La lògica de les deportacions


No fa gaire parlava de com ara que el procés és mort sortirien els típics malparits a reivindicar altra vegada l'opressió en què viu la llengua catalana i sobretot de com s' acarnissarien de nou amb els més dèbils, o amb els que menys veu tenen, els immigrants; i en efecte ja comencen a sortir les ratetes del clavegueram, però en comptes de demanar responsabilitats als seus venerats mandataris, dirigeixen la seva ràbia, la seva foscor contra els immigrants i així de pas els atribueixen les culpes del seu fracàs independentista. Altra vegada tornen a renéixer articles que proposen un contracte diguem-ne identitari pels immigrants, de tal manera que si no l’acompleixen, siguin repatriats al seu país, tal com per cert també proposava Mas (el seu carnet per punts) abans d’ iniciar-se el procés cap al no-res.

Són articles que parlen de l’individu amb un menysteniment que recorda massa a d'altres èpoques, ens recorda massa a les deportacions en massa, als trens que conduïen famílies senceres a racons allunyats de casa seva perquè no acomplien el contracte identitari que aleshores imperava. És el mateix menyspreu per la vida humana, la mateixa falta d’empatia vers el trencament de famílies senceres. Escriuen sobre deportacions i per tant fan càlculs sobre les vides dels altres o dissenyen la sort dels altres amb una racionalitat, un orde i una neteja decorosament perfeccionada; perquè quan un xerra de deportar o de repatriar amb tantíssima frivolitat està dissenyant el possible trencament d’una família: Un nen per exemple que es queda a Espanya amb el seu pare, ja que la seva mare és deportada per no haver acomplert el contracte identitari. Un nen a qui se li destrossa la seva infància només perquè aquests il·luminats creuen que tenen el poder de diagnosticar qui és òptim i qui no és òptim de viure en un país.

Quan llegeixo aquests articles sento una enorme tristesa, no només perquè encara es constata que queden moltes ratetes del tipus més perillós sinó també una certa tristesa per aquestes mateixes ratetes. Quina cosa més trista haver nascut rateta! Com deuen menystenir la seva pròpia vida! Quin menyspreu deuen sentir en el fons per la seva pròpia família, pels seus propis amics... Quin cor més gelat tenen! Són capaços de regular el trencament d’una família perquè no senten amor vertader per la seva pròpia. Són capaços de trencar la vida de l’altre perquè la seva pròpia vida està buida d’amor. Només això explica aquests escrits, aquestes idees repugnants que encara imperen malgrat tota la mort i destrucció que han causat. Només un home repugnant pels altres i repugnant per a ell mateix podria continuar avui escrivint sobre la sinistra matemàtica o la lògica i disseny de les deportacions.

PD: No sóc exagerat. Penseu si en comptes de ser un home que escriu això fossin milers els que ho fessin. En quin món viuríem? Fem memòria?