables interessos. 

Allargassar la mentida i voler negociar amb la Cup fou la constatació que el ridícul estava a punt d’esclatar.

Des que va començar el procés, i es va permetre que qualsevol il·luminat es fes popular gràcies a la festa independentista, hem fet un ridícul espantós, un ridícul que, aleshores, per una majoria, quedava encobert per la solemnitat del discurs dels intel·lectuals o per la serietat amb què els mandataris ens venien la mentida de la independència; però un ridícul que ja existia, i era molt gros, molt gros era el ridícul, un ridícul que ara emergit del tot en el sentit que s’ha convertit en notícia i sembla que tot just ara l’espectacle sigui grotesc quan en realitat l’espectacle ha sigut grotesc des del mateix dia que va començar el procés i se'ns va dir que aquest era el procés de tot un poble.