La Catalunya fúnebre

Junqueres i Mas estan cada vegada més acomplexats. Fa tant temps que menteixen que comencen a sentir vergonya de les seves pròpies mentides. No parlen amb aquell èmfasi o amb aquella empenta de qui creu en allò que diu, sinó que en cada paraula, en cada proposta, en cada pas que fan es nota cada vegada més el seu complex, el complex que un sent quan sap que allò que manifesta no és veritat.

A tres mesos d’unes eleccions que ens diuen són històriques, els líders haurien d’estar en primera plana, fent discursos polítics histriònics i superbs, discursos impregnats de força i energia vital, cercant el clamor de les masses, se’ls hauria de veure alegres i cofois, en qualsevol cas segurs d’ells mateixos i completament segurs del seu discurs.

Però lluny d’aquesta estètica victoriosa tan necessària per guanyar i per construir un nou estat, Mas i Junqueres estan cada vegada més acomplexats, les seves són cares més aviat amargues, són cares cansades, cada dia es nota més que estan fatigats de sostenir els seus propis farols; i precisament per això, per aquest cansament, per aquesta estètica més aviat fúnebre, una estètica que a tres mesos de les eleccions hauria de ser més vitalista que mai, justament per això, els líders opten perquè siguin uns altres els que prenguin el protagonisme i continuïn venent aquesta il·lusió que ells, conscients com són que tot és mentida, ja no són capaços de transmetre.

Líders que avui haurien d’estar verbalitzant els seus anhels de victòria, capitans d’un transatlàntic -com deia Mas- que ara més que mai haurien de dirigir-lo amb fermesa cap a Itaca, dirigents impetuosos i valents que avui haurien de transmetre les seves il·lusions a la massa assedegada, opten per retirar-se a un segon pla, i volen que siguin uns altres, cares noves, cares renovades, els que actualitzin l’atrezzo que configura la mentida, només per contuinuar aparentant que el procés continua viu.

En aquest rebombori de les llistes suprapartidaries només s’hi cou la mentida de la independència, la mentida neta i clara, una mentida que és l’origen de totes les derrotes, i després esclar aquests líders que, avergonyits i cansats de mentir, conscients que el seu discurs és fals i no du enlloc més que al no-res, es pleguen en retirada quan se suposa que haurien d’estar fent història, i opten per col·locar als espavilats de sempre –membres que cínicament nomenen societat civil- espavilats que configuraran les llistes i que de manera sostinguda acabaran la funció i per descomptat cobraran degudament per la feina feta.

2 comentarios:

Numquam taceo dijo...

Sospito que "la massa" té altres preocupacions que no arribar a ítaca, i més quan va passant el temps i veu que tot es queda en xerrameca. Abans d'arribar definitivament a Ítaca (i no dic que aquests hi arribin mai), Ulisses i els seus van estar a punt a punt de ser-hi, però en obrir un atuell que contenia tots els vents, els va empènyer cap a l'altra banda del món...

Noctas dijo...

Així és estimat Numquam.

Abraç!