No titubegen

Mas menteix quan diu que les comissions que Convergència rebia de Teyco en realitat eren donacions fetes per raons ideològiques. Ja em direu quina empresa dóna diners per raons ideològiques i a canvi de res. La mentida de Mas, dita així, amb tota vehemència, juntament amb l’afegit de les paraules de Rull –No a la guerra bruta- també expressades amb tota contundència, ens donen una idea precisa de la naturalitat amb què els convergents menteixen i fins a quin punt la mentida sobre la corrupció guarda una estreta relació amb la mentida que envolta el procés i la independència. És la mateixa manera de mentir. Aquesta naturalitat, aquesta seguretat amb què menteixen.

Ahir mateix, Carles Boix, professor d’una Universitat dels Estats Units, explicava en sis tuits per què les paraules de Merkel no eren contraries a la possibilitat d’un estat català endins la Unió Europea. Fixeu-vos que Merkel va ser clara i rotunda en el seu discurs, però encara així, els nomenats intel.lectuals dels procés, ja varen fer una visita a un dels seus colegues professors –Carles Boix- perquè li donés la volta al discurs i el convertís en un al·legat de Merkel a favor d’un estat català a Europa. I escolteu, va quallar, Boix se’n va sortir: va fer ús de dos o tres conceptes jurídics – Un d’ells, Uti Possidetis, que queda molt saberut - i ràpid es va propagar la seva explicació per la xarxa. Els propagandistes de Junts pel Sí, sense posar en dubte el contingut dels tuits, ja entenien que les paraules de Merkel eren en realitat un recolzament implícit al procés.

La farsa és sempre la mateixa. No tenen problema per modificar -a través d’una falsa interpretació- el discurs d’un mandatari europeu, o de convertir les comissions en virtuoses donacions ideològiques. No titubegen quan desvien l’atenció dels fets corruptes i culpen l’estat de guerra bruta. Són uns farsants i cada vegada es cuiden menys d’amagar la farsa. Potser perquè creuen encertadament que els seus votants tenen el cervell tan mastegat que ja són capaços d’assumir totes les mentides, per bé que potser, ben endins, saben que els menteixen, però què més dóna si l’engany els atorga la falsa il·lusió de barallar-se amb l’estat que els han ensenyat a odiar.