No tenir raó

La conseqüència de no tenir raó és que per continuar amb el teu diagnòstic has de negar l'evidencia, has de girar dràsticament l’esquena a la realitat i entrar en el terreny del fanatisme i l'ofuscació. Els independentistes de carrer creien tenir majoria i creien tenir raó i en certa manera aquesta falsa creença causava que el seu fanatisme no emergís a la superfície, ja que almenys, de moment, ells creien tenir la majoria que els permetia vendre el procés com quelcom plenament democràtic i just. El fanatisme estava en suspens a l’espera d’esclatar si de cas aquesta aparent raó independentista finalment trontollava.

Després de les eleccions del 27 de Setembre alguns independentistes es resistiren a abraçar el fanàtisme i acceptaren que no tenien majoria i per tant acceptaren que el procés no podia continuar endavant almenys fins que en unes pròximes eleccions no tinguessin aquesta esperada majoria. Però els que ja duien el fanatisme dins (per bé que el dit fanatisme havia semblat estar en repòs) negaren l'evidència, negaren la realitat. Cercaren motius, excuses inversemblants que justifiquessin la continuïtat del procés amb l’afegit que a més el seu fanatisme fou sostingut i acaronat pels governants. Un exemple és l'aprovació de la resolució radicalment anti democràtica que apelava a la desobediència de les sentencies del Tribunal Constitucional

En aquest moment, el procés fa un canvi radical, i de ser un procés que podia semblar investit de raó democràtica passa a ser un procés conscientment colpista. La tirania passa a ser la seva raó i el fanatisme el seu motor, de manera que els independentistes que abans somreien convençuts, comencen a estar tristos -una tristesa amagada-; saben que s’han deixat endur per la raó tirànica i saben que l'ofuscació sectària és el motor de la seva passió. Ara no tenen raó i ho saben, ara adoren el temple, assumeixen aquest fanatisme per tal que l’adoració continuï viva i ardent, però la vehemència amb què parlen i esgrimeixen els seus arguments és cada vegada més flàccida, més tova, és una vehemència falsa i amarga que no convenç ningú; i els que diuen estar convençuts no ho estan en realitat, se saben tirànics, se saben colpistes, però adoren el temple i no el poden deixar d’adorar.

Aquesta derrota de la raó causa que els nous tótems del procés ja no siguin idees polítiques que en un principi encara tenien possibilitat de ser homologades per instàncies tals com la Unió Europea o inclús l'ONU. Des del moment que el procés no és majoritari i es converteix en colpista, les úniques instàncies a què poden apel·lar els independentistes són instàncies antisistema, instàncies reaccionàries i terroristes com Terra Lliure; els personatges referents del procés no poden ser Obama o Merkel, han de ser fanàtics com Otegui, exdirigents de Terra Lliure, personatges situats enfora dels límits de les idees polítiques homologades pels estats civilitzats i moderns. 

És trist, molt trist que TV3 consideri presos polítics als membres de terra lliure que van ser condemnats per terrorisme, però de rerefons només hi ha aquest lament de saber-se derrotats, hi ha aquesta consciència de saber que el sectarisme és el seu nou i únic company de viatge, hi ha aquesta premonició seva cada vegada més clara que finalment el seu nacionalisme i el seu odi malaltís serà totalment derrotat.