La il.lusió independentista

La majoria dels independentistes creuen voler la independència però en el fons la independència els és igual i el que volen per sobre de tot és aventurar-se i poder adorar als líders polítics. Hi ha en ells una tendència innata a alçar la mà o, el que és el mateix, una tendència certament humana a difondre la individualitat que els fa sentir estranys en una mena d’il·lusió col·lectiva que els eviti l’estranyesa. Que el fons d’aquesta il·lusió sigui la independència és una casualitat en tant podrien haver alçat la mà per qualsevol altre moviment o idea col·lectiva. En el seu cas, hi ha hagut uns líders que justament els han encaminat perquè dissolguin el seu jo en aquesta il·lusió independentista, però igual que alcen la mà per la independència haurien pogut alçar la mà per la revolució agrària si s’hagués donat el cas.

El feixisme és aquesta por de l’home a la seva pròpia individualitat i la necessitat doncs d’esborrar-la al dessota d’un anhel col·lectiu fet d’eslògans fàcils de pair. El feixisme és quelcom massa humà, i per això triomfa darrere distintes cares i distintes promeses de felicitat i llibertat; però en el fons, sempre s’alimenta de la por dels homes a la pròpia estranyesa, de la por a la soledat, de la por a la discrepància: d'aquesta discrepància que converteix els homes en enemics de la idea col·lectiva i els fa sentir sols i distints, estranys i alienats. No estimats.

La independència aconsegueix que un acte d’investidura reuneixi la gent davant una pantalla gran i que hi hagi aquesta veneració col·lectiva a una il·lusió que els promet una certa èpica a les seves vides. La independència permet que els polítics del moviment es converteixin en ídols en cap cas criticats, mai posats en dubte, nous profetes de la veritat. Hi ha aquesta necessitat de la gent de tenir fe i d’eliminar la crítica: la crítica grisa i burocràtica als seus polítics per així convertir-los en romàntics antics que lluiten per quelcom més que els seus propis interessos. La independència triomfa per aquesta promesa d’aventures i heroïcitats que allunyaran als seus fidels d’una rutina de la qual creuen estar farts.

La il·lusió és infantívola perquè, un cop arriba l’hora de la veritat, la majoria se n'adona que les esperades aventures no són ni molt menys tan divertides com pensaven i que la felicitat que prometien en realitat és solament sofriment. Quan les aventures arriben, la majoria de fidels voldrien tornar de nou a la gàbia i continuar fent girar la rodeta. La independència és aquesta promesa que la vida canviarà i tindrà un sentit més enllà del pa de cada dia. La independència és crear uns ídols als quals adorar i estimar i uns enemics als quals odiar; i que la gent s’encengui per aquests ídols, els quals, després, són els primers a fugir i a deixar que el caos corrompi la bona gent i es matin entre ells i enyorin aquell ordre polític gris i avorrit que creien detestar.