La carronya

Poden fer llistes i nomenar-les unitàries. Poden dir que en nou mesos declararan la independència. Poden inclús dir -com ho feia ahir Romeva- que amb el 50% dels vots a favor ja en tenen suficient per declarar la independència –si n’estan de desesperats, els pobres-. Poden treure pit i enganyar tant com puguin a alguns unionistes que a la mínima de canvi s’acollonen per no res. Poden sobretot enganyar als adeptes incondicionals que es creuen el que sigui per allargassar el seu somni. Però el que no poden fer ni podran fer mai és canviar la realitat d’una Catalunya on la meitat dels seus ciutadans o més no volen la independència.

Aquest és el principal obstacle i no tenen cap però cap possibilitat de salvar-lo. I ho saben, i com ho saben, gosen amenaçar amb proclames que saben mai podran acomplir, perquè d’acomplir-les, vindria l’estat espanyol i els inhabilitaria en l’exercici del seu càrrec i aquesta pena d’inhabilitació no seria vista en l’escenari europeu i internacional com un acte totalitari, atès que les forces independentistes haurien donat un cop d’estat sense aquesta majoria aclaparadora que és l’única que podria dotar de justícia la declaració d’independència.

Per això la llista mal dita unitària i sobretot la finalitat per la qual es fa aquesta llista –la independència- és mentida i només té com a objectiu fer durar tant com puguin el procés cap al no-res, procés que no és més que el nacionalisme de tota la vida, però canviant el nom, un procés que té com a objectiu el giravolt del voltor, de cercle amplíssim, però sense caure mai en picat en direcció la carronya. La carronya entesa com la independència. Aquest giravolt ad infinitum el poden camuflar usant terminologia d’allò més bonica, ahir era el referèndum 9N (el qual, per cert, no es va celebrar) i avui es diu llista unitària, tot és qüestió d’anar inventant-se distintes rondalles que els permeti allargassar el procés- perdó el nacionalisme- al darrere d’una aspiració independentista que no existeix.

Amb tot, el risc de la mentida continuada no és que els seus adeptes un dia se n’adonin que tot plegat era una mentida molt ben orquestrada sinó que les forces d’oposició s’enforteixin cada cop més, com de fet ja està passant, aglomerant aquestes forces cada vegada més vots i que un dia no gaire llunyà les llistes unitàries o coalicions de partits falsament independentistes comencin a perdre la majoria simple que ara sembla que tenen, arribant a governar Catalunya un partit que vulgui una Catalunya forta endins Espanya. Estic convençut que en uns anys Catalunya serà governada per un partit del tot unionista, de tal manera que potser el procés no haurà estat cap al no-res, sinó cap a una Espanya encara més unida