L'aventura de ser home

Hi ha homes que son dones. Hi ha més que no em pensava, i ja quan era petit mig intuïa aquesta malformació de l'ànima però no n'era encara del tot conscient. No son pas maricons. I ara! Els maricons son homes que sexualment es senten atrets per d'altres homes, però l'ànima la tenen ben masculina, per bé que siguin afeminats o inclús es transvesteixin. No son maricons, sinó un altra cosa molt més subtil, i ja de petit em malfiava d'ells, els tenia grima, i em feien una certa por.

De sempre aquests homes han procurat alçar-se d'una forma ben vulgar. Tot trepitjant a l'altre, pel darrera, tot ideant tota mena d'argúcies. Tot ben domèstic, ben femení. Perquè no tenen cap intuïció del què significa alçar-se com ho fan els homes: jugant-se la vida per salvar al soldat Ryan. I sobretot perquè mai han tingut amics. No comprenen perquè altres nois ens la pelem en grup o agafem tot de bosses d'escombraries i les llencem ben endins d'un bar després que l'amo ens hagi fet fóra. -Eiii que surt l'amo del bar amb l'escopeta de balins- cridava el Ramon- i vinga tots a corre i mentre corríem sentíem que havíem fet alguna cosa que havia valgut veritablement la pena.

No comprenen res que no sigui lucratiu, tot ho veuen a través del guany, d'un guany ben material després de cadascuna de les seves accions, i fins i tot quan s'emborratxen ho fan només per acabar amb una dona al llit, no surten amb els amics pel plaer de sortir-hi amb ells, sempre hi ha el ligue de fons, com si sortir per la nit fos anar a comprar unes sabates noves o un cotxe d'última generació. Com si tenir amics només els servís per lligar.

Acostumen a parar bojos pels maletins de pell amb tot de bolis distints. Un dia un bon amic d'universitat li digué a una d'aquestes dones- Escolta Robert, perquè dus tants bolis al maletí?- Aquest Robert, bon nano, però dona, ocupa avui un lloc prou important a Convergència.

Son els nens que ens esbroncaven quan amb il.usió en fèiem una de grossa, aquells delegats de classe que s'indignaven igual com ho feien les nenes quan nosaltres ens havíem passat de la ratlla. Era el nen que apujava el braç per xivar-se. Com les nenes, que sempre es traeixen entre elles.

Es natural que, més tard, quan tenen trenta anys, esdevinguin tots ells igualitaris, esverats qual tietes quan algú explica un xiste ben viril. No endevinen l'aventura que suposa ser home perquè en realitat son dones i senten com a dones.

Un cotxe a tota velocitat amb quatre nois de divuit anys, en una esplanada arenosa. Tots ells sense carnet. El xavi al volant donant trombos per l'espai com un possés i el Jordi al seu costat controlant amb el fre de mà els revolts arriscats, al darrera l'Oriol traient el cap per l'ampit de la finestra, cridant -fot-li més gas Xavi!- i per últim el Pau, assegut al darrera, el més intel.ligent de tots, cagat de por però pensant- encabat la bogeria té un sentit! I tots quatre entregats amb cor i ànima a l'estúpida aventura de jugar-nos la vida. Estúpida ¡segur¡ però el moment va valdre la pena. Moments estel·lars i en certa manera, transcendentals, estúpids, quasi místics i orgullosament masculins.