La Cup i el no-res

La Cup és una comèdia, una broma. La Cup és el no-res i Artur Mas ho sap, sap que totes aquestes assemblees que fan son de cara a la galeria, assemblees que cerquen aparentar que entre ells discuteixen, que entre ells debaten, que entre ells assumeixen les seves aparents contradiccions i els seus aparents dubtes. Els votants de la Cup deuen creure que les assemblees serveixen sobretot per prendre decisions cabdals però en realitat les decisions de la Cup no existeixen, i les assemblees només cerquen conferir al partit aquesta imatge antisistema que volen vendre als altres. Aquest aparentar que volen cansar el sistema, o despistar-lo.

La tardança de la Cup en la presa de decisions no cerca impacientar el sistema, sinó fer veure que volen impacientar el sistema, si de cas fer perdre la paciència dels quatre periodistes de torn i que sembli que també tenen la capacitat de fer perdre la paciència d’Artur Mas. La Cup fa el paper de partit antisistema i treuen a relluir el dubte i les contradiccions per semblar que són distints (aquesta aparent peculiaritat de la Cup que tant agrada als seus votants) però en realitat -insisteixo- no existeix el dubte, no existeix la contradicció i les assemblees només serveixen per camuflar una real disposició de posar-se el servei d’Artur Mas.

D’igual manera, un cop investit Artur Mas, la Cup no farà res que l’arribi a incomodar del tot i tampoc Artur Mas tindrà la necessitat de posar la Cup en entredit. No caldrà que el parlament aprovi gaires lleis, o només caldrà que s'aprovin les estrictament necessàries, la llei de pressupostos, per exemple, potser la més complicada de votar amb la Cup, tot i que aleshores podria ser que el PSC fes de comodí. No ho dic jo, ho diu Piqué cap de premsa de Mas -Con la CUP no me unen muchas cosas, pero en los demás temas podemos entendernos con otras formaciones-

No hi haurà conflicte permanent amb la Cup. No hi haurà aquesta guerra que alguns pronostiquen entre la dreta aburgesada i l’extrema esquerra. Per tal que hi hagués conflicte, caldria que ambdues formacions tinguessin una vocació real de governar, de governar més enllà de les proclames independentistes, o el que és el mateix, que tinguessin vocació de legislar. Però la voluntat d'aquest govern és anar fent sense necessitat d'haver d'arribar a acords incòmodes amb la Cup; la voluntat és anar tirant sense necessitat de legislar. El pla de ruta és mantenir-se en el poder al preu que sigui, mamar de la paradeta a costa de la mentida de la independència i sobretot que l'estat espanyol governi per ells i els pagui les factures, que al final, és el que realment compta.