Meritocràcia i Mediocritat

Arran d’aquesta moda imposada que és la meritocràcia, trobo que cal fer un elogi de la mediocritat. Sobre el paper està molt bé la meritocràcia, i la teoria de la felicitat laboral està molt clara. Però som molts els que anem a treballar sense aquell amor que ens redimeix, sense aquella estima que fa que ens brillin els ulls amb la nostra feina. De fet, som tants, que la gran majoria dels mortals anem a treballar més aviat amb el cap cot, ratolinets que no hem tingut la gràcia i el talent i el coratge de fer el què ens dictava el cor. Tot i que alguns mediocres ,també cal dir-ho, no han escoltat bategar el seu cor en sa vida. Pel que fa a mi, el cor batega i m'hagués agradat cantar com Ray Davis o tocar la guitarra com Brian May, però tot i les ganes, no he assolit el que fou el meu somni, potser perquè no vaig creure que amb això em pogués guanyar la vida, potser perquè vaig valorar massa el concepte de guanyar-me la vida. Segurament perquè no tenia el talent suficient.

El discurs de la meritocràcia és satisfactori quan ets un geni amb un talent desbordant i sobresurts de tal manera que arribes a assolir la màxima aspiració de l'ésser humà, és a dir, gaudir treballant. Però si no ets un geni, sinó un home sense atributs, un home mediocre que sap fer coses, però no les sap fer molt bé, que intenta fer una cosa molt ben feta, però no se'n surt, que estima ,sí, però estima els arbres, els ocells, els pits d'una dona, el somriure dels amics i altres coses sense ànim de lucre, llavors la teoria de la meritocràcia se'n va a la merda i és inevitable sentir-te gilipolles -¿Seré burro jo, que no gaudeixo amb la meva feina?-es pregunta l'home mediocre.

L'home mediocre és la base, es la pinya sobre la qual es construeix el castell. No hi ha geni sense massa, sense mediocritat que l'envolti. El mediocre és qui ha de pagar el preu per tal que d'altres homes talentosos, afortunats i valents s'alcin per damunt nostre i acariciïn la glòria merescuda. Dalí ho va deixar molt clar quan en una entrevista digué que el món no podria funcionar si tots fóssim Velazquez, Eisnteins o Mozarts. I tenia raó. El món no funcionaria sense les formigues obreres que agafen el metro amb la mirada una mica caiguda i que es tiren hores en una oficina sense gaudir amb allò que fan. Per tant, elogiem els que estimen la seva feina i la fan molt ben feta -sempre i quan no pretenguin obligar als altres a ser com ells- però elogiem la mediocritat també, i no deixem mai de mirar amb amor a l'home mediocre, perquè és ell també qui fa girar el món pam a pam