La Catalunya tova.

L’assemblea continua apostant per una llista única i sense polítics. Em pregunto qui governarà en cas de guanyar les eleccions. Governarà Pep Guardiola? Governarà Lluís Llach? Serà Muriel la nova presidenta de la Generalitat? Qui presidirà la Generalitat en cas que guanyi aquesta llista? No ho sabem. No ho saben ells. A menys de tres mesos de les eleccions res tenen preparat i van d’aquí cap allà perduts i sense tenir un pla vertader que és el que se suposa que haurien de tenir si en realitat volguessin donar un cop d’estat i trencar definitivament amb l’estat espanyol.

Aquesta gent no tenen cap intenció vertaderament independentista. Saben que no disposen d’una majoria contundent que legitimi el cop d’estat, cosa que agraeixen. No tenen l'ímpetu dels cabdills. No tenen el coratge de conduir Catalunya per un senderi d'inseguretat econòmica i jurídica: una inseguretat que duria  a un estat de reacció més o menys virulent per banda dels que patirien la incertesa econòmica que tot canvi d’aquesta magnitud provoca. Això per no esmentar la reacció dels que ens sentim espanyols. Saben que el cop d’estat també els podria dur en última instancia a la presó per un delicte de sedició. I són molt conscients que Espanya no permetrà mai la independència i emprarà la força si és necessari perquè això no passi. Força que ells no estan disposats a encarar.

Per això, a menys de tres mesos d’unes eleccions que ells diuen són històriques, encara no saben si hi haurà llista unitaria, si la llista serà amb o sense polítics. No saben qui encapçalarà la llista. Qui l’encapçalarà per ser el nou president de la Generalitat. 

Lluny d'afermar el discurs independentista a través dels fets, el que fan és utilitzar-lo per introduir el sempitern folklore nacionalista endins la política. Volen infiltrar poetes i músics i esportistes i propagandistes i tot quant famoset, és a dir, muntar un gran ball de sardanes i que ningú s’aclareixi amb el ritme, que ningú sàpiga qui mana realment, que les decisions no es puguin prendre perquè tothom vol dir la seva, que el lideratge ferm aparenti no existir o en qualsevol cas que els líders no arribin mai a confluir en llus interessos, camuflant aquesta falta de confluència premeditada al dessota de cantautors i futbolistes. En aquest merder creat expressament per ells, volen guanyar temps a la vegada que, lentament i sinuosa, cada força política torni a anar per separat i amb un programa propi. I que de nou, tot torni a començar.