Llengua catalana i immigració. Les dues putes

El procés és acabat, i ja tots sabem que acaba tal com ho va anunciar des d’un bon principi el Pere Navarro, és a dir, amb una tercera via que, sent molt optimistes, passarà per una reforma constitucional que atorgarà un estatus jurídic per a Catalunya que, en efecte, serà el mateix que el que avui ja té, encara que entre tots el disfressaran amb termes literaris –que no jurídics- més grandiloqüents. Així, la gentada nacionalista es menjarà el farol creient que en efecte han assolit un estatus més avançat, per dir-ho així. 

Ara sabem que Catalunya continuarà sent una comunitat autònoma, potser amb un nom distint i amb unes competències també de nom distintes, però al capdavall i de fons una comunitat autònoma, i Espanya, per tant, continuarà unida i ben unida tal com Franco ho deixà todo atado y bien atado. Ara sabem que Navarro tenia més motius per fer escarni dels que, aleshores, extasiats per la grandiloqüència dels eslògans, feien tota mena d’acudits sobre ell pensant-se que el procés solament podia acabar amb la independència -cal ser imbècil-. Ara també sabem que comencen a iniciar-se des del govern els preparatius per a la desconnexió del procés, preparatius que per descomptat tenen molt a veure amb els que es varen dur a terme l’any 2012 per a connectar la gent al procés.

Ara que el procés és acabat, doncs, veurem com, paral·lelament a aquesta desconnexió, el departament de presidència començarà altra vegada a donar ordres taxatives als opinadors i articulistes catalans (tots comprats: també els que fan veure que no ho estan, aquests són els pitjors) perquè tornin a donar la tabarra amb l'obligatorietat de parlar i entendre la llengua catalana: les normes lingüístiques sempre han sigut les vertaderes estructures d’estat, estructures que no causen querelles i mantenen igual de distret al personal. 

La llengua catalana, la sempiterna puta, putota que el nacionalisme català treu a la carretera quan cal despistar la gentada de totes les promeses incomplertes que els han venut. La llengua, que entre altres coses va permetre que Catalunya fos un emirat i la gentada se sorprengués molt moltíssim quan va sortir tota la merda del dessota de les dunes Pujolianes; la llengua catalana i també la immigració, que, si bé és cert que ja no és un fenomen innovador i no n’hi ha tanta com ells voldrien i que el eslògan “ Nos invaden” és més complicat de defensar, no patiu, no patiu en absolut, que ja els nostres periodistes s’inventaran un conte ben bonic perquè tots els ressentits del procés vegin en ella una nova forma de lluita contra el castellà i l’Espanya opressora- sense querelles també, naturalment- que la immigració és dèbil i dúctil, sobretot dúctil- i no posa querelles com el govern espanyol. Llengua i immigració, doncs, i que el show continuï.