Duen el gulag a la sang

Mujeres hombres y viceversa fomenta la ignorància i els hàbits poc saludables- diu el TAC -Associació de mitjans audiovisuals de Catalunya- i per això demanen retirar el programa. Són igual que els censors franquistes quan demanaven retirar el petó de la pel·lícula perquè fomentava hàbits poc saludables o quan demanaven que la noia que duia la faldilla curta se la poses més llarga perquè aquelles cames, aii aquelles cames tan boniques fomentaven el vici i la luxúria. És exactament el mateix, aquesta censura que pretén el TAC, aquesta censura, perquè el programa –diuen també- fomenta la ganduleria, el mateix que feien els censors franquistes, els quals s’indignaven amb una qualsevol manifestació visual de la ganduleria, ja que es considerava que aquesta era forçosament un hàbit poc saludable. Si algú em parla d’hàbits poc saludables, me’n vaig ben lluny allà on el silenci em resguardi del totalitarisme moral.

El TAC d’avui és el NODO de Franco, la sang dels que composen aquesta associació té la mateixa tipologia censora, és sang de GULAG, de camp de concentració mental, éssers estrets i capgirats que voldrien que una instancia supra-mental, un gran germà de la saviesa universal, establís els llibres a llegir, les pel·lícules a veure, els museus més idonis, éssers que justament temen la cultura perquè la veneren sense estimar-la talment com els primitius temien a Déu i el veneraven. Els del TAC se senten supeditats, subjugats per aquesta cultura i per això voldrien manuals d’instruccions o normes d’obligat compliment que els protegissin a ells de l’anarquia mental; éssers que volen presons mentals fetes de llibres obligats que els resguardin de la temuda llibertat; éssers que s’indignen amb les cames llargues i esplendoroses de la noia bonica i els braços corpulents de gimnàs de l’home, i aquests petons que es donen i aquests pits tan sans, susceptibles d’estar ben plens de llet en la prenyada.

És aquesta boniquesa física, aquesta exaltació de la bellesa física el què indigna a la gentota del TAC. Són aquests tatuatges i aquesta manera de parlar de barri humil el que no suporten aquests classistes del TAC. És la diversitat de caràcters i d’anhels humans el que detesta el TAC, la manera distinta que cadascú té d’estimar-se i d’estimar la vida, uns a través de la musculatura i uns altres a través de l’estudi diari en un laboratori de física quàntica. És creure que la noia del laboratori és superior a la noia que es posa silicona als pits talment objectiu vital.

Diuen que el programa fomenta la ignorància, com si un programa de televisió hagués de ser una classe universitària, com si la tele hagués de complir algun propòsit més que no pas distreure al personal, com si un programa fos el responsable de la ignorància de la gent i no aquesta manca innata de curiositat intel·lectual que alguns tenen, manca que ve de fàbrica i que escolta no passa res: hi ha qui té curiositat intel·lectual i hi ha qui no en té, i això passa ara i ha passat sempre, homes que volen saber i homes que no volen saber, i de veritat que no passa res, ans els homes que no volen saber tenen altres virtuts, tenen braços forts i robustos, i són els que construeixen les carreteres i els ponts i els edificis flamants. I les dones que no volen saber, preparen fricandós suculents als seus fills i si no els preparen fan unes mamades als marits que ja voldrien aquestes dones del TAC, i si tampoc fan les mamades, alguna cosa bonica faran: potser en la desventura són les primeres a posar-se a treballar del que sigui i com mai una dona del TAC gosaria treballar mai.

És criticable que un programa de televisió, l’objecte del qual és el joc seductor entre home i dona, vulgui satisfer l’ànim de l’espectador mostrant dones i homes de bon veure? ¿No és tanmateix agradable que al migdia, en comptes d’haver d’escoltar tot de dones sessudes xerrant de política, ens puguem relaxar veient dones i homes guapos tocant-se, acariciant-se, petonejant-se, ens puguem acomodar al sofà tot veient com aquest programa exalta la joventut i la immaduresa, i sentim nosaltres l’alegria de quan teníem vint anys i anàvem a la recerca del cony perdut? ¿No és la joventut una burla de la senilitat mental i la degradació corporal de l’adult? ¿No és aquest el propòsit més bell de la joventut? Burlar-se de la mort, de la mort de tots els xerraires de debats polítics, cadàvers que parlen i parlen i semblen que estiguin morts i manegats com si fossin titelles. ¿No és doncs una gran cosa que almenys la televisió ens ofereixi un programa que tan bon punt comença, notes com la bragueta es tensa en un clar memoràndum de quan érem joves?