Pets a la salud de la Dignitat!

Amb el temps he après a admirar la persona sigui quina sigui la seva ideologia. Mireu, les idees de cadascú cada dia m’importen menys. I si les idees són polítiques, llavors la indiferència es torna absoluta. Només detesto una idea, que és el fanatisme. I fanàtic és aquell que es pren a si mateix amb massa serietat, aquell que no sap veure altres qualitats en la persona que no siguin les idees que professa. I si les idees són contràries a les seves, opta per l’extermini. Aquesta és la tragèdia, i també, esclar, la manca de sentit de l’humor. Tot el demés m’importa en realitat un bledo. I si parlo amb un espanyolista o un catalanista, la cosa no va mai més enllà d’un mer joc d’idees. Hi ha un sentit de l’humor que no cal perdre mai, mai de la vida. A vegades fins i tot és divertit posar-te una o altra jaqueta i jugar una miqueta amb la piloteta. ¿Frivolitat? No ho crec pas. Frívol és aquell que no vol veure ni un raig de llum en allò que reivindica l’altra, quan en realitat sap que té part de raó. Cadascú busca la veritat a la seva manera i jo la busco a través de la contradicció. No veig en el mon res més que paradoxes i m’hi sento bé convivint amb elles, perquè de cada pou procuro extreure la millor aigua. Per això quan algú em parla de dignitat i de no dormir bé per les nits perquè suposadament he escrit alguna cosa per acontentar a certes persones, em faig un fart de riure i em tiro pets a dojo a la salud de la seva dignitat. La vida és massa curta i massa bella com per treure les parabellums i omplir-te la boca amb la paraula dignitat, quan el debat no és més que un joc, un divertiment. Així doncs, quan no puc establir un punt de diàleg amb algú, me’n vaig i a prendre pel cul. Aquella obsessió de tenir sempre la raó i no voler veure mai la raó que té el teu interlocutor. Què pesat es fa tot plegat quan no hi ha cap flexibilitat, quan l'altra es posa a cridar i es violenta i seria capaç de donar-te un cop de puny si toques amb la guitarra el cara el sol. Però si d’això es tracta collons! De desmitificar el que en una època portà morts i barbàrie, i fer-ho sempre per mofar-te, no dels morts, per suposat, sinó de que una merda tan gran portés a la gent a tirar-se trets. De riure i de riure molt amb tota aquella pasterada i ara toco els segadors i després l’himne d’Espanya i em quedo tan ample i dormo com un tronc. Els qui acaben amb la parabellum són els fanàtics, sempre la mateixa història. I ja n’estic tip de veure neuròtics de les idees per tot arreu. Al final queda la música, la dona, el pare i el germà, i els amics. El demés només té importància en la mesura que t'ho passis bé.