Alegria i guerra

Tendeixo a pensar que les coses són inamovibles i en efecte acostumen a ser-ho. Sobretot és inamovible l’entusiasme humà i aquestes ganes que tenen els homes de celebrar plegats parcel·les de realitat. El què vol la gent és sentir-se viva a través de l’altaveu i de l’eslògan, imitar, sobretot imitar les formes habituals, formes rectilínies, formes contundents que no deformen el subjecte, propaganda que omple d’alegria el buit del nostre cervell acrític

A Grècia se celebra un referèndum deplorable (no és deplorable perquè el referèndum sigui just o injust, o estiguis a favor o en contra d’una opció o l'altra, és deplorable perquè reflecteix que Grècia està econòmicament enfonsada) i tanmateix la gent ho celebra, la gent s’entusiasma amb els resultats d’un referèndum que simbolitza la incertesa econòmica. Molts grecs estan radiants, estan pletòrics, no es queden a casa resant perquè els gestors del país ho facin de la millor manera possible, la gent no manté un silenci temerós davant una situació que els podria avocar a la pobresa, sinó que brolla l’alegria, brolla l’orgull de ser, i els grecs surten de casa i s'alien amb una opció o l'altra, i d’ aquesta aliança brolla l’entusiasme que els aixopluga de la vertadera desgracia i en aquesta comunió neix la il·lusió que en podran sortir indemnes.

És una paradoxa que justament la guerra neixi d’aquesta alegria de la gent, un entusiasme i una alegria que s’adhereixen a una opció determinada o a una idea general sense matisos. La guerra neix de l’adhesió alegre uniforme i plena d’orgull a una determinada parcel·la de realitat. La guerra es cou en l’alegria col·lectiva, no en la tristesa de la gent. És una alegria innata en el ser humà, és una alegria vital, necessària -diria- per a la supervivència de l’especie, però és una alegria que, en la seva vessant col.lectiva i polítca, molt sovint té conseqüències nefastes, sense que tampoc hi hagi solució possible. Els homes som així, ens matem cada x anys per les mateixes raons que ens abracem i celebrem en companyonia. La matança neix de la mateixa font d'on neix la pulsió eufòrica.