Alfonso Ussía

La llengua catalana és intocable. Hi ha un sentiment de superioritat d’alguns catalans envers la seva llengua francament malaltís. A mi em sembla que quan parlen o escriuen català creuen de veritat estar parlant en la llengua de Déu i, de la mateixa manera, quan per la raó que sigui, han de parlar o escriure en castellà, sembla que els obliguin a baixar de la seva atalaia i que perdonin la vida a la resta de mortals per haver caigut tan baix utilitzant la llengua castellana. On anirem a parar.

Hi ha un tipus de català que per exemple diu comiat de solter en comptes de despedida de solter, o que diu cap de setmana en comptes de finde. No dic que un no pugui fer ús del terme comiat, però hi ha aquest català que per res del món diria despedida, mai de la vida es rebaixaria a fer ús d’un terme castellanitzat. No és que necessàriament vulguin parlar perfectament bé el català sinó més aviat que el terme és un castellanisme: si el terme és un anglicisme, posem per cas, no tenen cap problema en utilitzar-lo. Aquest menyspreu no expressat esclar - menyspreu tàcit- aquest sentiment de voler-se diferenciar com sigui de qualsevol cosa que faci pudor de castellà va quedar ben clar quan va haver-hi la crisi de l’Ébola, en castellà esdrúixola, i en català reforçant l’accent a la o.

I bé, ahir l’escriptor Ussía, va dibuixar una vinyeta a la Razón que no feia sinó burlar-se d’aquesta tipologia de catalans que es prenen tan seriosament a si mateixos, i parlen o escriuen el català com si estiguessin fent quelcom excels, quelcom d’un luxe humanístic sense parangó, alhora que creuen ser xusma si parlant català se'ls escapa un terme castellà- despedida- o si riuen amb un jajajajajaja en comptes del seu hahahahahah: El problema no és riure d’una forma o d’una altra, el problema és que alguns per exemple no tenim cap problema en riure amb un hahahahahahahah però ells mai, però mai de la vida riurien amb un jajajajajaja.

Hi ha aquest racisme de la llengua, aquesta supremacia lingüística que ahir Ussia es va encarregar de satiritzar, amb les relacions incendiàries dels fanàtics de torn que ja el volien condemnar a no escriure mai més en cap diari. No podem fer res per tapar la boca aquest home? Els que tan obsessivament es prenen en consideració la seva llengua acostumen a ser els mateixos que per llei farien callar a qui els du la contrària. Duen el GULAG a la sang, les bromes només fan gràcia quan les fan els seus, també quan la broma du implícita l’assassinat d’algú. Per cert, que jo sàpiga, en el present cas Ussia no ha matat ningú.

1 comentario:

Daniel Daranas dijo...

En algunes persones hi ha un odi latent a tot allò espanyol que és realment... espelusnant ;-)