Insolvència sobrevinguda de l'home divorciat

Hi ha un tipus d'homes -per la meva professió sé molt bé de què parlo- que un cop destruïda la família per causa d'un divorci, deixen d'una vegada i per totes de complir amb cadascuna de les obligacions domèstiques que fins aquell moment havien complert escrupulosament. Son homes que varen acariciar la acomodatícia i per tant femenina vida burgesa i és així que es casaren, tingueren un fill, constituïren una hipoteca, la qual pagaven escrupolosament, pagaven també tots els gastos d'aquest fill, complien amb una feina i així és llevaven cada dia per anar a treballar, eren homes afincats en una idea burgesa de família que fins a cert punt els tenia lligats a una vida ordenada i assenyada.

Però aleshores, arribat el moment del divorci matrimonial, aquests homes que s'havien sabut comportar durant el matrimoni, és a dir, que havien acomplert les ordres severes i continuades de la seva esposa, es converteixen -de cop- en autèntics salvatges, en nòmades insolvents que deixen de pagar tota quanta lletra d'hipoteca, tota quanta càrrega familiar pagaven fins aleshores, i és llavors que llurs dones divorciades i esglaiades pel canvi radical del seu exmarit, endevinen furioses que durant el temps de matrimoni aquest home domesticat era només una màscara la ganyota assilvestrada de la qual no varen conèixer en absolut.

La dona, mentre era casada, no va voler saber que el seu marit era en el fons un nòmada que hauria volgut viure desarrelat de les coses materials, un ésser contemplatiu i egoista que odiava la seva feina rutinària, detestava aquesta sòrdida obligació de treballar per després haver-se de gastar el sou en càrregues familiars, les quals, a la vegada, eren les que no el permetien esbojarrar-se amb els amics, ni tampoc el permetien retornar -ni que fos solament una nit- a la boja joventut perduda.

Divorciada, doncs, la dona deixa de cobrar la pensió d'aliments, tampoc cobra la meitat de la lletra de la hipoteca, se n'adona que denunciant al seu ex-marit tampoc aconseguirà res, ja que l'home ha deixat de treballar o només treballa en negre, i això si encara viu a Espanya i no ha marxat al Brasil amb una joveneta vint anys més jove que ell. I no se'n sap avenir la dona, la pobre dona no comprèn com es pot ser tan filldeputa, car ho mira tot amb ulls de dona i no és capaç d'empatitzar amb l'esperit de l'home, amb una forma anímica nostra tan diferent d'altra banda a la d'elles, una forma aquesta que és capaç de revel.lar-se maliciosament contra el deure més sagrat, capaç doncs de transcendir la vida mundana i tornar-se una mena de fugitiu, una mena de delinqüent que volta pel mon sense por, desarrelat d'aquella vida burgesa que l'oprimia i el subjectava i decidit ja per sempre a viure sense sentir-se culpable de res. D'alguna o altra forma ha perdut la por i el sentiment de culpa, i amb aquesta pèrdua creu haver recuperat la llibertat i ara els diners que cobra se'ls pot gastar en putes.