Hem sobrevalorat l'ANC

L’Anc està sobrevalorada. Si ens ho mirem en perspectiva l’Anc no ha aconseguit que hi hagi més independentistes avui que abans que l’organització nasqués. Fins que no va començar el procés cap al no-res, el debat sobre la independència estava per dir-ho així tancat a la gàbia del zoo. Hi havia quatre arreplegats que xerraven sobre una Catalunya ocupada, però en general la norma era aquest nacionalisme que s’alimentava de l’odi a Espanya però sense acabar d’ entrar en el debat de la independència.

Un dia Artur Mas decideix que cal obrir la gàbia del zoo i que el debat de la independència quedi lliure. Ho decideix perquè creu que aquest debat el perpetuarà en el poder. És aleshores que s’obren les gàbies del zoo i veiem tot aquest conglomerat de mones envaint la ciutat, fent tombarelles per entre els cotxes, i donant-se de cops al pit. Era natural que, obert el debat, tota mona hi volgués tenir cabuda, i vinga les mones a dir la seva, vinga a xisclar tota quanta consigna -el xiscle de la mona- cada vegada més exaltat, més histèric.

Veient-ho ara des d’una certa distància o directament des de la distància que ens proporciona la victòria, l’Anc era només això: les portes del zoo obertes i les mones saltant per aquí i per allà.

Tot el que ha passat, tota aquesta cridòria, tota quant xiulet em sembla inclús que ens ha anat molt bé. Hem compatibilitzat les mones del zoo i resulta que no en son gaires, xisclen molt, però no són gaires, abans d’iniciar-se el procés no sabíem molt bé quantes n’hi havia, no sabíem quina força tindrien i com de bé o de malament cabriolarien. No s’havia obert la caixa de trons i tanmateix era necessari alliberar el debat separatista, era un debat que calia tenir, per bé que estúpid, el debat era necessari, i deixar que els ximpanzés sortissin a ciutat i xisclessin també ho era de necessari. Havíem de saber contra què havíem d’ atenir-nos.

Hem sobrevalorat l’Anc, els uns i els altres, i segurament hem fet bé de sobrevalorar-la i també per descomptat de tenir-la ben vigilada, però ara que els animalons tornen a la gàbia –vagin passant- ara que el parc roman de nou tancat, cal dir que l’Anc no és res, no son res, han acabat amb un tal Jordi Sánchez tancant el zoo i si de cas que les mones s’expliquin les rondalles entre elles, però tancades, tancades les gàbies amb pany i forrellat.