Pelant la música

Hi ha la teoria de l’evolució de les espècies així com hi ha la teoria de l’evolució de la música. Fet i fet, ambdues corren paral·leles. Pel que fa a la teoria de les especies, hi ha la mona que fa cabrioles i tombarelles per entre els arbres, minven els arbres i la mona es veu obligada a baixar de l’arbre, comença a caminar la mona per la plana, intervé Déu en aquest desori i la mona es converteix en home. Fet home, la mona reconeix en si mateixa una ànima deífica assedegada de transcendència, l’animeta es troba sola, desemparada, es turmenta l’ànima; i per això comença l'home a cantar, del cant passa al llenguatge, del llenguatge a la intel·ligència i de la intel·ligència a la tecnologia que de nou ens destrueix l’ànima. El pròxim pas que de fet ja s’està donant és que l’home –envaït per la tecnologia- torna a les branques a fer cabrioles i tombarelles. Es tanca el cicle.

En la música si fa no fa ve a ser la mateixa cosa. L’home -com he dit- comença a cantar perquè es troba sol, deixat de la mà d’un Déu que tot just comença a reconèixer. De resultes d’aquesta solitud i d’aquesta desesperança comença a parlar primer amb ell mateix i encabat amb els altres. Aquí un apunt important. Hi ha tot un plegat d'estudiosos que afirmen que l’home va començar a xerrar per comunicar-se amb els altres. Res més lluny de la certesa. L’home comença a cantar per sentir i amplificar la seva ànima, després parla per aquest mateix motiu, però en un pas més sofisticat, i finalment, i com no té més remei, es comunica amb els altres homes.

Seguim. L'home canta, i canta, aquest és el primer pas, encabat de cantar descobreix que amb pals i altres eines vàries pot emetre sons i sons que els troba en consonància amb la seva pròpia coneixença d’existir. Neixen els instruments i amb els instruments neix la pedanteria, sorgeix el solfeig, apareixen les notes, la matemàtica de la música, i així com l’home quan descobreix el foc s’hi tira hores davant embriagat pel nou poder adquirit, així es recrea l’home amb el solfeig, es posa l’home una perruca i comença a donar la llauna amb el seu nou joguet. Perdonem aquest nou home que extasiat amb el nou foc balla al seu voltant sense descans, perdonem-li la sofisticació del tambor, i tota la llauna de partitures inacabables que avui només és paperassa col·locada en els pianos perquè les nenes aprenguin a tocar-lo en societat.

Passa el temps, el tam tam primigeni es fusiona amb la matemàtica i germina aquesta cosa tan estranya que és el jazz, música sense solta ni volta, d’una artificiositat, d’una suficiència, d’una petulància sense parangó, però això no obstant, el jazz du implícita la impremta o la necessitat de posar fi al desori de la mona: cal començar a retallar, és necessari, del tot necessari retallar i començar a dibuixar bé el ritme, que neixi el rock and roll que neixi el soul, el blues, la música que fuig de la pretensió, la música que entén que s’ha acabat guimbar al voltant del foc. El rock està bé, el blues també, al capdavall el foc ha deixat de ser el tòtem al voltant del qual ballaven els primitius. El rock ha aconseguit que la foguera es redueixi a les barbacoes i la festa de sant Joan. Però encara falta un últim pas, el pas de la higiene, de la netedat, deixar enrere la brutícia, la ronya, fer una neteja a fons a tot quant pollós del rock i del blues. A la música li falta una bona dutxa, que el ritme sigui concís i intel·ligible, cal purgar la música de la consigna política, del lament del negre esclau, de la flauta psicodèlica, desempallegar la música d’aquesta estètica de protesta social.

El Pop, el pop és aquesta última fita, aquesta culminació última en l’evolució de la música. El pop és la música despresa de tota porositat, de tot encarcarament, és la música convertida en amor, és la música que s’estima i que estima a l’altre, ja no és una investigació de laboratori, ja no és aquest delectar-se al voltant del nou invent –el solfeig- tampoc és consigna política ni intel·lectualitat estèril. Amb el pop la música expira el seu últim i més bell al·lè. Encabat el pop, la música és morta. Cal pujar a l’arbre, cal pujar de nou i tornar a començar. El cicle es tanca.

No hay comentarios: