25 A La comèdia es consuma!

Les màscares de tots aquells que preparen aquesta mena de referèndums independentistes van caient. Almenys cauen per a mi. De fet, ja fa temps que els veig sense la màscara de la retòrica. Nus per dintre i per fora. Tú treu-li’s la màscara de la retòrica, treu-li’s la barretina i la bandera, i només veuràs cares que simulen alegria i festivitat, cares que es recreen en l’alegria i la festivitat. Però si almenys aquesta alegria fos vertadera, si almenys aquest caràcter festiu fos vertader, encara els hi tindria un respecte. Però passa que no, passa que l’alegria i la festa són en realitat una comèdia, i per això són cares que es recreen i no cares que es mostren amb plena sinceritat, sense barreres.

I justament és per aquest joc de màscares, que s’entesten en vestir l’espectacle de festivitat. Al no poder mostrar llur odi amb naturalitat –ja que en realitat no el senten- vesteixen les urnes de festivitat. I al no sentir alegria sinó ganes de ser alegres, vesteixen la cosa amb el concepte de festa. ¿Però festa de què? ¿Què és el que celebra aquesta gent sinó una obra teatral falsa i patètica?. Però si fins i tot l’odi i la rancúnia que simulen ocultar, no és tampoc odi i rancúnia vertadera, sinó pures ganes d’odiar i pures ganes d’estar indignats! La indignació que senten cap a l’estat espanyol no és indignació com a tal, sinó un simular que s’està indignat, la lluita que ells diuen emprendre contra Espanya no és res més que una lluita contra ells mateixos, una lluita per sentir que són protagonistes de la història i del moment present. I com aquest protagonisme no té raó de ser, no són ni sincers ni per suposat munten els referèndums amb la mala llet que s’haurien de muntar.

¿Quina comèdia és aquesta de reivindicar que un país deixi d’estar oprimit, i a la vegada reivindicar-ho amb aquestes cares satisfetes, cares de català satisfet d’ell mateix, cares plenes de salud i llibertat, cares satisfetes amb la vida? Com si l’opressió fos una festa i no una càrrega que s’ha de dur pesadament, talment com són les càrregues, una càrrega que si fos sincera es veuria reflectida en les cares patides i oprimides dels que ahir varen anar a votar. Però no, ells diuen que estan oprimits a la vegada que les seves cares mostren satisfacció, i sobretot cap senyal de voler lluitar vertaderament. És com si Espartaco hagués alliberat als esclaus a base de calçots i partits de futbol. No. No cola en absolut la vostra festa, el vostre desig de que tot sigui una festa de la democràcia. Tot això no seria mai una festa de la democràcia si realment Catalunya hagués de ser independent. Seria un voler alliberar-se de la opressió i es faria degudament, sense cares de panxa satisfeta que després del referèndum se’n va tan alegrament a dinar a Cal no sé què.

A mi em feu pena, que les vostres vides s’hagin reduït a fer aquesta comèdia, la comèdia de voler ser partícep de la història, i que, justament per aquesta voluntat de protagonisme, hagueu de simular una opressió que no sentiu, una manca de llibertat que no sentiu, implica una mascarada que no sé com la suporteu. ¿Com podeu ser tan nenes? ¿Com sou tan correctes en el vostre reivindicar i alhora tan patètics i cínics quan convideu algú com Tasio Erkizia? I el pitjor de tot, feu d’aquesta invitació quelcom festiu, quan en realitat el convideu per atorgar-li a la festa la dosi de violència implícita que li manca, una invitació per dotar la festa de més èpica, solament que aquesta èpica és fastigosa, és d’aquelles que no condemnen el tir al cap i porta la boina per reivindicar el seu patriotisme de pacotilla, un patriotisme ,aquest sí, ple de sang i venjança, i fet a base de pistoles. I vosaltres el convideu i a la vegada somrieu i us en aneu a dinar carn a la brasa i tot adornat amb grans banderes catalanes. A mi m’insulteu. Que ho sapigueu , colla de cínics adoradors del drama. Insulteu la meva condició de català.