Erc o de la Faràndula

La candidatura d’ERC és de vergonya aliena, sembla el cartell de la pròxima obra de Dagoll Dagom. Un acaba creient que el partit cerca romandre en les regions inferiors, sempre al darrere d’un partit que el sobrepassi per evitar així la responsabilitat d’assumir el poder. Així com un empleat de llarga durada no té excusa i continua sent empleat perquè en el fons el què vol és que un altre prengui les decisions per ell, així mateix es comportaria Erc, com el partit que no sap desenvolupar-se en política si no hi ha un altre partit que vagi al capdavant i el mani.

Admiro l’empleat que se sap empleat i coneix perfectament la seva voluntat majestàtica de no ser, de no ser per tal de descarregar-se del pes de ser. No ser i així desaparèixer sense que ningú prengui gaire atenció. Servir al seu amo amb la màxima humilitat i en aquest servilisme difuminar-se en el conjunt i que no es noti gaire el seu anhel, profundament arrelat en ell, de continuar sent un home sense atributs.

No critico la postura de l’empleat conscient, però en el cas d’ERC sembla que el partit no sigui conscient de la seva condició de subaltern de la política, sembla l’empleat que després de vint anys no vol acceptar que no pot ser més que un simple empleat: el que encara creu que les culpes són del seu cap i va dient que si ell fos capitost, faria això o allò.

Tot i que també podria ser que ERC ho fes expressament. Que el partit sabés que el seu electorat es compon principalment del tipus d’empleat inconscient que, després de vint anys fent d'empleat, creu que té fusta de director, del tipus que us deia abans: el que tothora està dient què faria ell en el cas de ser el cap, el tipus d’empleat que anhela la grandesa més baixa; i que per això ERC fitxés també personatges grotescs que cerquen una grandesa del tot urinària: Un ex actor de la faràndula espanyola vingut a menys i precisament per això recentment reconvertit a l’independentisme, o un exjutge de pandereta que amb el seu fals heroisme no vol sinó que li rendeixin homenatge i abastar així amb els braços la grandesa de l’ovació.