La dictadura dels costums

Diumenge hi havia una cua que anava des de la sortida del Túnel del cadi fins a Berga. Vam trigar dues hores per recorre aquest tram, quan normalment trigues vint minuts a tot estirar. Hi havia un únic carril atestat de cotxes que tornaven a Barcelona i dos carrils buits en sentit contrari que estaven destinats als quatre cotxes que pujaven cap al Túnel del Cadí.

A la República Dominicana ja fa temps que els cotxes del meu carril haguessin ocupat un dels carrils contraris, però en el meu país civilitzat aquest aparent desordre és impensable. Estem tan acostumats a que l’estat majestàtic ho reguli tot, també els nostres costums - sobretot els nostres costums- que sortir-nos de la norma, per molt estúpida que aquesta sigui, ens sembla impensable –No se’ns passa pel cap- Si els cotxes del meu carril haguessin començat a ocupar el carril contrari, de ben segur que el trànsit hauria sigut molt més fluid.

Som súbdits d’un estat totalitari que ens ho vol dictaminar tot. Considerem natural que aquest estat reguli els nostres hàbits més elementals sense permetre’ns a nosaltres -adults com som- regular-nos com ens doni la real gana. Pensem que ocupar el carril contrari és sempre una barbaritat ja que la línia continua pintada a la calçada -per molt estúpida que sigui- és un mur infranquejable que de cap de les maneres ens podem saltar, malgrat en aquest cas, el més natural era saltar-se la línia continua i ocupar el carril contrari.

La nostra ment està permanentment espantada per perills inexistents que l’estat regula com a plausibles per tal d’apoderar-se dels nostres hàbits i així continuar tenint el poder presencial que en certa manera va perdre amb la globalització econòmica, la presumpta llibertat d’expressió, i aquesta pau bèl·lica en la que sortosament vivim.

En aquests últims anys, l’estat sobretot s’ha fet present a través de la regulació dels nostres costums. No podem fumar en un bar, i ens sembla bé, no podem pescar en una platja perquè podríem molestar a un banyista, i ens sembla bé, no podem fer un pipí en un raconet del carrer, i ens sembla bé, no podem comprar una ampolla de whisky a les dues de la matinada, i ens sembla bé, no podem beure una cervesa al carrer, i ens sembla bé, no podem muntar una festa d’aniversari pel nostre fill en un parc públic sense llicència, i ens sembla bé, no podem anar a una plaça de toros catalana, i ens sembla pistonudament bé, no podem, no podem, no podem fer ni la meitat de coses que abans, en estats totalitaris, paradoxalment la gent sí podien fer. I ens sembla bé.

No és estrany que amb tanta prohibició, la gent visqui atemorida, incapacitada, neuròtica, i cerqui vies d’escap -evidentment ineficaces- per canalitzar aquest estrès; a través, per exemple, de l’elogi irracional de la salut, o del sexe com a exercici gimnàstic i saludable, mancat de tot quant misteri, o del gimnàs i el running pornogràfic (penseu en les equivalències entre el porno i el corre) com una nova forma d’autoflagel.lació que els du a creure que son eficaços, que son competents i compleixen amb la norma -No soc gaire bo amb la meva feina, però soc capaç de corre 15 quilómetres-

Probablement si fóssim capaços d’ocupar el carril contrari de la carretera i tantes altres coses que no fem per aquesta por provinent d’un perill que l’estat ens ven com a plausible, viuríem en un desordre sostingut que ens alliberaria de l’estrès i la neurosi molt més que no pas les actuals receptes generacionals.