El contorn de Fraga

La guerra civil no sembla que fos una guerra contra Catalunya sinó contra el comunisme. Els soldats catalans no lluitaven per alliberar Catalunya d'Espanya, lluitaven per alliberar a la classe obrera de la subjugació burgesa. Els pocs soldats que lluitaren per una Catalunya lliure- entre ells el gran escriptor Joan sales- no varen voler acceptar el poti poti que era Catalunya en aquell temps i tampoc es resignaren al fet de que lluitaven al costat de comunistes i anarquistes i que aquests eren els ideals que triomfaven en el bàndol republicà i no pas la llibertat de Catalunya., per bé que Sales deuria pensar que si guanyaven la guerra ja s'ocuparien de restablir l'ordre burgès. Els fills de la burgesia catalana, tot i xerrar en català i estimar-se Catalunya, es varen passar en massa al bàndol franquista per bé de les seves empreses i d'un ordre diguem-ne capitalista que el bàndol republicà negava i volia eliminar. Cert, que un cop acabada la guerra, el bàndol nacional aprofità la victòria per reduir Catalunya al no-res, però de primer la idea era acabar amb el comunisme que estava guanyant terreny a Espanya i sobretot a Catalunya. Molts dels catalans d'ordre que es passaren al bàndol franquista varen veure com un cop acabada la guerra s'aprofitava la victòria per exterminar la nostra cultura. Alguns d'ells s'aïllaren i es dedicaren a anar tirant amb resignació i d'altres recolzaren expressament el nou règim i en tragueren profit. Pel que fa al nou règim instaurat es pot dir que fou  totalitari però amb un suport majoritari de la població. Així, si s'haguessin celebrat eleccions segurament Franco les hagués guanyades per majoria i pel que fa a Catalunya està molt clar que la burgesia industrial també l'hagués votat en massa.

Passà el temps, el règim es consolidà però també va envellir i els fills acomodats de la burgesia catalana, un cop joves, comencaren a mostrar un enuig amb aquest mateix règim que els pares silenciosament havien recolzat. No fou un enuig vertader, sinó una manera de passar el temps, de jugar a fer aventures, de passar-se llibrots pel dessota les taules, res significatiu, vaja. Ben alimentats, doncs, i sobretot sense jugar-se la vida, i encara menys la seva integritat física,  aquests joves abraçaren els ideals comunistes cantats pels cantaires de l'època i començaren a anar a manifestacions de fireta i a corre davant els grisos i de vegades rebien dos o tres cops de porra, i així creien estar fent la revolució. Però tot fou un joc i cap d'ells duia pistola. Es aquesta generació de la Guillermina Mota que ara té seixanta o setanta anys i que es vanagloria d'haver corregut davant els grisos, d'haver lluitat per la llibertat de Catalunya i que fa molt poc temps ens acusava als joves de no sortir al carrer ni protestar per res. Una generació elogiada sobretot a Catalunya i que tenia com a insígnia carregar-se la vida burgesa que els havia alimentat.

Però continuem, perquè entre manifestació i manifestació Franco mor. I mor ben allitat, i tots aquests intel.lectuals que no varen fer res més que comèdia, que no van lluitar ni una mil.lèsimma part del què va lluitar el molt honorable Puig Antich, que ni tan sols van idear un atemptat contra el dictador, començaren a donar lliçons de lluita antifranquista i encara els vells que en el seu dia varen recolzar Franco començaren també a donar lliçons i a autoproclamar-se anti franquistes. La comèdia es va estendre pertot, fou com un tsunami auto-alimentat de falsa vanitat, de fals orgull i de molt de teatre. De sobte catalunya sencera era antifranquista. Ara que Franco havia mort i ja no hi havia res a témer, Catalunya es presentava al mon com un país que va lluitar en massa contra Franco, que féu tot el possible per eliminar-lo i per mantenir viva la flama de la cultura catalana. I en aquesta aureola de falsedat i de comèdia es començà a construir la Catalunya d'avui, aquesta Catalunya que proclama cofoia que Fraga fou un assassí.