La independència en 18 mesos

Una atribut que hem guanyat els unionistes, i que em sembla rellevant, és que avui ja fem broma dels anuncis relacionats amb una imminent independència. El procés cap al no-res s’ha tornat crònic i els unionistes ho sabem. El procés s’ha convertit en crònic, gràcies precisament a què els unionistes hem sabut apreciar la seva sòlida falsedat de fons. El procés ja no mata, el procés si de cas produeix un cert mal de cap. Res que no pugui curar un gelocatil.

Els unionistes hem passat del temor a la broma. Abans podíem escoltar Mas i encabat ràpid contraatacàvem seriosament i intentàvem esgrimir els nostres arguments. Ara ni tan sols això: no ens calen els arguments, només una sostinguda riallada o millor continuem parlant dels Rolling Stones que el tema procés ja cansa, i encara hauríem de prendre'ns un altre gelocatil.

La nostra no és una broma que provingui de la por -tenim por i per això fem broma-. És una broma que prové de la il·lusió de saber que el discurs independentista ja no se’l creu ningú. Tampoc els indepes: La prova és que cada dia estan més i més callats; cada dia n’hi ha més i més que se saben enganyats, sobretot cada vegada n’hi ha més que abans eren mig indepes i ara no son res, no els interessa el tema i per descomptat ja no xerren sobre el procés perquè no volen fer el ridícul. Fins a tal punt estan avorrits, cansats, farts del parc temàtic. Fins a tal punt se saben ridículs quan parlen del que abans els podia enorgullir. 

Aquest silenci és la nostra victòria. Els unionistes per exemple: ja no ens fa por la gentada, ens fa pena, ens fan pena sobretot els que creuen que en 18 mesos es farà la independència, ens fan pena aquells que es creuen uns eslògans fets directament per a un públic totalment imbecilitzat. Ens fa pena que encara hi hagi imbècils que creguin en periostes i mandataris que s'han demostrat uns estafadors. Els imbècils, què voleu que us digui, em fan pena. Algú que encara avui posa en un pedestal al Francesc Marc Alvaro. Pobre home que llegeix. Em fa pena.

El silenci unionista d'avui contra els crits unionistes d’abans, crits unionistes que només reafirmaven els eslògans tronats del procés i els convertien, per dir-ho així, en un camí revestit de possibilitats, crits que avui s'han convertit en silenci o en riallada, o en un simple continuar escoltant els Rolling Stones sense immutar-nos... Recordes quan el Dylan va sortir a cantar en aquell concert del Stones a Montpellier?