Contador i el Clombuterol

Contador duia Clombuterol al cos en dosi mínimes, però duia clombuterol i el reglament en aquest sentit és molt clar. El Tribunal no ha fet més que aplicar el reglament, i en comptes de preguntar-nos si és justa la sanció de Contador ens hauríem de preguntar si el reglament en el què s'empara la resolució és just. D'altra banda si els ciclistes estan tots ells tan indignats per aquesta sanció perquè no planten cara al Tribunal i exigeixen una modificació del reglament? ¿Per què aquest ciclista que ha sortit guanyador del tour -ara que han anul·lat la victòria de Contador- no rebutja ser el nou guanyador? Ja pot dir ell que guanyar d'aquesta manera és basura, però bé que accepta el triomf. ¿I què hagués fet Contador si a un company seu li haguessin trobat clombuterol i gràcies a aquesta circumstància s'hagués alçat com a nou guanyador del tour? Hagués acceptat la victòria? Segurament l'hagués acceptat.

Hi ha molta hipocresia en el mon de l'esport i si els ciclistes tenen un reglament tan primmirat es deu en bona part als mateixos ciclistes. Ells han contribuït més que ningú en el redactat d'aquest reglament. Han estat els ciclistes els qui no han acceptat cap màcula en la seva sang esportiva. Ha estat aquesta enveja malsana que els caracteritza , aquesta desconfiança maliciosa la que ha permès que una substància tòxica, per insignificant que sigui, per milimèsica que sigui, dugui aparellada uns sanció. I ja no només en el mon del ciclisme sinó en el mon de l'esport en general.

Es diu freqüentment que l'esport és un espai de solidaritat i fraternitat i després passa que en realitat els esportistes s'examinen a la recerca de la màcula perduda i aprofiten qualsevol circumstància -per injusta que sigui- per fer-se mal entre ells ¡Però si al tio aquell que fa volteretes a l'aire i que ha guanyat ors olímpics el varen inhabilitar per haver-se fumat un canuto un mes abans de competir! On s'es vist això!.

I en bona part, els esportistes, amb la seva mania obsessiva per la salud, han causat que la societat s'hagi empassat de bona gana els seus eslògans i hagi doncs -la societat- escupit amb fàstic vers tota quanta substància  és insana. ¿D'on ve aquesta mania nostra per l'enciam i la fruita i la verdura sinó d'aquests esportistes que un dia ens varen engalipar a tots? ¿I la netedat pulmonar i l'odi al fum? ¿D'on prové aquest odi sinó d'aquesta vida sana que els esportistes han hagut de seguir si volien guanyar? Els esportistes porten anys i anys dient  que menjar platans i corre de bon dematí és el millor del millor, i el que han aconseguit és situar la vida sana com a paradigma de virtut social. Es podria dir que han estat ells els principals causants de que ens hagin prohibit a nosaltres -els qui prescindim de l'esport- fumar-nos un cigarret en qualsevol indret tancat.

Potser s'ho haurien de fer mirar aquests amants de l'exercici i començar a fer una reflexió sobre llurs principis de santedat sanguinea i començar així a admetre que un porret no és una substància que et permet rendir més. En comptes de posar tot tòxic al mateix sac i voler ser més papistes que el papa, que comencin a examinar quines substàncies son realment avantjoses en el rendiment físic i quina quantitat d'aquestes permet aquest més alt rendiment. Amb aquesta moda que ells han inoculat a la societat, una moda per la vida sana -sana fins l'obsessió- han aconseguit que 0,0000000000001 de clombuterol impedeixi a Contador seguir competint. Ells tenen la culpa, ells han causat aquest esperpent. Que siguin ells, doncs, els qui ho solucionin.