Bipartidisme, malgrat tot.

Mai havien hagut tants debats polítics, tantes tertúlies, late shows destinats a parlar de política, programes d’aparent investigació també política, xarxes socials infestades de política; la política com espectacle i que l’espectador cregui que té alguna cosa molt important a dir no fos cas que l’audiència decaigués.

Es natural que, fruit d’aquesta politització generalitzada, Espanya sembli ara ingovernable. Natural que hagin nascut partits per aquí i per allà a major gloria del mercat o de l’espectacle televisiu. Natural que l'espectador apassionat de la televisió cregui també jugar un paper destacat en els esdeveniments polítics i voti doncs aquests nous partits que el establishment televisiu ha creat; espectadors que tothora escolten atents a tot quant opinador polític i acaben creient que ells també són partícips necessaris d’aquests canvis tan profunds que l’altaveu oficial ens diu que Espanya necessita.

De tota manera, el bipartidisme ha guanyat les eleccions, i aquesta es una bona notícia, una bona notícia que encara tinguem una majoria de votants escèptics que continuen pensant que els nous predicadors no poden ni volen fer res que canviï les seves vides ja que en el millor dels casos, el discorre de les seves vides continuaria igual, i en el pitjor, noves receptes que prometen la felicitat eterna, es girarien en la seva contra.

És un miracle que, davant tanta xerrameca ociosa, una gran majoria de gent encara hagin mantingut les distàncies, un miracle que al capdavall l'equanimitat i la sang freda continuïn sent norma en aquest país, i que els remeis homeopàtics, per bé que s' han venut bé, no hagin obtingut les ventes que s’esperaven. Podemos ha tret un bon resultat, però el PSOE l’ha guanyat de llarg i Ciudadanos s’ha quedat en poca cosa quan les enquestes havien arribat a situar-lo com a segona força política.

El bipartidisme ha guanyat, malgrat tot, i si no fóssim un país dominat encara pel ressentiment històric, pel rancor guerra civilista i per la dualitat enganyosa i pueril entre esquerra i dreta, entendríem sense estranyesa una al·liança entre els dos grans partits, entendríem inclús que per avançar en la direcció correcte una coal·lició entre partits de centre és el millor que ens podria passar. Pactes continuats entre les dues grans forces polítiques en benefici de l’interès general d’Espanya es traduirien en reformes sòlides i duradores (una llei d’educació que no fos canviada cada legislatura per posar un exemple) que ens farien prosperar més enllà d’aquesta política estèril i partidista que només pretén satisfer un present immediat i volàtil.

El bipartidisme ha guanyat folgadament les eleccions i té l'obligació de governar. Espanya en sortirà beneficiada. PP i PSOE en sortiran beneficiats. Tota la resta són pactes inassumibles que fereixen de mort als dos grans partits i que només duen Espanya a l'espectacle, al show, i per tant al caos, al bloqueig i a la ingovernabilitat.