Runa amuntegada

La independència és una farsa. Sempre ho ha sigut. El mateix Artur Mas sempre l’ha sabut irrealitzable i de cap de les maneres ha pretès mai realitzar un cop d’estat. La independència és avui més farsa que mai. Abans del plebiscit no sabíem amb seguretat quin era el seu suport i aquesta incertesa provocava que les manifestacions i celebracions independentistes resistissin el pes de la farsa. Els gestos dels mandataris eren artificiosos i forçats, però els de la gentada eren, en la seva majoria, vertaders en tant creien que el moviment comprenia una grandíssima majoria de catalans i en general creien de debò que la independència es podia realitzar. La festa independentista, la carcassa de la festa independentista, en certa manera, resistia el pes estructural de les seves aspiracions i mostrava una certa aparença de veracitat o de solidesa. Però un cop perdut el plebiscit, la farsa ha quedat al descobert i la carcassa avui no és més que runa amuntegada.

Els independentistes no representen el 50% dels vots dels catalans. No és que hagin guanyat amb un 55% o un 60% dels vots i ens estiguem plantejant si aquesta majoria és suficient per donar un cop d’estat o si ho preferiu per forçar a Espanya a negociar; és que no arriben al 50%. Aquest fet constata que els independentistes són minoria, minoria sense cap mena de dubte; és un fet recolzat per les urnes, no pas per manifestacions o concerts multitudinaris, sinó per les urnes, és un fet recolzat per la mateixa democràcia, presumptament sagrada pels independentistes. Aquest 52% a favor de continuar a Espanya desmunta, doncs, la suposada legitimitat de què gaudien les aspiracions independentistes abans de saber-se quin era en realitat el seu suport. Desmunta tota la solidesa estructural del moviment. Desmunta el decorat que els independentistes utilitzaven per revestir de força democràtica les seves aspiracions.

Les estelades ja no poden hissar-se amb la seguretat que la incertesa d’abans atorgava als manifestants. Els mateixos crits d'independència d’avui en suport a Artur Mas han deixat de ser crits convençuts, els mateixos gestos són gestos forçats, són ganyotes, els passos de la gent, abans ferms i segurs, són avui artificiosos, és un caminar ondulant que pretén ser ferm. Tot el moviment independentista ha perdut la credibilitat. La majoria dels que abans clamaven orgullosos i amb sinceritat independència, ho fan avui amb una inseguretat total que prové precisament de saber que no tenen raó. Per molta passió que hi posin en l’intent, saben que la raó no està del seu costat. Es nota, es nota molt cada vegada que criden Independència; es constata que no s’ho creuen i que justament perquè no s’ho creuen criden encara més fort i amb més ràbia. Els hem descobert la farsa. I no ho poden remeiar.