Can Vies, o de la Mofa

Can Vies hauria de ser enderrocada amb tancs. Catalunya no té tancs però n’hauria de tenir i així de pas faria una demostració de força ara que vol anar tota sola pel món. No m’explico com els quatre gualtrapes que en aquesta casa fumen i pinten les parets poden tenir el poder de convèncer a tanta gent del seu aparent bonisme, inventant-se com s’inventen, excuses, les que facin falta, per mantenir en peus, el què a totes llums no és més que una mofa, una burla macabra envers famílies amb fills que diàriament són desnonats per no poder pagar la hipoteca, homes mancats d’ideals grandiloqüents que, no obstant, han de buscar-se la vida com sigui –treballar- per tenir un sostre; perquè a banda de ser persones senzilles en el pensar, no són ni tan joves ni tan espaviladets com els okupes de cantimplora que, talment ratolins, es fiquen on sigui, ja que saben molt bé com viure de les plantes que fumen.

El moviment okupa és principalment una burla, o, més ben dit, la burla, insisteixo, la burla, la pitjor, envers el pare de família que ha de cercar feina, cobrar un sou, cobrar un miserable sou per evitar el desnonament i la ruïna. L’okupa és l’espavilat que es mofa d’aquest pare de família, com el cínic banquer que donava ordres de vendre més preferents; amb la diferència que el banquer se sabia un miserable, i l’okupa es creu un justicier. Quatre tancs haurien d’enderrocar aquesta casa de ganduls, i fer-los fora a tots, sobretot per justícia, per justa equivalència amb el tractament que reben les persones que, sense dur rastes ni fumar maria, són desnonats un cop dictaminada sentència.

He entrat a la pàgina virtual d’aquesta casa de les assemblees, de la cultura, dels moviments socials, del canvi, del Podemos, i demés fraseologia barata per reafirmar-me en el fàstic, en el fàstic i en la sublevació que sento en constatar com aquests grans hipòcrites fan ús de la fraseologia més desgastada solament per ocultar amb bonics eslògans la seva ganduleria i les seves ganes de passar-se el dia fumant; sense fotre brot, disfressar el seu nihilisme vital de pancartes el contingut de les quals no es creuen, per suposat, o només se les creuen en tant serveixen per no passar per inútils dolosos, inútils en tots els sentits, incapaços ells de fer de cambrers, incapaços de treballar, no fos cas que, llevant-se a les sis del matí, agafessin ciàtica.

Com se’n foten i se’n riuen per dins, això sí, ben endins –que no es noti- dels que es destrossen l’ànima llevant-se cada dia per executar la mateixa rutina laboral. Com se’n foten de l’home corrent, de l’home sense atributs mentrestant es fumen un porro; ells que a base de cabell i de ronya es creuen superiors, per bé que són uns desgraciats en tota regla! Us diuen que estan amb els justos i els honrats, però són pitjors que la usura; la usura és conscient del macabre, aquests ganduls creuen que, dissertant al voltant de la fumerola , encara tornen més just el món. Es burlen, es mofen de nosaltres, es burlen de mi; quan els veig campant pels carrers penso en la mili obligatòria i en com de bonic seria que quatre tancs arrosseguessin i carreguessin sense pietat aquesta i totes les cases d’Okupes.