Eleccions catalanes. Més farsa

Diuen voler un estat propi i no són capaços de mantenir l’anunci d’unes eleccions que vénen a ser, segons ells, les eleccions més importants des de la recuperació de la democràcia. Unes eleccions que expressaran en clau plebiscitària el sentir identitari del poble català. Varen confeccionar un full de ruta que, tot sigui dit, va passar sense pena ni glòria (un full de ruta que teòricament marca els tempos per assolir l’estat propi i en el qual estan incloses aquestes eleccions) i no sabem si el full de ruta serà acomplert en allò que més fàcil és acomplir-lo: la celebració d’unes eleccions ordinàries que no suposen cap vulneració de la legalitat. 

Si no són capaços de complir el full de ruta en allò que menys conseqüències els implica, com seran capaços de fer res que impliqui un real trencament amb la legalitat espanyola? Mentida. Tot és mentida.

Entretant, l’assemblea continua muntant performance -tot sigui dit- cada vegada de més curta volada. L’assemblea s’ha demostrat un instrument al servei del poder i no un instrument de pressió al poder. En cap moment l’assemblea ha dedicat esforços en desemmascarar els sil·logismes del procés, al contrari, els han reforçat i són avui els principals cooperadors necessaris de l’engany independentista. Carme Forcadell, cervell tou i bla, incapaç de desestabilitzar el poder, col·locada a dit precisament pel seu tarannà submís i decoros amb els mandataris.

Amb tot, el brogit independentista podria guanyar de nou quotes altes de contaminació acústica gràcies a una nova performance ben orquestrada i ben subvencionada per la Generalitat. No obstant, el suflé no pujarà més del que ja va pujar amb la via catalana o amb la marxa de la Diagonal. El suflé, en la seva màxima ebullició, ja s'ha produit i, malgrat tota la comèdia, el percentatge de vots no és ni molt menys suficient perquè es pugui imbuir el cop d’estat d’una certa legitimitat democràtica. Necessiten un 70% de vots a favor- com a poc-i no en tenen ni el 50%. Diria que els llibres de Sant Jordi del Sala i Martin tampoc compten.

Es podria determinar que la independència no és tant una qüestió de majories quasi unànimes com d’ entrar a cavall al parlament invocant a Déu i proclamant l’estat català. Podria ser ben bé això i que la majoria no fos tan determinant. Tanmateix Artur Mas no és López Tena. El rerefons de convergència i Unió per exemple és molt clar: Són aquests nous rics llepaculs que volen que tu, pobre miserable, et creguis la comèdia de la independència mentre ells omplen els seus estomacs i les seves butxaques als millors restaurants de Madrid. Els nacionalistes de la rereguarda, els que no es mostren, votants de CiU, a Catalunya són independentistes i a Madrid no són res o són el que faci falta. L'únic que els importa són les seves empreses i les piscines de les seves segones residències. El concepte de Catalunya, el concepte que us venen, no té cap importància comparat amb el blau transparent i immaculat de la piscina. A cavall, aquests no entren, us ho asseguro.

Amb aquest escenari, qui pot creure avui que la independència és possible a Catalunya. La independència és avui més lluny que fa deu anys. A mesura que el procés avança cap al no res, la mentida transparenta més i més -sembla el tanga en els pantalons d'una noia de quinze anys-. Recordeu: Diuen voler un estat propi i no són capaços de mantenir l’anunci d’unes eleccions que vénen a ser, segons ells, les eleccions més importants des de la recuperació de la democràcia. Defitivament, la independència avui només se la poden creure els imbècils.

1 comentario:

Numquam taceo dijo...

La radicalització visible d'una part de l'independentisme, no l'ajuda precisament a "fer amics". Com a mostra, les proclames d'alguns a crear una suposada "gran nació" que comprendria, a més de Catalunya, València, les Balears, i territoris a Múrcia, Aragó, França i Itàlia. Els governs d'aquests dos darrers països, no dic que s'hagi alarmat -són massa grans per això- però si que els ajuda a conèixer amb quina mena de personal se les veuen.