Radiografia de Santi Vidal o el jutge de la pandereta

Quan Santi Vidal va decidir redactar el simulacre de la Constitució (una decisió que no va ser seva sinó impulsada des de el govern) ja sabia d’avant mà que l’expulsarien de la carrera judicial. El jutge de la pandereta era ben conscient que estava cometent una de les faltes que tipifica la llei orgànica del poder judicial, i ell més que ningú sabia que les faltes, és a dir les lleis, es promulguen per aplicar-se. No obstant, el pla del nostre jutge (ja quan va començar a redactar la constitució) era ficar-se en política només ser expulsat de la carrera judicial i així representar el paper de màrtir de la causa catalana: imbuir-se d’un heroisme que en l’estricte àmbit judicial li hagués sigut quasi impossible d’obtenir.

El jutge de la pandereta, fart de representar el seu paper de jutge, que no és un altre que amagar-se ben amagat al dessota de la llei perquè sigui la llei la que prengui el protagonisme, va trobar en aquest projecte –el simulacre de constitució- una esquerda cada vegada més oberta per on fer emergir ja sense traves la seva incommensurable vanitat. Fou per això que el jutge es va introduir feliçment en la redacció de la constitució catalana, projecte que insisteixo no va ser pas seu, sinó proposat pels mandataris del procés. Fou vanitat, només això.

Santi Vidal sabia que el congrés del poder judicial l’ expulsaria, però també sabia que els partits polítics el reclamarien amb fruïció, tal com efectivament ha passat. I per suposat, el jutge ja tenia clar que acceptaria la proposta de ficar-se en política tal com també ha passat: De fet, no ha trigat ni tres dies en entrar a les files d'ERC, demostrant que el seu era un càlcul premeditat, un projecte premeditat que no era pas un altre que convertir-se en un home famós, terme aquest que podria resultar vulgar, i que de fet ho és: Un jutge que cerca ser famós (és a dir, que la gent parli d’ell, inclús que la gent és manifesti per ell) és un pallasso, com pallassos acaben sent tots els jutges que no suporten el silenci mediàtic entorn la seva figura i entorn un treball que estan farts de realitzar justament perquè no té un eco mediàtic.

Si el jutge de la pandereta hagués redactat la constitució en silenci, diluint-se ell al dessota de la seva redacció i un cop expulsat no hagués tingut cap interès a ser figura mediàtica, sinó més aviat el contrari, continuar diluint-se en el redactat de la constitució; i per suposat, si el jutge no hagués tingut cap mena d'interès en la política, potser sí que li podríem haver reconegut una certa coherència, malgrat tot: la dignitat de qui es mou segons les seves més íntimes conviccions. Però Santi Vidal no ha redactat la seva constiució per convicció, sinó bàsicament per vanitat, per famoseo, i així ha demostrat ser un més dels tants personatge grotescs d’aquest reality show que és el procés cap no-res. 

Se l’ha expulsat de la carrera judicial perquè se suposa que va jurar fidelitat a la constitució i altres xarlotades que certament jo, com a membre del congrés, no hauria interpretat de forma tan taxativa. Jo més aviat l’hauria expulsat per una raó molt més senzilla: Un jutge no legisla, un jutge aplica la llei. Que un jutge legisli o pretengui fer simulacres de legislador, trenca de soca-rel amb el consagrat principi democràtic de la separació de poders. I això, ja de per sí, hauria de ser causa perquè justament aquells que tant diuen defensar la separació de poders comencessin a plantejar-se si en una hipotètica Catalunya independent hi hauria tal separació de poders; doncs si resulta que els que començen a legislar són jutges, és a dir, els mateixos jutges que en acabat aplicarien les seves pròpies lleis, aleshores ens estem passant pel forro la separació de poders. Per tant, no només els espanyolistes poden estar contents amb aquesta expulsió, sinó i sobretot els independentistes, sempre i quan -això sí- vulguin fer de la seva Catalunya un estat modern, o com ara ens agrada dir, civilitzat, un estat com l’espanyol, per exemple, no un estat dictatorial on el poder judicial acaba sempre exercint també el poder legislatiu