El pacifisme a Catalunya i aquesta rialleta nostra quan veiem el desplegament militar espanyol -com si Espanya fos idiota per tenir tancs i avions i nosaltres fóssim un exemple de civil.lització per repudiar la guerra i els seus instruments - es va anar inoculant en l'inconscient col.lectiu català quan Franco morí i quan s'estengué el tsunami d'antifranquisme del qual parlava ahir. Fou una manera com un altra d'amagar la nostra covardia durant el franquisme, de camuflar-la dessota l'excusa del pacifisme. L'excusa de dir que si Catalunya havia fet poca cosa per lliurar-se del dictador i encara havia col.laborat amb ell, havia estat per aquest pacifisme del qual fem gala.
I des de aleshores fins avui que els catalans presumim de ser anti-militaristes alhora que reclamem amb mitges paraules que Espanya no ens ofegui tant. No he vist encara un nacionalista -no dic independentista- que reclami abans de tot un exèrcit català i que mostri un certa enveja davant el desplegament militar espanyol. Al contrari, tot son burles, acudits sobre la cabra de la legión i un menyspreu que només pot néixer de la covardia, de la nostra acceptació covarda que, insisteixo, s'inicià amb el franquisme i anà creixent fins a la total desolació d'avui.
El català -i jo no m'excloc- sembla ser un home covard, incapaç de jugar-se la vida per una idea que el transcendeixi i per això foren pocs els soldats com Joan Sales, catalans que ,des de el primer dia, volgueren anar a la guerra i es jugaren el tot per el tot pel nostre país. En realitat fou la immigració espanyola la que va permetre que la guerra durés tres anys en comptes de tres dies, foren aquest anarquistes i comunistes espanyols residents a Catalunya els qui lluitaren amb més valentia i també amb sadisme., perquè la idea per la qual lluitaven se la creien, tenien fe en ella, fe en un mon on la ganduleria campés pertot i poguessin viure com a burgesos sense treballar.
En canvi, catalans que lluitessin per Catalunya amb una idea clara del què havia de ser un exèrcit català, i de quin havia de ser l'objectiu principal, foren desgraciadament pocs: Sales i quatre patriotes més que lluitaren més enllà de les seves forces. Tots els altres restaren amagats a casa i que siguin els analfabets murcians els qui vagin al front. Aquesta és la realitat, mal que ens pesi. Tenim homes que valen per mil, i una tropa majoritària de cridaners que només fan que cagar-se en Espanya des de el pacifisme més covard. De ben segur que si haguessin d'agafar el fusell marxarien corrents a la muntanya a cantar els segadors amb la pandereta. Pacifistes? Sí, però per covardia.
2 comentaris:
Sí, aquest sentiment està força estès entre la majoria d'independentistes. Aquests volen una mena de Shangri-La, un país irreal fora del món lliure occidental. Jo com independentista vull un exèrcit pel meu país, com tots els estats normals. Quan compares, per dimensió, a Catalunya amb Noruega, Finlàndia o Holanda que tenen els seus exèrcits, molts independentistes canvien de tema. Escòcia, tant de moda actualment, té unitats pròpies dins l'exèrcit britànic i ningú no s'escandalitza. Un país sense exèrcit, quin avorriment i quin país de toies.
Nano, quan desbarres, desbarres de veritat. Si la guerra va durar tres anys va ser més que per la covardia o valentia d'uns o altres per la gran incompetència del culdolla i la seva colla de militrontxos.
Ricard, a Andorra no tenim ni hem tingut mai exèrcit, devem ser un avorrit país de toies. Això sí, fins fa poc cada cap da casa tenia una escopeta per si el cridaven del sometent.
Publicar un comentario en la entrada