Hi ha la Catalunya de la broma

Hi ha la Catalunya de la broma. La independència és una broma, però ens està sortint ben cara. La broma de trucar Rajoy només reflecteix la impotència dels que voldrien l’estat propi sense haver de pagar el preu, els que voldrien erigir-se com herois sense que la realitat s’interposés en aquest ascens a la glòria. Voldrien ser majoria però no ho són. I si no fos perquè a banda de Catalunya hi ha Espanya i després Europa i un ordre civilitzat que funciona com a dic de contenció, aquests mandataris ens durien a una repúbica catalana totalitària. Cal tenir-ho molt en compte. Si la independència no culmina amb èxit no és perquè Puigdemont i la seva tropa no estiguin disposats a menystenir la voluntat de més de la meitat de catalans, sinó perquè hi ha un ordre democràtic extern a Catalunya que els impedeix imposar una única veu oficial.

Hi ha la Catalunya de la broma. Una Catalunya de la broma fortament subvencionada, esclar, la broma que no és tal broma, sinó una manera molt subtil però eficaç d’anul·lar la veu discrepant, la veu que discrepa com una veu que només amarga la festa, amarga la rialla de la broma. Puigdemont no és filòleg, però no passa res, perquè aquest farol no pot ser sinó un ingredient més de la gran broma. Ens hem de riure del fet que Puigdemont s’anunciés com un filòleg de formació. I si algú denuncia aquesta infàmia, si algú directament exigeix la dimissió del president, no pot ser més que un ésser al.lienat, un ésser al·lienat perquè està enfora de la broma, no riu, no forma part de la riallota. De la riallota que en definitiva no serveix sinó per exculpar Puigdemont de la seva mentida. Tota la corrumpela que embruta aquest país queda inclosa endins la broma amb l’objectiu d’exculpar-la a través de la gran rialla que acaba anul·lant la crítica.

Mentre hi hagi broma subvencionada, el poder s’assegura la complicitat de la gent amb mentides com la de Puigdemont; i certes irregularitats, irregularitats vàries, siguin les que siguin, queden exculpades en tant un prefereix sumar-se al riure acrític que no pas rebentar la festa i ser el que denuncia la mentida i en cerca responsabilitats. Riure i riure i que el riure estigui ben domesticat i la broma ben dissenyada pels de dalt; i que al final una gran majoria es dirigeixi a qui discrepa en aquests termes - Per què no rius, amargat? Però si això de Puigdemont ho fa tothom!-