La Vaquilla

La Vaquilla de Berlanga és una peli que mai no em canso de veure. No crec que a Espanya s’hagi fet res de memorable des que Berlanga va deixar de fer cine. Potser Almodovar té alguna cosa passable, però en general el cine espanyol no val gaire, i del català –entès com el cinema de parla catalana- millor no dic res, perquè directament no existeix. Berlanga m’agrada més que Fellini i demés directors que han sigut molt grans però que al meu entendre no arribaren a la sublim genialitat del director Valencià ¿Heu vist una peli com La Vaquilla que faci un retrat més grotesc i alhora real del que suposà la guerra civil? Els personatges que lluitaren tant en un bàndol com en l’altre deurien xerrar talment com xerren en la pel.lícula, així deurien ser llurs bromes, així deurien canviar paper per tabac un bàndol amb l’altre. Les pelis de guerra solen caracteritzar els lluitadors com uns éssers enèrgics i valents i està molt bé que així sigui, però també deuria haver-hi molts soldats covards i escagarrinats, desitjosos d’amagar-se dessota terra quan els dispars començaven. En la Vaquilla s’elogia aquesta mena de soldat. Tota la pel.lícula és una caricatura exacte del fet que un dia varem decidir matar-nos entre nosaltres, exterminar-nos com a imbècils i tot per culpa de la bogeria dels idòlegs de sempre, dels fanàtics que hem de suportar diàriament i que avui ens conduirien de nou a la mort en nom de la patria. D’aquells energumens que tenen com enemics els qui estan en contra de la immersió ligüística, per posar un exemple. Els soldats de Berlanga no son gaire fanàtics de les ideologies i el què volen és cardar, menjar, ballar i passar la guerra amb les menors sotragades possibles. Hi ha moments memorables com quan un soldat d’Ulldecona falangista li proposa a un altre de republicà canviar-se de bàndol perquè el d’Ulldecona té la novia en el bàndol republica i aquest la té en el bàndol nacional. O l'escena on un tinent republicà que era perruquer abans de la guerra ha d'afaitar a un tinent falangista i és tanta l'alegria de poder tornar a fer l'ofici que se n'oblida del fet que el client és un falangista. La peli és un cant d’amor al soldat ras, a la persona senzilla que mai és responsable de les matances, al soldat que se’n pot anar de putes amb el soldat del bàndol contrari si es tracta de passar una bona estona i inclús pot acabar fent-se amic d'ell. I tot això amb una diàlegs que no tenen res d’envejar al mestre Bily Wilder. Si no l’heu vista us la recomano junt amb tot el cine de Berlanga, començant per Plácido, continuant per el Vedugo i acabant per la Escopeta nacional i naturalment la Vaquilla.