Fanàtics religiosos?

A mi no em sembla que els terroristes de Paris siguin uns fanàtics religiosos. Més aviat crec que entre el seu jo i els altres hi ha un espai massa extens o massa dens de buidor. 

La frustració provinent de la seva incapacitat de confondre’s amb el nucli de la mentalitat dels altres ocasiona que acabin anant un dia la mesquita i l'endemà hi tornin a anar i a poc a poc creguin que la mesquita o també les xarxes socials fonamentalistes redueixen aquest espai de buidor que hi ha entre el seu jo i els altres. Creuen que l’espai es comprimeix, però en realitat no és així, l’espai de buidor és igual de vast; altrament és que creguin que estan més aprop dels altres, però n’estan encara més allunyats; la mesquita no atenua l'anhel inconscient i inconfessable- sobretot inconfessable- de reduïr el dens espai sinó que encara l'incrementa més. Acreix la seva frustració, acreix a mesura que van a la mesquita i comproven potser inconscientment que l'espai de distància entre ells i els altres és cada dia més i més vast. 

D’aquesta llunyania neix l’odi punyent que els du a voler destruir la espai que no han pogut envair amb el seu caràcter i les seves capacitats innates. Perquè Occident no els exclou dels altres, neixen inclosos amb els altres, són ells que se n’autoexclouen, són ells que opten per seure en un banc i abracen l’avorriment i deixen que l’espai insalvable els aclapari i ompli el seu jo d’enveja: l’enveja de no poder ser els autèntics protagonistes del curs dels esdeveniments que marquen l’estatus mental dels altres. No és fanatisme religiós, o no crec que ho sigui: és frustració inconscient, és el fet que la religió no redueix la distància que els separa dels altres sinó que encara l’incrementa més; és el fet de creure que Al·là és Gran quan en realitat, en el seu endins, Al·là els importa més aviat poc, encara que no ho vulguin reconèixer en el seu conscient; és el fet que allò que voldrien de veritat és enllitar-se amb la noia de referència dels anuncis de la televisió per bé que tampoc s’ho confessen i justament actuen en sentit contrari al seu anhel; és aquesta tendència autodestructiva que els allunya del desig; és la mesquita la que incrementa l’espai de buidor, és la mesquita la que causa que ells creguin que encara estan més allunyats de poder-se enllitar amb una noia semblant a la de l’anunci de referència occidental 

El que podia semblar un remei psicològic- la mesquita o les xarxes socials- que reduís la distància entre el seu jo i els altres és una mà que encara dilueix més l’espai i de retruc el ressentiment que causa aquest espai. I encabat l’odi, l’odi final que no és més que la manifestació última d'aquest ressentiment originat per l'espai ara insalvable entre el jo i els altres. Un espai que ells mateixos han creat. Són ells els únics responsables de la creació d’aquest espai. No és responsable l’exclusió social o la religió. No hi ha cap justificació. Només aquest espai, aquest odi que ells i només ells han deixat créixer en el seu endins i que ara cal immolar, immolar el jo distanciat i completament alienat i assassinar als altres, cal assassinar, destruir completament l’espai i els seus dos pols: el jo i els altres.