La Cup i Antonio Baños

La Cup ve plegada de nois que es troben d’allò més bé en un bar fent sonar la campana de la revolució. No són revolucionaris disposats a trencar amb res sinó que utilitzen la revolució i els seus eslògans com a clam estètic que els permet dissimular la seva mandra de sofà i el seu real objectiu que no és un altre que continuar vivint del sistema que diuen voler destruir.

Antonio Baños és l’exemple d’aquesta inconsistència intel·lectual tan comuna en els que alegrament diuen voler saltar-se les lleis i després fan la declaració de renta sense saltar-se una casella. Bañós se subjecta sobre una estructura ideològica tan flonja que necessita de la ironia per no ofegar-se en el seu cinisme. Cal un cert sentit de l’humor per anunciar que ens hem de saltar les lleis i després no predicar amb l’exemple i no ser capaç de saltar-te cap ni una de llei.

Aquests anti-capitalistes fills de la transició han entès que la ironia és necessària per vendre un producte que sobretot per a ells mateixos no mereix cap credibilitat. Les corbates i les armilles de Baños o el fet que la televisió hagi vist en ell una mena de showman, demostra que Baños no creu en la meitat de coses que diu i necessita doncs la vestimenta del clown per suportar ell mateix les seves mentides. Si un dia el sistema es capgirés de veritat, Baños no sabria en quin cau amagar-se. Només desitjaria que el deixessin en pau tocant la guitarra.

Els clams revolucionaris de la Cup són els pòsters que decoren el bar on els seus membres fan cerveses. Però d’aquí no passen. Són clams solament estètics que serveixen per camuflar de falsa rebel·lió el que en realitat és una confiança quasi sagrada en el sistema. Baños o Ferndàndez són sobretot homes pro sistema, cal tenir-ho molt clar això: confien tant en la bondat del sistema que es permeten el luxe de manifestar alegrament –només manifestar- que el volen dinamitar. Són com els nens que, confiats en la bondat de la mare, no paren de fer malifetes sense importància només per autoafirmar-se en l'esbroncada de la mare.

Ara estan en el centre del debat polític i se senten pressionats. Els mateixos que volen carregar-se el sistema capitalista se senten pressionats per culpa d’ un acte parlamentari d’investidura. Em pregunto com de pressionats se sentirien si un dia haguessin de nacionalitzar els bancs. Em pregunto com de pressionats se sentirien si, provinents del passat, un dia Fidel Castro i Che Guevara arribessin a Catalunya, joves i enèrgics a bord del Granma, i els requerissin a fer la revolució. Fugirien espaordits del mateix Che que duen impregnat a la samarreta. Correrien a amagar-se en la cova de la ironia. Correrien a demanar asil a la televisió. Ben amagats darrere el mur infranquejable del plató televisiu (del sistema, s’entén), escoltarien els trets en la llunyania; i el dia que l’ordre fos restablert tornarien a posar-se corbata i armilla per sortir de nou a escena a fer el show revolucionari.