Les formes del colpista

No tenen majoria, han perdut unes eleccions que ells mateixos van voler convertir en plebiscit saltant-se la lògica de partits. Entre Convergència democràtica i Esquerra han obtingut 62 diputats, exactament els mateixos diputats que CiU tenia en solitari abans de celebrar-se les eleccions del 2012. Han fracassat. El fracàs ha sigut estrepitós. I la veritat és que no s’ho esperaven. De cap de le maneres s’ho esperaven.

Per això Artur Mas comença a adoptar les formes del colpista. La democràcia li ha girat l’esquena, una majoria de catalans li han dit que volen continuar a Espanya i, no obstant això, ell vol continuar en el poder amb un full de ruta que culmina amb una declaració unilateral d’independència. Adopta les formes del colpista perquè, perdent el plebiscit que ell mateix va idear, pretén trencar amb una legalitat espanyola defensada per un 52% de catalans. Són les formes del colpista perquè ell ja fa temps que està a tocar de ser un colpista. Són les formes del colpista, ja que sap que no té el suport de la majoria de catalans i malgrat això parla d’un consens que per força ha de girar al voltant de la seva persona. Són les formes del colpista. Està convençut que el poble continua sent el seu poble.

Han fracassat i per això l’ estelada ha substituït ja del tot a la senyera, bandera de tots els catalans. Diguem que la senyera comença a equivaldre a una Catalunya rendida a Espanya en tant és una bandera que també representa als catalans que ens sentim del tot espanyols. Si vols ser independentista de veritat, treu l’estelada. 

Han fracassat i per això Mas alça la mà amb els quatre dits oberts. Es tracta d’utilitzar una bandera, un símbol particularíssim que denoti força i voluntat de ser. Cal un gest, una bandera que simbolitzi la unió d’un poble contra aquells que el volen destruir. L’enemic ja no és solament Espanya, l’enemic som el 52% de catalans que vam votar No el 27 de setembre. Cal focalitzar l’enemic; definir-lo bé. I què millor que alçar la mà per menystenir el contrari. Els que no alcem la mà no som dels seus. Necessiten un gest, un símbol que camufli així la derrota en unes eleccions democràtiques i que a la vegada ompli de significat èpic –aparença de justícia- el camí cap a un cop d’estat. Fixeu-vos que sobretot alcen la mà tot just ara que han perdut el plebiscit.