Guanyarem

Va morir Franco i un grup de gent influent i de casa bona (no ens oblidem un grup de gent que van viure molt bé amb el Franquisme malgrat tota la comèdia de fer-se els perseguits) varen considerar que calia fer amb el castellà el mateix que Franco féu amb el català. La normalització lingüística neix d' aquest ànim de revenja, és una norma per dir-ho així venjativa, i es perfecciona en els anys 80 per tal de fer mitjana amb la repressió que la llengua catalana va patir amb Franco.

L’ànim de venjança unit amb la necessitat de justificar aquesta venjança o de camuflar-la al dessota d’una aura de justícia, va fer que a poc a poc i de forma sibil·lina s’anés culpant Espanya dels mals del franquisme, s’anés per tant propagant un odi no cap a Franco sinó cap a Espanya, la real culpable de la repressió del català, i acabés estenent-se aquest odi a la llengua més parlada d’ Espanya, el castellà. La confusió va servir perquè s’instaurés el català de ple a les escoles i perquè de la mateixa manera es pogués justificar l’eliminació continuada de la llengua castellana, llengua materna de més del 50% dels catalans. La venjança contra Franco es va convertir en una venjança contra Espanya i contra la llengua castellana.

La veritat és que aquesta confusió els ha anat molt bé als nacionalistes perquè Franco no deixa de ser un personatge històric i als personatges històrics sempre els acabem oblidant i oblidats els deixem d’odiar, però Espanya continua ben viva, i per tant poden fer que l’odi a Espanya continuï sempre ben fresc. Aquest odi cap a Franco (després hàbilment reconduït cap a Espanya) és el que perviu i el que possibilita que, en una Catalunya on més d’un 50% dels seus habitants parlen en castellà, es consideri un atac impermissible que en una aula escolar s’imparteixi la llengua castellana en una quota del 25%. El castellà, que és la llengua més parlada a Catalunya!

Hi ha aquesta Catalunya capgirada, gandula, vividora, subvencionada, que viu de fer-se la màrtir i l'oprimida, i que no vol triomfar a Espanya perquè el negoci de la derrota s’acabaria i els que el maneguen haurien de començar a treballar fort. Hi ha aquesta Catalunya perdedora que, en comptes de voler que per exemple Barcelona sigui un dia la capital d’Espanya i com més ministres catalans a la Moncloa millor, prefereix adoptar la pose de la derrota per no haver d’afrontar el gran repte de ser cada vegada més líder a Espanya i al món sencer. Hi ha aquesta Catalunya cada vegada més trista, més enfadada, més petita. Hi ha aquesta Catalunya en contraposició amb una Catalunya que estava silenciada i que comença a mostrar-se despullada: La Catalunya dels que volem ser capdavanters a Espanya, i governar Espanya. La gran Catalunya majoritària que avui ¡per fi! es pronuncia amb claretat i sense complexes. Guanyarem!

No hay comentarios: