No és amor. És odi.

Ara que una llarga fila d’ independentistes torna a la gàbia del zoo, veiem com el nacionalisme es fanatitza encara més. Els independentistes que se saben derrotats apugen el to de les seves estúpides consignes nacionalistes, i tant els veiem xerrar de genocidi cultural com dirigir-se a la comissió de drets humans de l’ONU a demanar que investiguin l’atac al català. Envien wassaps sobre la necessitat d’emprar sempre la llengua catalana, i estranys percentatges que vindrien a demostrar segons ells aquest genocidi cultural que l’estat espanyol té programat a Catalunya.

Espanya té programat un genocidi a Catalunya i a la vista estan els fanàtics que així ho asseguren o els que són capaços de reunir-se en massa davant la casa d’una família solament perquè pensen distintament a ells. El feixisme no és un determinat símbol o una determinada forma d’alçar la mà, el feixisme és el col·lectiu emprant la força física o la coacció psicològica contra l’individu.

Aquests independentistes ressentits per la derrota són els com els futbolistes que, havent perdut un partit, fan una falta molt greu al davanter de l’equip contrari amb la intenció de lesionar-lo. És la rabieta que aflora quan saps que t’han guanyat. En aquest cas, la rabia independentista és sostinguda, continuada en el temps, rabia ad infinitum, i la llengua catalana, pobrissona, és la que paga amb aquesta colla de fanàtics que només fan que utilitzar-la com a instrument per on vehicular el seu ressentiment.

Diuen estimar la llengua, però no és estima el que senten per la llengua catalana, sinó odi vers Espanya i vers la seva llengua més parlada, el castellà. Volen que tu parlis sempre en català, exigeixen que l’estranger que viu a Catalunya parli en català. Poden exigir que l’altre parli el català perquè ells -catalans de soca-rel- el parlen bé i no han hagut de fer cap esforç per parlar bé la llengua. Però escriure’l? Ai quan l’escriuen. Quines faltes que fan els nostre catalans de tota la vida! Quines faltes, per l’amor de Déu! Home, si veneres tant la llengua podries dedicar unes hores a aprendre les seves principals normes ortogràfiques. Si li demanes a l'altre que la parli, tu almenys podries escriure-la més bé. És odi al castellà, no pas amor lingüístic, no pas vocació de filòleg. És odi nacionalista, i està més que viu que mai!